Ferrant Torrent, la veu de ferro roent, sorneguera i viscuda

Ferran Torrent (Sedaví, Horta Sud, 1951) va arribar diumenge a Barcelona amb tren i se’n tornarà al seu poble, Sedaví, dimecres, també amb tren. És un valent. Segons que explica, ahir va quedar impressionat, perquè el tren va arribar un quart abans de l’hora prevista. Quines coses. Tot el dilluns que ha estat un no parar i a la tarda està una mica cansat: la presentació a la premsa de la biografia Ferran Torrent. Entre els llibres i la vida, de Salvador Ortells (Columna Edicions); dinar amb editors i personalitats; i a la tarda, a l’auditori de la biblioteca Gabriel García Márquez, aquest homenatge que li ha muntat la Institució de les Lletres Catalanes, amb motiu del setanta-cinquè aniversari, que va ser al mes de maig. 

L’acte institucional havia de començar a dos quarts de set de la tarda. Mitja hora abans Ferran Torrent ja hi era, discret, content, nerviüt, elegant en la conversa i gens estrident. En el vestit, també discret: portava un jersei gris que abrigava, texans i calçat esportiu. Els amics i coneguts l’anaven a trobar esglaonadament. Entre el públic hi havia els editors Ester Pujol (va ser la seva editora entre el 1994 i el 2015), l’actual editora de Columna, Glòria Gasch, el director editorial del Grup 62, Emili Rosales, els escriptors Enric Sòria, Màrius Serra i Antoni Martí Monterde; l’historiador Borja de Riquer; els periodistes Antoni Bassas i Vicent Sanchis; la llibretera Iolanda Batallé; el pintor Perico Pastor… I les autoritats: Eduard Escoffet, director de la Institució de les Lletres Catalanes, i Anna Guitart, directora de l’Institut Ramon Llull. L’acte començava un quart més tard de l’hora prevista, quan van arribar la consellera de Cultura, Sònia Hernández, i el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, que, asseguts a primera fila, flanquejaven l’homenatjat. 

L’escenari de l’auditori era ple d’embalums tapats amb llençols blancs. Només hi havia un saxo tenor d’atrezzo. Res de copes ni d’alcohol. Tot formalíssim. Si l’acte s’hagués celebrat a la dècada dels noranta del segle XX, quan Torrent ja tenia publicats els primers llibres i era un dels noms estrella de l’editorial Quaderns Crema de Jaume Vallcorba, al costat de Quim Monzó, i triomfava amb Un negre amb un saxo, No emprenyeu el comissari, Penja els guants, Butxana, L’any de l’embotit… hauria estat una festa i possiblement s’hauria celebrat a l’Universal del carrer de Marià Cubí.

A l’auditori de la biblioteca s’apagaven els llums i començava l’acte. Començava a sonar un saxòfon alt. El saxofonista, desmenjat, es passejava pel perímetre de la sala i apareixien dos ballarins que interpretaven una dansa amb castanyoles. Foren ells també els encarregats de destapar unes banderoles embolicades que mostraven algunes frases de novel·les seves. Més endavant Torrent va fer una primera intervenció “marca de la casa”, dient que no reconeixia una de les frases i que una altra no devia ser seva, perquè era massa òbvia. Formalitat, la justa.

Però abans el periodista i escriptor Xavier Aliaga, amic de Torrent, va ser l’encarregat de llegir una glossa necessària i inspirada. Va dir: “Fa un temps escrivia que Ferran Torrent i Joan Francesc Mira havien posat la cimentació, els pilars i gairebé el sostre de la moderna narrativa valenciana. Cadascú des de la seua mirada: la del tafur en un cas; la del savi en un altre.”

I després: “Ferran Torrent tocava València des dels marges, visitant la gola del llop, vivint la vida en l’abisme, fent mil i un oficis, extraient matèria literària d’uns ambients dels quals la immensa majoria d’escriptors escrivim d’oïda, de referències refregides a través del cinema i la televisió. Torrent ho feia caminant entre elefants. Desfullant la veritable cosa nostra. Sota, cavall i rei.”

Aliaga va continuar: “Havia nascut en el si d’una societat tan limitada com la valenciana, una veu narrativa de ferro roent, directa, sorneguera, viscuda. I en tant que viscuda, versemblant. Una versemblança a la manera torrentiana. Sense embuts ni obturadors. La realitat atrapada, aspirada amb ànsia per una aspiradora industrial. Molts dels que ara acampem en la crisi dels cinquanta ens alletàrem en les històries de Toni Butxana. Què se n’ha fet d’aquell sistema educatiu que no tenia por d’emprenyar el comissari amb històries de prostitució, baixos fons, lladres, serenos, embotits, sementals i negres que toquen el saxo? Lectures iniciàtiques de veritat. […] I no ens va passar res. O sí?”

