Un Mazón nu s’embolcalla amb el TSJ valencià per fer el mut al congrés espanyol

Carlos Mazón Guixot, ex-president de la Generalitat, va anar nu al congrés espanyol. Amb la claca habitual del PP, que va tornar a omplir la sala Prim, i amb dos draps ficticis per a mirar de tapar-se un poc. Un és l’aforament com a diputat a les Corts Valencianes a què s’aferra desesperadament. Va dimitir de president, però no de diputat. La dignitat esmicolada en el penúltim escó de la cambra per a evitar que l’encausen. Cap intervenció en prop d’un any, cap iniciativa escrita. Res. La primavera vinent s’acaba la legislatura i el diputat de Sumar Alberto Ibáñez li va demanar si ja havia pactat amb Feijóo que el farien senador per a mantenir-li l’aforament. El PP ja sap com va això, perquè ho va fer amb Rita Barberà quan els casos de corrupció l’assetjaven.

L’altre tapall amb què Mazón va pretendre embolcallar la nuesa va ser la resolució del TSJ valencià. Ho duia preparat. “Els tribunals ja s’hi han pronunciat”, va dir, mentre brandava uns papers grapats. “El Tribunal Superior de Justícia descarta completament la meua responsabilitat.” I va afegir, sense posar-se roig, que és una sentència ferma, quan es tracta d’una resolució. Era l’engany que els toreros maldestres i porucs mostren als bous per veure si els foragiten.

I aquest va ser el lema de tota la compareixença. La resposta a totes les preguntes. El remei de tots els mals, el comodí insípid i pesant que va amollar fos què fos allò que li preguntassen. “Em remet a la resposta que he donat al principi de la meua intervenció”, deia sense solta ni volta cada vegada que els diputats li demanaven comptes per les seues accions o omissions el 29 d’octubre de 2024.

Les víctimes, menystingudes per la policia espanyola a les portes dels lleons del congrés espanyol, ho sentien en directe. I cada resposta de Mazón era una punxada més de dolor per a elles. Però també un revulsiu per a no aturar la cerca de la reparació, de la veritat, de la justícia.

Amb la boca closa

Bronzejat, amb els cabells més curts i més blanquinosos, amb una barba serrada i un rictus que alternava entre el compungiment i la sorna, va anar Mazón al congrés. Era impossible de no evocar aquella fotografia a la platja d’Alacant. De fet, alguns diputats li la van recordar. En algun moment va tenir la temptació de fer-se la víctima, però, o bé Carmen Martínez, presidenta de la comissió, o bé els diputats intervinents ho van tallar de rel.

Bronzejat i nu. Sense res a què aferrar-se perquè sap que la seua gestió el 29 d’octubre de 2024 ha estat objecte de dissecció tant en la comissió d’investigació del congrés espanyol com al jutjat de Catarroja. Allò que va fer la comissió d’investigació de les Corts Valencianes són figues d’un altre paner perquè es va tancar amb presses i corregudes sense escoltar, per exemple, l’ex-consellera Salomé Pradas ni els batlles afectats. A les víctimes les van barrejar totes en un revolt previst per a induir a la confusió.

Sap, Carlos Mazón, per exemple, que ja hi ha batllesses del PP que es desmarquen de la gestió, que han dit que a elles ningú no les va avisar i que amb un avís les coses haurien anat d’una manera diferent. Sap que l’única barrera que el separa de comparèixer com a investigat és l’aforament, i que el temps se li acaba. Per això el seu advocat es va traure l’escrit de la màniga.

Maniobres

Tota aquesta retòrica de la boca closa, Carlos Mazón la va executar per ordre del seu advocat. Perquè l’ex-president ha anat al congrés espanyol sabent que el Suprem investiga si en l’anterior compareixença, la del mes de novembre, va mentir a la cambra. Els compareixents en les comissions d’investigació tenen l’obligació de dir la veritat. Els ho recorda el president de la mesa abans de començar la sessió, i també els ho recorden, de tant en tant, alguns dels diputats quan sospiten que els interrogats no compleixen aquest precepte. I a això es va agafar el PSOE, i el Suprem ha començat les diligències processals.

En relació amb això, es va permetre d’exercir una ironia i va agrair als socialistes el fet d’haver presentat aquesta demanda perquè així la fiscalia demanarà al TSJ valencià aquest paper en què és eximit de tota responsabilitat, va dir, tornant a brandar la plagueta grapada amb l’escut i el segell oficial. Patent de cors que Mazón pretén que siga un avís als navegants del Suprem.

A desgrat d’això, en aquesta compareixença va haver-hi moments destacables. Instants que deixaven veure el capteniment de l’ex-president i, en alguns moments, aquesta nuesa argumental.

Mikel Otero el va collar

Un d’aquests moments el va capitanejar el diputat de Bildu, Mikel Otero. Es veia molt incòmode, Mazón, amb Otero. I també amb Rufián, d’Esquerra.

