Sembla que ja ho podem dir: Espanya no ha pogut derrotar el president Puigdemont

Ahir, en una sala de Madrid, set magistrats van dir que no a cinc, i amb aquesta aritmètica tan modesta –i elemental– s’ha acabat d’enderrocar la darrera muralla que el Tribunal Suprem espanyol havia aixecat contra la llei d’amnistia. Formalment, encara falta la sentència –que arribarà el 6 d’octubre. Formalment, encara caldrà veure quina nova argúcia inventen Marchena i Llarena, que en nou anys han demostrat una imaginació jurídica digna de millors causes. Però la direcció, ara sí, ja és irreversible: el president Carles Puigdemont i els consellers Lluís Puig i Toni Comín podran tornar a casa com a homes lliures, i els condemnats que encara arrosseguen la inhabilitació recuperaran els drets que els havien pres. Que lluny que és, ja, aquella alegria de tot l’espanyolisme, quan el president va ser detingut a Alemanya i tots van córrer a proclamar que s’havia acabat “la fugida” i que veure’l entrar emmanillat en una presó del seu país era cosa d’hores.

Han calgut més de vuit anys, pràcticament nou, per a demostrar-los que anaven equivocats. Però això que diré ara convé dir-ho sense embuts –perquè aquest país té una tendència malaltissa a convertir cada victòria en un motiu de retret–: això que va començar a passar ahir, dimarts, simplement no té precedents.

Un president de la Generalitat organitza un referèndum d’autodeterminació que l’estat havia declarat impossible. El fa. Proclama la independència. Espanya hi respon amb tot allò que té: la policia, el 155, la destitució, la fugida d’empreses, les detencions arbitràries, els escamots violents al carrer, la censura, la presó per al govern, les euroordres… Però aquell president, a qui volien veure entrar a Soto del Real, no hi entra mai. Ni hi entrarà.

Espanya prova d’agafar-lo a Alemanya, i un tribunal de Slesvig-Holstein li diu que allò de la rebel·lió no s’ho creu ningú i que la seua actuació ha estat política i plenament legítima. L’intenta d’agafar, també, a Bèlgica, i tampoc no se’n surt. L’agafa un vespre a l’Alguer, ara farà cinc anys, i l’endemà l’ha de deixar anar. En prepara –Pedro Sánchez, eh?– el segrest il·legal a Estrasburg. Prova de desactivar-lo amb la malversació, amb el “benefici personal”, amb els interessos financers de la Unió… i res de res. Al final s’han de rendir ells, com sembla que hem començat a veure, ja. I això, aquest relat, aquesta cronologia, em sembla que mereix una reflexió.

Sobretot perquè no hi ha a la història contemporània de Catalunya res de comparable. El president Macià va haver de fugir i va ser jutjat a París. El president Companys va proclamar l’estat català el 1934, va acabar a la presó amb trenta anys de condemna i el 1940 Espanya, amb la complicitat de l’Alemanya nazi, el va afusellar a Montjuïc. La relació entre els presidents de Catalunya i l’estat espanyol, quan aquells han gosat desobeir, s’ha escrit sempre amb la presó o amb la mort.

Però aquesta vegada –i aquesta és la gran novetat històrica– això no ha passat. Aquesta vegada el president Puigdemont ha defensat la seua llibertat i ha aconseguit de fer-la efectiva. Això –tant si es vol veure com si no– és, objectivament, una derrota de l’estat en tota regla, i ho és precisament en el terreny on l’estat es creia invencible: el de la força.

Evidentment que no som on volíem ser. No hi ha república i el país d’avui no és el de la tardor del 2017. Fóra d’una ingenuïtat notable negar-ho. Però d’ací a menystenir l’abast d’això que s’ha aconseguit hi ha un abisme, i és un abisme on la cultura política catalana cau massa sovint. Fuster ja advertia –amb aquella lucidesa incòmoda seua– sobre la nostra propensió a instal·lar-nos en la derrota com qui s’instal·la en una casa coneguda i s’hi sent còmode. Qui avui arronsa les espatlles davant aquest fet excepcional fa exactament això: prefereix la comoditat del desengany a l’esforç de reconèixer que Espanya, per primera vegada, ha perdut una batalla que creia guanyada per endavant. Una batalla contra un president de la Generalitat.

I hi ha una altra cosa que convé de recordar també, potser la més important. Això no ha estat mai un combat personal de Carles Puigdemont. I ell mai no l’ha presentat així. Perquè hi ha el president i hi ha la presidència. I l’estat espanyol, l’octubre del 2017 –quan el va destituir per la via del 155–, no volia solament apartar un home: volia demostrar que tenia decisió i poder sobre la presidència de Catalunya. Puigdemont, a l’exili, ha representat aquesta presidència legítima i ha estat la prova viva que aquella destitució havia estat il·legal. I que la continuïtat de la institució no depenia de la voluntat de Madrid. Els possibles errors posteriors dels uns i els altres no poden invalidar l’elogi merescut.

Sobretot perquè tenim precedents propis d’aquesta tossuderia, i són dels que més honoren el país. Quan Companys va ser afusellat, el president Josep Irla va mantenir la institució a l’exili, a Saint-Raphaël, gairebé sense recursos i gairebé sense ningú que se’n recordés. El 1954, a l’ambaixada de la República a Mèxic, el relleu va passar al president Josep Tarradellas, que va conservar durant més de dues dècades una institució que semblava un anacronisme, fins que, a l’hora de la veritat, Espanya va haver de reconèixer-la, abans de tenir constitució i tot. Quan Tarradellas va dir el seu famós “Ja sóc aquí”, el 23 d’octubre de 1977, no parlava de si mateix, del president. Parlava de la presidència de Catalunya. Parlava de la Generalitat.

Avui –quan finalment tenim la primera prova que el camí que porta al retorn lliure de l’exili s’ha obert– a mi m’agradaria que retinguéssem una lliçó: les institucions, les idees i els anhels no sobreviuen per miracle ni per la bondat dels adversaris. Sobreviuen perquè algú s’entesta a mantenir-los drets quan tot sembla indicar que és un gest inútil, quan els entesos expliquen que el realisme aconsella de plegar i fins i tot quan els propis se’n cansen i volen girar full. La persistència no és una virtut vistosa. Ans al contrari: la persistència és avorrida, és lenta, és ingrata i sovint fa riure els qui es creuen més llests. Però funciona. I dóna fruits.

Nou anys després, l’Espanya que volia empresonar el president de Catalunya haurà de passar el tràngol de veure’l tornar lliure. Per al nostre país això no és el final de res, únicament de l’exili. Però és una victòria. Indiscutiblement. Una gran victòria per a tots nosaltres, no sols per al president, per a Lluís Puig o per Toni Comín. I qui no la sàpiga veure, potser s’hauria de preguntar quin país pensa construir si no és capaç ni de reconèixer quan guanya.