David Guàrdia: “Critiquem que operadors privats amb lucre gestionin habitatge social”

Construir o rehabilitar edificis sencers i després vendre’n els pisos a preu de cost, sense lucre i amb l’objectiu de facilitar l’accés a l’habitatge. Aquest és el model de la cooperativa Sostre Cívic. Això sí, aquests pisos seran propietat de la cooperativa, que en cedirà l’ús al soci que visqui a la casa. El soci hi podrà viure sempre, però no la podrà vendre després. És un model en què la propietat no és privada ni pública. És cooperativa. Aquest model d’habitatge, dit cooperatiu en cessió d’ús, va començar amb un edifici de cinc pisos al carrer de la Princesa de Barcelona el 2016, sota el mandat de Xavier Trias i amb Quim Torra signant com a gerent de Foment de Ciutat Vella. Avui, a Catalunya, hi ha 73 edificis, amb 1.250 habitatges, seguint aquest model (530 tenen gent dins, els altres es van acabant). La cooperativa Sostre Cívic en porta la meitat. VilaWeb n’entrevista el codirector, David Guàrdia, per parlar no solament del model, sinó també de la manifestació convocada el dia 30 d’octubre davant la casa de la vila de Barcelona per mitjà de la xarxa d’Economia Solidària per a protestar contra el model d’habitatge que promou Jaume Collboni (PSC), un model que facilita que empreses mercantils gestionin habitatge social en sòl públic.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare era infermera i fisioterapeuta; ara està jubilada. I, quan era petita –aquí potser hi ha un vincle amb l’habitatge–, tenia una pensió a casa i acollia gent. El meu pare era treballador del transport metropolità, del metro. Conductor. Els últims anys va ser al Centre de Difusió i Informació a l’Usuari, que s’encarrega d’atendre els passatgers quan hi ha incidències.

—Diu que viviu en un habitatge cooperatiu?
—Cooperatiu en cessió d’ús. Fa un mes vivia al Born, al carrer de la Princesa, i pagava poc més de 500 euros el mes. Però al carrer Princesa és més complicat arrelar. I ara me’n vaig a Cardedeu, a un projecte una mica més car, perquè és d’obra nova amb terreny privat. La cooperativa n’ha assumit tot el cost: la compra el terreny, la construcció, els imposts, etcètera. Seran uns 600 o 700 euros de quota mensual. En el nostre model la gent paga de manera estable, predictible, com passaria amb una hipoteca; l’única diferència és que aquí la hipoteca és a nom de la cooperativa. Cal entendre que, al final, el model és com un lloguer.

—L’entrada per a comprar un pis al mercat lliure poden ser 70.000 euros o 80.000, i vosaltres en demaneu menys. És això?
—No és ben bé una entrada: és capital social obligatori de la cooperativa. Si el banc ens finança al 80% i tenim una subvenció del 15%, el 5% restant han de ser fons propis. Aquesta aportació és retornable en cas de baixa. L’import depèn de les polítiques públiques i del finançament que obtingui: com menys col·laboració pública, més alt és. Ens agradaria que acabés sent sempre de 5.000 euros a 10.000.

—I quan vulgueu marxar del vostre pis de Cardedeu, el podreu vendre o deixar al vostre fill?
—No el vendré perquè l’habitatge no és propietat dels socis: és propietat de la cooperativa. Si jo tingués un fill que visqués amb mi, hi podria continuar vivint, perquè també és casa seva. Però pel simple fet de ser fill, si no és soci, no. En tot cas, la cooperativa té un ordre de prelació i l’habitatge s’adjudica a una altra persona.

—Quants habitatges d’aquest model hi ha a Catalunya amb gent dins?
—Entre 500 i 600, dels quals Sostre Cívic en tenim gairebé la meitat. Fer habitatge és lent: entre aconseguir el sòl, el projecte, la llicència i les obres, són almenys cinc anys. Tenim molts projectes en marxa, i abans d’un any Sostre Cívic arribarà a gairebé 600 habitatges en convivència, i el sector a Catalunya serà més o menys el doble.

—El dia 30 d’octubre us mobilitzeu davant l’Ajuntament de Barcelona. Per què?
—Aquesta legislatura, el govern municipal de Barcelona no ha fet cap aposta per l’economia social ni per les entitats sense ànim de lucre a l’hora de col·laborar amb actors privats per fer habitatge social. Encara més, ha prioritzat fer concursos oberts a entitats mercantils i que entrin operadors privats a gestionar habitatge social sobre sòl públic. I, per tant, sobre aquesta realitat, la xarxa d’Economia Solidària ha decidit fer aquesta concentració per denunciar la situació.

—On hem avançat i on no hem avançat?
—Hem avançat parcialment. Per sort, avui les administracions ja no venen el sòl. Ara l’administració cedeix el dret d’edificar, a setanta-cinc anys. És com una explotació. I l’administració conserva el sòl. Això fa que almenys no perdi el sòl, perquè, si no, era escandalós. O, si es qualifica un habitatge de protecció oficial ara, ja ho serà sempre més [abans es desqualificava i podia tornar al mercat lliure]. Per tant, aquí hem avançat. Però on no hem avançat, i fins i tot diria que en algun cas hem retrocedit, és en qui el gestiona. Aquesta és la següent gran batalla. Ens pot passar com amb les autopistes: amb l’operació amortitzada, hi haurà empreses guanyant diners durant anys i anys. Els finançaments són de trenta anys, i de l’any 30 a l’any 75 gairebé no tindran despeses: un cop descomptat la gestió i el manteniment, encara que sigui habitatge social, seran en bona part guany de l’empresa.

