En defensa del nostre autogovern

No són bons temps per a reivindicar l’autogovern valencià. Ho han sigut mai, d’una altra banda? Siga com siga, ara mateix ens trobem en el punt més baix de la nostra –minsa i esquifida– autonomia. Si la nòmina de presidents –no és un masculí genèric, sinó que, fins ara, no n’hi ha haguda cap, de presidenta– de la Generalitat no convida precisament a llançar coets, però, comparats amb Juanfran Pérez Llorca, qualsevol governador civil semblaria un estadista. I no parlem de Carlos Mazón. 

Ara, precisament perquè som en el moment més baix d’aquest encara no mig segle de succedani d’autonomia, hem d’eixir a defensar-la i reivindicar-la. No unes estructures concretes, sinó la mateixa idea d’autogovern del poble valencià, d’una perspectiva sobirana i sobiranista, és clar, perquè, si som valencians, l’hem d’entendre com un dret inalienable. És a dir, el nostre autogovern no ha de dependre de si l’exercim millor o pitjor, sinó que és un axioma polític que no es discuteix. 

En aquest clima de pre-campanya per a les eleccions estatals, trobe que és molt important establir i deixar ben clars aquests posicionaments perquè, ara més encara del que és habitual, el sistema de partits polítics espanyol ens vol situar en unes disjuntives fal·laces i tramposes. Que a una banda hi haja la barbàrie no vol dir que a l’altra hi haja la civilització, ni de bon tros. 

Posem mans en farina. El ministre d’Hisenda espanyol, Arcadi España, que anteriorment havia sigut conseller del mateix ram, també en els minuts de descompte de l’últim govern progressista de la Generalitat, fa uns quants dies polemitzava amb Pérez Llorca i presumia que el govern presidit per Pedro Sánchez havia assignat a la Generalitat, fins ara, unes ajudes per un valor total de 4.360 milions d’euros per a fer front als efectes de la Gran Riuada de l’octubre del 2024. Pérez Llorca, per contra, denunciava que la xifra era de 0 euros. Sabeu el mem aquell que circula per les xarxes i que diu que la pitjor persona del món ha fet diana? Doncs aquest és el cas. La realitat és que España –ací el cognom actua com a metàfora perfecta, permeteu-me la llicència– compta com a ajuda els diners del FLA.

I què és el FLA? Doncs és la sigla del Fons de Liquiditat Autonòmica. És a dir, que l’estat espanyol ens presta els nostres diners amb interessos. Aquesta és l’ajuda: permetre que ens endeutem més –i fem més grosses la bola i la llosa de l’autonomia més endeutada de totes– i prestar-nos els nostres diners amb interessos. Un deute que és producte de l’infrafinançament perpetu a què estem sotmesos. I un deute i un infrafinançament que, tant el PP com el PSOE, fa més d’una dècada que prometen i juren –segons les creences de cadascú– solucionar. El mateix Arcadi España, per exemple, quan era conseller d’Hisenda. Amb la cartera de ministre, venia de sèrie l’oblit, és clar. Però no em canse de repetir-ho: ni amb una catàstrofe com la Gran Riuada n’hi ha hagut prou perquè complisquen el programa. Com en el 1957. Com sempre.

L’última vegada que el govern espanyol va calcular les balances fiscals de manera oficial, ja fa dues dècades, el País Valencià veia drenat el 3% del PIB en el cas menys lesiu. En el més lesiu, el doble: el 6%. Són els seus càlculs. I els seus mateixos càlculs –però ara oficiosos– mantenen, si fa no fa, la mateixa xifra. I hem de tornar a recordar que els valencians quedem per davall de la mitjana estatal de renda i continuem caient en posicions relatives. Ens continuem empobrint. És a dir, no hauríem de tindre dèficit fiscal, sinó superàvit. Segons les regles del seu sistema. La seua sacrosanta constitució.

La poesia de les xifres té el capritx de fer equivaldre ara com ara el 3% del nostre PIB a 4.448 milions d’euros. És a dir, si fa no fa, la xifra amb què presumeix España que el govern ídem ha ajudat per la DANA el govern valencià –en dos anys, per a fer-ho més sagnant– i que ja hem vist que, en realitat, és la xifra dels nostres diners que l’estat ens ha prestat amb interessos mitjançant el FLA en aquest període. És a dir –una altra vegada–, un any només d’espoliació fiscal. Un any d’espoliació fiscal amb els seus –els seus– càlculs més conservadors –amb la metodologia més favorable a l’estat central. Trobe que no cal explicar la metàfora, veritat? Sense pretendre-ho, pense que m’ha quedat quasi com un sonet de Petrarca.

No pense defensar l’acció d’aquest govern valencià, i menys encara quant a la DANA i a la reconstrucció que se n’ha derivat. Primer, ens va abandonar i va deixar que ens ofegàssem i, després, s’ha dedicat a fer negoci corrupte per als seus amiguets de l’ànima i els especuladors amb la depredació de la poca horta que queda. La meua horta, per a més inri: l’Horta Sud. Ara, són els nostres recursos i és el nostre autogovern i, per tant, no es negocia. Insistisc: són els nostres drets inalienables com a poble. I, així doncs, no han de dependre d’administrar-los bé. 

Més encara: si jugàssem a aquest joc, Espanya encara n’eixiria perdent. I de golejada. Ja heu vist les xifres: la Gran Riuada equival a un any d’espoliació i els anys de corrupció sistèmica i de cleptocràcia cleptomaníaca del PP a la Generalitat ni tan sols s’hi acosten, a la factura d’aquest any d’Espanya constitucional i autonòmica.

Però no pense tampoc empassar-me que he d’aplaudir qui ens computa com a ajuda l’espoliació que sofrim perquè ara toca combatre el feixisme. La maniobra és massa fal·laç i impúdica. Perdoneu perquè, a més, allò que dóna ales ací i ara al feixisme és actuar d’aquesta manera i amb aquest cinisme vocacional, institucional i nacional. I algú ho havia de dir.