Viure sense Heras, viure sense Boix

És una sensació de buit. Sé que si ara em llegís algun dels savis que sempre hi ha al banc del si no fos, diria que és llei de vida, i arronsaria les espatlles i ja estaria. I tindria raó. Però això no m’alliberaria de la sensació de buit, que és gairebé física, una mena de vertigen de caminar sense tenir clar on trepitjaràs, si serà un fangar, un prat o un sorral o res, el buit que deia, i sabent, això sí, que el temps que et resti l’hauràs de passar sense Artur Heras i sense Manuel Boix.

Sense la seva explicació del món. Sense el lligam que el seu art ens oferia amb el país que formem. Sense la projecció, alhora, amb ganes sempre de futur. Sense la bellesa, també, en un gravat o en un cartell o en un quadre o una escultura o un llibre o allà on volguessin condensar el talent, la màgia, l’intangible. Això que té la creació artística i que no sempre és fàcil de definir: tècnica i treball i coneixements i capacitats, és clar; alguna altra cosa que no sabem explicar i que trasbalsa i que commou i que sotraga o el que sigui, que ens fa reconèixer l’art quan el veiem.

Artur Heras, que era de Xàtiva i que ens va sotragar el món per acostar-nos a la modernitat, tant si creava ell com si impulsava l’art dels altres, artista del cartellisme i de la pintura i del collage i del disseny, compromès sempre amb la realitat, amb la humanitat, amb el país, creador de l’art que perdura i del moment efímer també (ara penso en aquell globus gegant de Felip V cap per avall, botifarró de coloraines i peuets enlaire, que encapçalava la manifestació del 25 d’Abril l’any 1997, a València, i en cerco la imatge i hi trobo també els retrats pop de Joan Fuster que aquell any omplien els balconets de la plaça de bous en icònica repetició, recordo que tot plegat va ser obra, precisament, d’Artur Heras, i tanco el parèntesi). Manuel Boix, el traç delicat i enèrgic alhora en cada treball, en els gravats detalladíssims, en el metall que modelava i que esquinçava per fer-lo bategar, en la pintura estremidora de superposicions, en la recreació, en la creació dels moments que ens configuren, història i mite en el retrat de Basset, en la mirada del Tirant, el dolor de Vicent Peris, la majestat dels Borja, les mans d’un llaurador. Manuel Boix que ens explicava això que som, claredat i garbuix, quatre barres i un cavall blanc des de l’Alcúdia al món.

Tots dos, junt amb Rafael Armengol, que és de Benimodo, es van trobar i es van fer amics i van col·laborar sense arribar a formar un equip com sí que van fer els seus coetanis de Crònica o Realitat. Exposaven junts de tant en tant i eren “Boix, Heras, Armengol” o, en paraules de Joan Fuster, tres artistes “arrelats en una afinitat bàsica: d’orígens geogràfics, socials i, finalment, històrics. Combreguen amb algunes conviccions natives, les quals els permeten reflexionar en comú i realitzar-se per separat”.

Tots dos, junt amb Armengol, reflexionant en comú i realitzant-se per separat.

I ara ells dos ja no hi són.

S’han mort aquest mateix mes de setembre, i la maleïda coincidència ha fet més gran el sentiment aquell, el buit. Que no es pot comparar amb el dolor personal, el de la gent que més de prop se’ls estimava (i que se’ls estima: la mort mai no venç l’amor), però que també és.

També és.

I de cap manera no voldria caure en la nostàlgia ni el fatalisme ni considerar mai que el món s’acaba, perquè és una percepció que paralitza i perquè, a sobre, no és cert: el món ens muta, canvia, evoluciona, el que sigui, però no s’acaba. És tan sols que no he pogut evitar de preguntar-me pel paper dels artistes en el nostre temps. I cercava, per salvar-me del buit, aquella combinació de talent i consciència i memòria (i bellesa també) que ens ha ofert durant tants anys la plàstica d’Artur Heras i de Manuel Boix, aquella combinació que va trobar brou de cultiu propici per a emergir i créixer i florir (brou de cultiu en el poble al qual pertanyien i en els temps convulsos que els va tocar viure). Durant un moment he quedat així, quieta i suspesa en el no-res, el buit maleït: s’ha acabat, la societat de consum ho ha engolit tot i ho ha digerit, ens ho ha degradat a mer decorativisme i ens ha condemnat a viure sense referents. O esperons. Explicadors. Sacsejadors. Com sigui que n’hi vulguem dir. És això? Ja no tenim ningú?

Per sort, ha estat només un moment. Perquè aleshores ha vingut a salvar-me una dona amb cap d’esparver. Una dona nua amb cap d’esparver i la mà protegida amb el guant de jugar a pilota. A pilota valenciana. Una mà com les de Manuel Boix però diferent. Però com aquelles. I diferent.

És d’una petita estampació de Vinz Feel Free que tinc a casa. I he recordat l’exclamació que se’m va escapar la primera vegada que vaig veure una obra seva, que era al carrer. Perquè aquest Vinz és això que en diem un artista urbà. Que també exposa a galeries i museus, però que és de paret. Al carrer. Murs pintats, esprais, paste-up. Obres com el “Counterattack” que li he manllevat de les xarxes per a l’article. I tan bon punt he pensat Vinz Feel Free, ha comparegut La Nena, una altra artista urbana que també diu coses. Moltes. I des d’ella he evocat el trasbals d’una vinyeta de còmic, sense paraules, túnels i tentacles, una vinyeta en un llibre estremidor dibuixat per Cristina Duran, també de València, per explicar l’accident de metro de l’any 2006.

I m’he aturat aquí. Perquè m’he adonat que no acabaria i, sobretot, que no és cert que quedem condemnats al buit. Ens hem quedat sense Heras i sense Boix i així continuarem, amb la tristesa intacta, però és innegable que hi ha generacions noves de creadors que fan de l’art mitjà d’expressió social (no només, evidentment, però també). És tan sols que pren altres formes i potser d’entrada no ens hi fixem. O que sovint ens queda tapat (o ens el tapen) amb el continu i impertinent soroll de fons. O etcètera.

Però diria que aquella meva sensació de balma s’esbandeix amb el petit gest d’entrenar la mirada. Tal com haurien fet, probablement, precisament, Heras i Boix.