“Acollit als inicis per la 3 i 4 d’Eliseu Climent i Rosa Raga, Ferran va proveir la literatura catalana d’una novel·lística trempada, transversal, popular, però ben feta, de qualitat. L’editor Jaume Vallcorba va ensumar la direcció del vent, va veure que aquella novel·lística tenia lloc en un segell de pedigrí, Quaderns Crema. Més tard, Columna, una editorial amb voluntat de fer lectors, n’agafaria el relleu. A les acaballes del segle XX, Ferran Torrent ja era un dels autors més llegits i estimats de la literatura catalana.”

Resseguint la seva trajectòria, Aliaga també recordava: “Amb el canvi de centúria, el nostre autor va encapsular entre cambres d’acer inoxidable la política valenciana, quan poca gent s’atrevia a escriure en temps real sobre aquella immensa i sòrdida claveguera.”

“La segona dècada del segle XXI és la del ‘Segon sistema’, novel·les poblades d’un all star de vells coneguts. […] Quan ja no tenia res a demostrar, emergeix el contista d’històries excels. I un escriptor que és capaç de refinar, si això era possible, el difícil art del diàleg. Perquè, entre més coses, Torrent és un dialoguista insuperable. Un dinar, un dia qualsevol, li vaig fer notar que si haguera estat nord-americà s’haguera fet d’or com a guionista en Hollywood. Em va mirar d’aquella manera inquisitiva tan seua i va respondre: ‘Segurament.’ No ho interpreteu com un acte de supèrbia: conec pocs autors o autores amb el seu nivell gairebé atroç d’autoexigència.”

Ferran Torrent, encapsulat entre els dos consellers, seguia seriós la glossa. Quan Xavier Aliaga va acabar, va tornar a sonar el saxo i es va convidar la periodista Gemma Ventura i Ferran Torrent a pujar a l’escenari. Els feren seure en unes butaques tapades amb llençols blancs i va començar l’entrevista. Però abans de seure, Torrent primer puntualitza sobre les frases penjades que ja hem comentat. 

I entre allò que va explicar a l’entrevista, recollim: “Visc molt al dia. Pràcticament no llegisc la premsa. No conec els noms dels consellers de València, només conec el president, i l’anterior president encara més. No visc el present polític. Un autor o autora ho és les vint-i-quatre hores del dia i jo ara visc tancat en mi mateix. Faig vida social de tant en tant, però poca. Pensa que jo del 2020 al 2024 segurament vaig passar els pitjors anys de la meua vida. Primer la pandèmia, després vaig tenir un càncer de pròstata i després la barrancada. Però justament són els quatre anys més productius literàriament. És una cosa que no sé explicar.”

Gemma Ventura li comentava: “Dius que desconnectes fàcilment de les desgràcies, com és això?” I ell: “No recorde els mals moments, no. I sobretot no sé com he estat capaç de superar la barrancada. […] Quan vaig decidir professionalitzar-me en l’escriptura va ser un tot o res. Vaig jugar. I crec que ha eixit bé. Però encara queda. […] La llibertat individual per a mi és indiscutible. Porta problemes, però, mira, un dia li vaig dir al meu fill: tenir opinió comporta enemics, però si no en tens seràs un idiota. Jo tinc opinions i a vegades tinc el mal gust d’expressar-les en públic. Generalment, he fugit del que és públic. Però mire de posar el focus en el treball. Mira, has de ser un obsés per a treballar en aquest ofici. Hi ha una frase que no sé de qui és que diu: per a crear has d’estar malalt. Mentalment malalt. Hi ha una certa part de raó, en això. Perquè tu vols començar una novel·la. No saps si l’acabaràs. Si l’acabes, no saps si la vendràs i, si ho fas, no saps què faràs amb la propera novel·la. Jo fa quaranta-tres anys que publique, que no he desconnectat. Això és dolent? Diria que no.”

Com et marca viure en un poble? “Jo faig vida de poble a Sedaví. Vaig al casino i conserve el costum d’anar-hi a fer una partida després de dinar. I m’assec i jugue amb tot Cristo. Perquè coneixes la gent des que són xiquets. I això als pobles ens fa tolerants.” I li demana Gemma Ventura: què queda per fer? Respon: “Espere que alguna novel·la més. Jo de moment no em trobe fatigat. Això ho dic ara perquè he de signar un contracte” [somriu].

Precisament, abans d’entrar a l’auditori de la biblioteca, vam saludar Torrent i ens va comentar que tenia ganes d’escriure un dietari memorialístic i anar-lo publicant amb calma a VilaWeb. No serà una col·laboració imminent, però la té al cap.

L’acte es va cloure amb unes paraules de la consellera Hernández, que van anar precedides de la cantada d’un fragment d’una ària de Tosca de Puccini. Quan la cantant va aparèixer a l’escenari, la mirada de l’escriptor es va concentrar en la jove. La figura de la dona –ja devia tenir ganes que aparegués una dona dalt l’escenari– va captivar un Ferran Torrent a qui els anys no erosionen el sentit de l’humor, el gust per l’anecdotari, la simpatia amb unes gotes àcides, inestimables, que el fan atractiu i, per a alguns, també una mica temut. Per molts anys!