—El PSC de Collboni, quant terreny ha destinat a la gestió amb lucre i quant a la gestió sense lucre?
—En els tres anys i mig de mandat, s’ha destinat sòl per a uns 140 habitatges per a cooperatives en cessió d’ús. I s’ha aprovat destinar sòl per a més de 1.000 habitatges a empreses mercantils amb ànim de lucre mitjançant concursos oberts.

—Els aproveu o els suspeneu?
—En aquest àmbit, evidentment, el govern municipal suspèn. Han fet anuncis de cara a la galeria, però no n’han executat gaires. 140 habitatges a Barcelona no són res. Nosaltres també creiem que l’habitatge públic ha de créixer encara més, però el repte és tan gran que cal diversificar-lo amb entitats sense lucre.

—També heu seguit de prop els decrets llei del govern espanyol. Com us hi veieu tractats?
—Hi ha mesures sobre l’emergència de l’habitatge que en general impliquen un avenç, i hi donem suport. Però hi fem dues crítiques. La primera és que tot el debat és bàsicament sobre l’emergència. Si volem canviar la situació d’arrel, calen polítiques estructurals a mitjà i llarg termini. Sempre ens emmirallem en Viena, però és que allà van començar fa cent anys a construir un parc fora de mercat. Aquesta aposta aquí no hi és, i anem molt tard. La segona és que, quan es fan polítiques estructurals, es discrimina l’economia social. Aquest juliol l’ICO va aprovar que calia ser societat de capital per a rebre finançament. Això és inèdit. Hi ha un compromís de rectificar-ho, però no és l’únic cas.

—Que són les SOCIMI?
—Fa anys que les critiquem. Molts fons voltor han invertit en habitatge a Catalunya a través de SOCIMI, que han fet autèntiques animalades. I amb el darrer decret llei, a sobre, els amplien els avantatges fiscals: ara tenen un tipus zero d’impost de societats sempre que facin almenys un 60% d’habitatge assequible. Les cooperatives, que sempre fem el 100% d’habitatge protegit o assequible, no tenim aquest avantatge.

—Pedro Sánchez es presenta com el gran defensor de l’habitatge. Com ho valoreu?
—Reconeixem que hi ha mesures positives. Però no s’assenten les bases de les polítiques a llarg termini, i moltes es fonamenten en grans anuncis que després no es concreten. Som al tram final de la legislatura, i moltes s’haurien pogut fer al principi, en un espai de diàleg amb el sector que no ha existit.

—On som, respecte de països com Àustria o Dinamarca?
—A Catalunya, el conjunt de l’habitatge social, en sentit ampli, és entre l’1% i el 2%. A Àustria i a Viena parlem del 40% fora de mercat. Si mirem només a l’habitatge cooperatiu, aquí no arribem ni al 0,1%. En canvi, Suïssa en té més d’un 7%; l’Uruguai, entre un 4% i un 5%, i el Quebec, més d’un 3%.

—Carme Trilla em deia que el gran problema és el terreny. Construir una casa dins i fora de Barcelona té un cost similar. Però a Barcelona, el preu del terreny dispara el preu final. Si tinguéssiu una vareta màgica, convertiríeu tot el terreny privat en públic?
—Evidentment, caldria expropiar més, i caldria un marc legal més fort. Però també caldria regular què pot fer un privat amb un sòl privat. Mesures com la del 30% de l’Ajuntament de Barcelona, que ara estan en dubte, creiem que són positives. I continua havent-hi sòl públic: la Fira, el 22@, la Sagrera, la Zona Franca, la Model… Hi haurà milers d’habitatges. Cal que no vagi a mans privades amb lucre. Ara és moda això del lucre limitat, i jo voldria saber què vol dir. Limitat fins a quin punt?

—Parleu-me del dret de tanteig i retracte, si us plau.
—Després de la crisi del 2008, molts habitatges van anar a mans dels bancs, i la majoria es van vendre a fons d’inversió internacional. Aquesta és la gran fuita que hem tingut. El dret de tanteig i retracte ha permès de recuperar-ne una part molt petita: només a Sostre Cívic n’hem comprat més de cent. Ha estat una política de la Generalitat de Catalunya positiva. I a Barcelona, més enllà d’operacions simbòliques com la de la Casa Orsola, cal una política pública estructurada de compra. Hem proposat a l’Ajuntament de Barcelona de fer compres conjuntes. Ho estem parlant. Aquest és el gran repte: fer el que va fer Copenhaguen, un marc perquè les cooperatives es puguin constituir, accedir a finançament i comprar per tanteig.

—Voleu afegir res?
—El que volem, bàsicament, és desmercantilitzar l’habitatge. Això demana intervenció pública i habitatge públic, però també col·laboració amb cooperatives i amb més entitats de l’economia social. I fem una crítica tant al govern espanyol com a l’Ajuntament de Barcelona perquè es facilita que operadors privats amb lucre entrin a gestionar i a promoure habitatge social.