Otero, un dels diputats que més coneixen la gestió de les emergències, va fer descarrilar el discurs del silenci que l’ex-president duia preparat de casa i, en un moment determinat, va dir que en cap moment no s’havia posat al capdavant de l’emergència. Ni el dia 29 d’octubre de 2024, ni el 30, ni el 31, ni el primer de novembre, quan s’asseia en la cadira central de la reunió del CECOPI, quan compareixia davant la premsa amb l’armilla roja d’Emergències i explicava què es feia i què no sobre el terreny i en qüestió d’ajudes. “Per cap concepte”, va arribar a dir. I Otero li va respondre: “Ara vostè em dirà que era un florer?” L’estratègia de Mazón quedava al descobert.

Mikel Otero va insistir-hi, i es va basar en el paper que Carlos Mazón va enviar a la jutgessa de Catarroja, amb la tesi que l’enviament més prompte de l’Es-Alert no hauria salvat vides. El diputat de Bildu ho va relacionar amb aquell “s’haurien mort igual” que la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va pronunciar quan la van acusar d’haver deixat morir més de set mil ancians durant els dies més durs de la pandèmia de covid.

Gabriel Rufián el vol a la presó

El diàleg amb Gabriel Rufián, el diputat d’Esquerra, també va ser molt dur. Li va dir que no li agradava gens la situació d’haver de tornar-lo a veure i interrogar. No li agradava veure’l tan morè i tan relaxat…  I li va etzibar que sols es mereix una cel·la a la presó. A continuació li va fer un seguit de preguntes en nom d’algunes de les víctimes. Unes més conegudes, com Dolores o Ernesto, i unes altres que també viuen amb pesar la situació. Mazón es va limitar a respondre amb la frase pre-fabricada i amb una pretesa cortesia, i Rufián va executar silencis llarguíssims que a l’ex-president li costava de mantenir. Agafava el mòbil, feia alguna carassa, canviava la posició de les mans, però no responia.

En algun moment, els diputats del PP, del PP valencià, la majoria alliçonats per a agombolar Mazón, cridaren i feren soroll contra el diputat d’Esquerra. La presidenta de la comissió, Carmen Martínez, es va haver d’esforçar molt per mantenir la pau, i va cridar a l’ordre Belen Hoyos, que és membre de la mesa i admiradora molt destacada de Carlos Mazón.

Anar-se’n a El Ventorro sabent què passava

Alberto Ibáñez, de Sumar, va acusar Carlos Mazón de mentir quan el mes de novembre va dir que fins a la matinada no havia sabut que hi havia morts. Ibáñez li va retreure que a les vuit ja ho havia dit a Feijóo i un poc més tard a la batllessa de València, i que a les dotze i mitja ho va dir per televisió. Però Mazón no hi va veure cap mentida, sinó que va considerar que el diputat feia consideracions i especulacions. “Vostè ve ací amb una fatxenderia que no és normal”, va dir a l’ex-president.

Ibáñez també li va retraure el xat amb els consellers per a demostrar que a primera hora del matí del dia 29 ell estava al cas del problema meteorològic que assetjava el País Valencià. “Dius que hem d’inundar els mitjans d’informació perquè fa sensació d’alerta que t’hi cagues i te’n vas a El Ventorro?”, li demanà. Mazón li va respondre amb alguna carassa i una mirada a la banda de la sala on hi havia la seua gent, com esperant una aprovació que no sabem si va rebre, perquè les imatges del congrés no ho van mostrar.

“Mazón té por d’ell mateix”

L’intercanvi amb la diputada de Compromís, Àgueda Micó, que sempre és la primera a qui toca parlar, a qui correspon de trencar el gel, tampoc no va ser amable. Va ser en aquell moment que Carlos Mazón va destapar les cartes, quan va dir que no respondria a res perquè el TSJ l’havia eximit de tot. “Cinc magistrats de tot l’espectre polític”, va dir, sense gens de vergonya, per deixar clar que hi ha jutges que el poden ajudar i jutges que no. I Micó li va dir una de les frases que potser defineixen millor la situació de l’ex-president de la Generalitat: “Vostè té por de si mateix. Vostè ja no sap què és veritat i què no…”

La claca, encara

Carlos Mazón arribà a la sala Prim del congrés espanyol escortat per la plana major del PP valencià, que encara li ret acatament: la diputada Macarena Montesinos, incombustible, ara molt afí a Feijóo. La diputada Belén Hoyos, membre de la mesa de la comissió, i a qui la presidenta va haver d’advertir dues vegades perquè s’havia afegit al cor de hooligans. L’ex-president de la Generalitat, Alberto Fabra. I César Sánchez, l’ex-president de la Diputació d’Alacant, un càrrec que Mazón també va ocupar, i que s’encarrega de defensar-lo sense parlar de la gestió de la gota freda. Ans al contrari, com el seu soci de Vox, va atacar el president espanyol, Pedro Sánchez, tant per allò que va fer com per allò que no va fer. Tant per la gestió de la gota freda, com per la gestió de la crisi de Ceuta.