Barcelona crema, però no sap per què protesta

Avui estava fent unes coses a prop del centre de Barcelona quan m’han arribat els primers missatges: “Corredisses al centre. Càrregues dels Mossos d’Esquadra contra nens molt joves encaputxats”. M’hi he acostat. A mesura que pujo per la Ramba, veig més cotxes dels Mossos d’Esquadra, com també cotxes de bombers i ambulàncies.

A l’altura del carrer de Portaferrissa em trobo el primer grup de joves. Molt joves. Són una vintena. Tots uniformats, tots vestits de negre. Alguns amb gorres negres. Uns altres es tapen amb la caputxa de la dessuadora que porten. Alguns també porten un paravent per evitar ser reconeguts. Uns altres havien recuperat les màscares de la pandèmia per evitar que la policia els pugui identificar. De cop i volta, se sent la policia de lluny. I al mig de la gent, majoritàriament turistes que passegen, es posen a córrer Rambla avall. Tres furgons dels Mossos d’Esquadra apareixen ràpidament. Corrents per uns carrers que, més enllà d’aquells vint nanos, tot semblava normal.

Continuo pel carrer de Portaferrissa fins al Portal de l’Àngel. Veig per X que allà hi ha alguns aldarulls. Tan bon punt giro el carrer, ja veig gent corrent cap a mi. Cares de noies espantades. Turistes preguntant-se què passa. I el més sorprenent: totes les botigues amb les persianes baixades. Algunes amb clientela dins. Les altres amb els treballadors mirant, estupefactes, la imatge que veien.

A mesura que pujo pel Portal de l’Àngel, la tensió augmenta. A la plaça de Carles Pi i Sunyer hi ha molta gent. De cop i volta, sento un home cridar. No entenc massa bé el que diu. Sembla desesperat. I, tot d’una, ho veig. És just davant la botiga JD Sports. Els aparadors de vidre estaven completament destrossats. Hi ha joves sortint-ne amb vambes a les mans. L’home crida que se’n vagin, que no hi entrin. Alguns treballadors també intenten que no assaltin la botiga. De cop, s’han tornat a sentir sirenes. Aquesta vegada era la Guàrdia Urbana de Barcelona. Els tres furgons paren just davant la botiga per impedir que ningú més hi entri. Els pocs joves que són dins marxen corrents, encara que solament uns metres més enllà. Alguns encara rumien si provar d’entrar-hi. Els amics els ho treuen del cap: “Us agafarà la policia.”

De cop, m’hi fixo. Tots porten guants. A primer cop d’ull no ho havia vist, però, és clar, ara ho entenc. No volen deixar cap rastre. Que no els puguin identificar per les imatges, però tampoc per l’empremta dactilar.

Continuo pujant pel Portal de l’Àngel. Em trobo grupets de joves. Tinc la sensació que estan esperant una presa. Hi ha una calma tensa. Però cada vegada sento més olor de cremat. Arribo a la plaça de Catalunya i començo a veure foc. M’hi acosto. Veig uns joves cremant motos que eren aparcades al mig de la plaça de Catalunya. De seguida arriben bombers. Molts joves s’ho miren. Fins i tot, alguns es fan selfies, fent amb els dits el senyal de victòria.

La calma es va esvaint i la tensió va en augment. Ara sí que hi ha centenars i centenars de joves. Tots de negre. Tots amb ganes de merder. Fa mitja hora que camino per carrers plens de violència. Una violència molt gratuïta. Nois enfrontant-se amb qui els grava. Nois robant mòbils. Nois amenaçant turistes. Però no sento cap reivindicació. Tampoc veig cap pintada. Ni cap pancarta, per descomptat. Diuen que han sortit al carrer pel sistema educatiu. Però ni rastre de tot això.

Continuo pujant. De cop, veig una baralla amb molta gent. M’hi acosto. Una nena plora desesperadament. És sola. M’hi acosto i pregunto: “Què passa?” Li havien robat el mòbil a la seva mare. Uns joves miraven de recuperar-lo. Correcte. De cop, surt la mare de la nena amb el mòbil. Darrere seu, el seu marit. “Amaga’l. I vigila”, li diu.

I és que, malgrat que a la plaça hi ha molts joves encaputxats, l’única cosa que cerquen és fer mal. El centre és ple de turistes que pregunten què passa. Hi ha famílies que encara no saben com han arribat allà al mig. Hi ha infants plorant i espantats. I, el pitjor de tot, les boques del metro són tancades. De cop i volta, molta gent es pregunta cap a on anar. Volen refugiar-se al metro, però és impossible. I miris on miris, hi ha coses cremant-se. Hi ha furgons de la policia voltant. I, fins i tot, hi ha algunes càrregues policíaques. Molts opten per entrar en algun restaurant o bar, si els ho permeten, i refugiar-s’hi.

Jo continuo per la ronda d’Universitat. També hi ha bicicletes i motos cremant. De sobte, molt joves es posen a córrer quan veuen que arriben més furgonetes. “No correu”, diu un. No sembla que la resta li faci gaire cas. “Com mola“, diu en castellà un altre, mentre un grup apedrega els furgons policíacs. I afegeix: “Hem d’aprendre d’aquests, que sí que en saben.” Em fixo que aquest grup va amb la cara destapada. I pren nota de tot el que veuen, encara que no s’atreveixen a fer-ho. Com a mínim, encara. De fet, un del grup diu: “Marxem, que prendrem mal”. Els altres, mentrestant, li retreuen que és un cagat. Em sorprèn com són de joves. Per descomptat, són menors. Però diria que fins i tot alguns tenen menys de setze anys. Què els empeny a fer tot allò, em pregunto. Mirant-los tinc clar que l’educació segur que no. Sembla que aquests dies han vist les imatges de París i que ho volen emular. La mateixa vestimenta i el mateix modus operandi. Cremar tot el que poden i robar tot el que els deixin.

De fet, a pocs metres veig una altra botiga completament destrossada. Les cadires tirades a terra fan adonar-me del que ha passat. Han trencat els aparadors amb les cadires de la terrassa del costat. Es veu que els treballadors estan espantats. Són encara dins intentant que no els robin. Encara hi ha algun llest que entra de pressa i agafa alguna cosa. Hi ha uns altres que s’ho miren des de la distància i parlen sobre com poden entrar a la botiga. No es donen per vençuts: volen el seu mòbil. Veig una parelleta, i no són tan joves. La noia li diu al noi: “Demostra’m que ets valent i aconsegueix-me alguna cosa.” Penso: “Quina sort que no han vist la meva cara en escoltar-ho!” Devia ser un poema… En quin món vivim?

Continuo caminant cap a la plaça de la Universitat. Cada vegada tinc més clar que avui el centre de Barcelona s’ha convertit en un escenari on tot sembla permès. Trencar, cremar, robar, amenaçar. I fer-ho, en alguns casos, com si fos un joc. Com si tot plegat no tingués conseqüències. Al contrari, crec que algun presumirà a les xarxes socials del que ha fet.

Mentre me’n vaig, em torna al cap una pregunta que encara no sé respondre: què ha de passar perquè un noi de quinze anys trobi divertit cremar una moto, assaltar una botiga o espantar una família? No tinc la resposta. Però sí una certesa: si el que ha passat avui al centre de Barcelona és una forma de protesta, algú s’ha oblidat d’explicar a aquests joves què vol dir protestar. De fet, dubto que molts sabessin respondre per què protestaven.