L’orellera que trenca Espanya

L’ínclita Cayetana Álvarez de Toledo –poques vegades un nom ho explica tot de manera tan clara i diàfana– ha fet diana a l’hora de diagnosticar la clau que obri tots els panys dels problemes que assoten Espanya: l’orellera. Més concretament, com ells en diuen: el pinganillo –perquè també poques vegades un terme en concret ho explica tot de manera també tan clara i diàfana. És a dir, la primera primeríssima mesura que aplicarà Álvarez de Toledo en cas de guanyar les eleccions espanyoles del pròxim 29 de novembre –que guanyaran, d’altra banda– serà prohibir que els –pocs– diputats díscols que s’expressen en la llengua vernacla de llur província –novament, la claredat cristal·lina de les paraules: allò propi de l’esclau i la terra vençuda– puguen continuar fent-ho. A partir de llavors, tot haurà de ser en castellà i, doncs, els maleïts pinganillos seran història. 

No hi ha problema més urgent: ni els preus de l’habitatge ni l’encariment en general del cost de la vida que fa temps que incendia tots els carrers d’Europa. No. El pinganillo. El pinganillo trenca Espanya. I això és molt més greu que no la impossibilitat de gaudir del luxe de dormir davall d’un sostre. Perquè, a més, no és una ocurrència nova de la mateixa Álvarez de Toledo: fa anys, entrevistada a TV3, es va negar a fer servir l’orellera amb què un intèrpret li traduïa al castellà simultàniament les preguntes en català de l’entrevistadora. L’argument era ben simple i contundent: entre compatriotes, no es fan servir pinganillos. Entre espanyols, no s’hi val un pinganillo, perquè es converteix en l’instrument infernal de l’estrangerització i el separatisme. El problema no era si Álvarez de Toledo entenia o no les preguntes –sobretot si hi tenia voluntat, perquè la llengua més críptica i impossible d’entendre és aquella que no es vol entendre–, sinó que Espanya mateixa es trenca en el moment en què hi ha certs espanyols que s’encaboten a fer servir en públic –i, segons com, també a recer de les portes d’una casa que no poden pagar– una llengua diferent del castellà. 

Hem dit que no és una ocurrència nova d’Álvarez de Toledo, però cal deixar clar que no es limita, ni de bon tros, al seu espai polític. Així pensa una majoria hegemònica a Espanya. Cal ressaltar-ho i explicar-ho, perquè aquests dies hi ha hagut qui se n’ha escandalitzat –el president llla, per exemple– i ha assegurat que cal votar el seu partit per evitar aquesta embranzida catalanòfoba de la dreta espanyola. I és que aquest discurs suposa una plusmarca absoluta en les olimpíades de la hipocresia, si més no: no només el partit d’Illa es va veure obligat per qüestions d’aritmètica a permetre l’ús de les llengües vernacles a la cambra de la sobirania nacional única i indivisible al començament d’aquesta legislatura espanyola, sinó que, prèviament, havia sigut l’encarregat de reprimir-les en aquesta mateixa cambra. En aquest sentit, i del meu punt de vista, va ser mítica la frase que va etzibar el llavors president socialista del congrés espanyol, Manuel Marín, com a justificació de la prohibició decretada que el diputat d’ERC Joan Tardà continuàs parlant-hi català: “A Roma, fes com els romans.” Una vegada més: paraules clares i diàfanes. La llengua vernacla, la llengua de l’esclau; de la província, de la terra vençuda. 

Més enllà de la visió totalitzadora de la idea nacional espanyola que se’n desprèn, hi ha també unes lliçons de la cultura política que s’hi associa que són ben esclaridores, en tot aquest afer. Analitzem fredament el context i els discursos que s’hi fan servir. D’una banda, hi ha aquest trencament d’Espanya que es produeix en el moment que dos espanyols no parlen entre si espanyol, com hem vist, sí, però, d’una altra, hi ha la proclama –interessant i interessada– que, en una reunió de diverses persones que s’apleguen per parlamentar, caldria emprar-hi la llengua comuna. No entrem ara a discutir l’ús fal·laç del concepte ‘llengua comuna’, perquè ni tan sols cal. Acceptem-lo, si volen, fins i tot. Ara bé, en una assemblea, en una cambra de representació política, aquest argument només pot tindre una força de persuasió, però mai d’imposició. És a dir, en tot cas, em podria semblar una argumentació raonable i, per tant, accedir-hi. Però i si no vull? Per quina raó democràtica m’hi han d’obligar?

M’explique. No cal refutar aquesta argumentació per reivindicar el dret d’expressar-se en la llengua pròpia en una cambra de representació política –és tan obvi com constatar que el mateix concepte de representació ja explica que es tracta d’una activitat inherentment política i, doncs, també ho és la tria de la llengua que s’hi fa servir–, sinó que es pot seguir, fins i tot, amb una reducció a l’absurd dins dels seus mateixos paràmetres. D’acord, com vulgueu, jo m’hi he d’expressar en castellà perquè A, B i C. D’acord. Teniu raó. La pesseta per al duro. Però és que resulta que no vull. I jo estic representant unes idees polítiques que, efectivament, no vos agraden, però són per les quals m’han votat, són l’expressió del mandat democràtic que represente. Per tant, ho has d’acceptar. Tolerar, si vols. No hi ha massa diferència –gens ni miqueta, de fet– entre voler prohibir la llengua d’expressió d’un diputat i voler prohibir directament segons quines idees expresse eixe diputat. 

Una miqueta d’història. En 1905, després dels fets del Cu-Cut, els militars agressors no només no varen ser sancionats pels atemptats comesos, sinó que varen ser aplaudits i lloats. En la mateixa línia, quan el diputat Frederic Rahola denunciava al congrés la suspensió posterior de les garanties constitucionals –les garanties de la seua constitució– a la demarcació de Barcelona, va ser interromput i impedit de continuar el seu discurs fins que no cridàs “¡Viva España!”. El president del congrés –teòricament, l’encarregat de vetlar pel correcte funcionament del debat– no només va emparar els drets parlamentaris de Rahola, sinó que es va sumar a l’exigència. Finalment, Rahola hi va accedir. No cal dir que Rahola s’expressava al congrés en castellà –una altra cosa hauria sigut llavors, i fins més d’un segle després, impensable–, però l’espanyolisme no pot simplement tolerar la discrepància: l’ha d’eliminar. No n’hi ha prou que la seua idea nacional siga hegemònica i que, fins i tot –i quina vergonya–, entre els diputats provinents de les províncies amb llengua vernacla també siga hegemònic l’ús del castellà al congrés. No: han d’eliminar les dissidències punyeteres, per mínimes que siguen. La seua idea nacional totalitària no les pot acceptar, perquè llavors es trenca Espanya.

No és massa complicat, en aquest sentit, imaginar Cayetana Álvarez de Toledo –i els i les altres Cayetana Álvarez de Toledo que són més que hegemònics a Espanya– destrossant a colps de maça una muntanya de pinganillos. I qui sap si també alguna orella i algun cap que gosàs passar pels voltants. Per Espanya. Tot per Espanya.