El panjabi: una llengua enorme, però amenaçada

Quan a la premsa generalista –sobretot en llengües dominants com l’anglès o el francès– es parla de la pèrdua mundial de diversitat lingüística, el relat sovint se centra en la sort de petites comunitats indígenes o remotes. Per contra, també hi ha llengües amb relativament pocs parlants que tenen una vitalitat sociolingüística impecable. N’és un exemple l’islandès: una llengua que té vora 350.000 parlants però que és la llengua oficial d’un estat independent on rep un suport institucional considerable, els parlants hi són alfabetitzats i la fan servir en tots els àmbits de la vida.

D’altra banda, hi ha moltes llengües, sobretot en alguns països asiàtics, que tenen dotzenes de milions de parlants però es troben en la fase inicial de substitució lingüística, o en alguns casos en una fase encara més avançada. Una d’aquestes llengües és el panjabi, que s’ha parlat històricament a la regió del Panjab, que abraça parts del Paquistan i de l’Índia, i que també compta amb una diàspora considerable a Catalunya. Si el panjabi “només” el parlen vint-i-cinc milions de persones al Panjab indi, on la llengua gaudeix d’un suport institucional considerable, el gruix dels parlants, més de vuitanta milions, viuen al Paquistan, on la llengua està en perill.

Al Panjab paquistanès, les úniques llengües oficials són l’urdú i l’anglès. El panjabi és sovint vist com una llengua “basta” que pertany als pagesos, i també s’associa a la comunitat sikh de l’Índia, cosa que va en contra de l’autoidentificació nacional del Paquistan com a estat per als musulmans del subcontinent.

Un estudi del 2013 de la Universitat de Sargodha va examinar la lleialtat lingüística –la disposició d’una comunitat de no abandonar la llengua pròpia– entre els parlants de panjabi de la ciutat. Les dades mostren un trencament significatiu en la transmissió intergeneracional que fins aleshores no s’havia documentat, perquè en molta bibliografia sociolingüística paquistanesa el fenomen es presentava com a exclusiu de les “elits” o de la “classe alta” del país. Això fa palès el fet que la substitució lingüística pot avançar molt ràpidament en el moment que agafi embranzida, i com que l’estudi és de fa més de deu anys el panjabi molt probablement deu haver retrocedit encara més.

Una limitació important de l’estudi és que no classifica els informants segons els ingressos ni el nivell de formació. Sovint els investigadors –per qüestions de comoditat i accessibilitat– fan servir els estudiants universitaris com a informants, per la qual cosa no es pot descartar que la població de classe mitjana sigui sobrerepresentada en la mostra.

Sargodha és una ciutat de vora un milió d’habitants, la sisena ciutat més poblada de la província del Panjab. L’estudi, per tant, ens ajuda a esbrinar fins a quin punt l’ús informal de l’urdú ha penetrat centres urbans fora de la gran metròpoli i capital provincial de Lahore i de la capital federal d’Islamabad, que també pertany al Panjab històric. És improbable que la mostra només inclogui individus de “l’elit” o de la “classe alta” del país, encara que no podem saber fins a quin punt és representativa de les famílies urbanes amb baixos ingressos.

L’estudi examina dues franges d’edat -18-25 i 45-80– i també enregistra el gènere dels parlants. És entre les dones joves on veiem més clarament el trencament de la transmissió del panjabi: segons l’estudi, el 85% de les persones d’aquest grup parlava urdú amb els pares i els germans. La majoria, el 60%, deia parlar panjabi amb els avis. I el 70% deia que no s’havia de transmetre el panjabi als nens, cosa que indica un nivell molt baix de lleialtat lingüística tan aviat com al nivell de les actituds, abans d’arribar a l’ús real.

En canvi, la majoria de les dones en la franja d’edat de 45 a 80 parlava panjabi amb la família: el 75% amb els pares i el 80% amb els germans, però només el 15% el transmetia als fills. Paradoxalment, el 70% de les dones afirmaven sentir-se orgulloses de ser parlants de panjabi, però només el 40% deia que s’havia de continuar transmetent.

Com que l’enquesta és de fa més de deu anys, és força probable que moltes de les dones del grup “jove” ja tinguin fills. Aquesta nova generació, a diferència dels pares, tindrà poques oportunitats d’entrar en contacte amb el panjabi a través dels avis, i és gairebé segur que no parlarà la llengua amb ells. Aquí veiem que calen molt poques generacions perquè fins i tot una llengua urbana amb desenes de milions de parlants pugui acabar essent moribunda i quasi desaparegui com a llengua inicial.

Entre els homes, el trencament no és tan abrupte: segons l’enquesta, el 35% dels homes joves parlaven panjabi amb els pares, el 30% amb els germans. Dels homes en la franja d’edat més avançada, el 80% parlava el panjabi amb els pares i el 40% amb els fills.

Amb això veiem que, tot i que hi ha una presència més important del panjabi, és probable que no n’hi hagi prou per a alentir significativament el procés de substitució lingüística.

Cal dir que quan el panjabi va començar a mostrar indicis d’estar en perill, sovint es va minimitzar en el discurs paquistanès. Tariq Rahman, sociolingüista paquistanès influent, va presentar la següent prognosi optimista el 2006: “El panjabi és una llengua enorme i sobreviurà malgrat la vergonya cultural i la negligència”, perquè “és la llengua de les cançons, de les bromes, de la intimitat i de la informalitat tant al Paquistan com a l’Índia” i “no està en perill real.”

Vint anys després, el panjabi encara és una llengua “enorme” amb moltes desenes de milions de parlants. Però la idea que el panjabi “no està en perill real” al Paquistan, si fa vint anys era improbable, avui la podem descartar quasi completament. Rahman tenia raó quan va dir que el panjabi era la llengua de la intimitat a tots dos bàndols de la frontera, però va subestimar l’impacte de la urbanització continuada i la generalització de l’alfabetització, com també el creixement de la classe mitjana al Paquistan. Tampoc no va entendre que una llengua formal, una vegada hagi entrat en els dominis d’ús informals, pot esdevenir ràpidament el vernacle principal d’un territori.

El cas del panjabi ens demostra que el nombre absolut de parlants i les característiques urbanes no són un criteri de pes per a mesurar la salut de les llengües amenaçades. El cas que hem tractat, doncs, subratlla la importància de fer avaluacions precises sobre les causes i símptomes de la substitució lingüística que tinguin en compte el context particular de la comunitat lingüística i també factors importants com la transmissió intergeneracional. Només així es podrà treballar per aturar la substitució lingüística abans no sigui massa tard.