Roger Español i la gramàtica espanyola de la impunitat

El primer d’octubre de 2017 la policia espanyola va fer mil seixanta-sis ferits. Avui comencen a jutjar quatre dels agents que van causar aquella salvatjada. La desproporció no és una avaria del sistema: és el sistema mateix, explicat amb aritmètica.

Els adjectius envelleixen de pressa; les xifres, no. Un adjectiu sempre es pot discutir, rebaixar, atribuir al ressentiment de qui l’escriu. Una xifra no té temperament: hi és i prou. Catorze metres i dotze centímetres, doncs. Aquesta era la distància entre el canó d’una escopeta de la policia espanyola i la cara de Roger Español, el matí del primer d’octubre de 2017, al carrer de Sardenya de Barcelona. Això no és cap opinió. Això és una mesura. I una mesura, a diferència d’un discurs, no admet interpretacions benèvoles.

Comencem, doncs, per l’aritmètica, que acostuma a ser la forma més honesta de la política. Mil seixanta-sis ferits. I tan sols quatre policies asseguts a la banqueta. Hi ha qui encara pretén celebrar que aquest judici és la prova que l’estat de dret funciona. Cal tenir molta barra. Quan d’un dany col·lectiu n’ix un sol procés, el procés no és la regla que es compleix: és l’excepció que dispensa de complir-la. Un judici, en aquestes proporcions tan miserables, no desmenteix la impunitat. La certifica. Li posa data i segell.

Aquell tram de carrer va rebre quaranta-vuit salves i disset bales de goma. Bales de goma que el Parlament de Catalunya havia prohibit als Mossos d’Esquadra. La policia espanyola, simplement, no va considerar que la prohibició l’afectàs i, estrictament, tenia raó: la llei catalana obliga els catalans, no pas l’estat que els governa. És una lliçó que val més –i és més clara– que tots els manuals de dret constitucional. Hi ha parlaments que legislen i parlaments que decoren. Aquell matí, cada tret va ser també una esmena a la totalitat.

Però tornem a les xifres, perquè el temps té el mal costum d’arrodonir-ho tot, i la memòria, deixada al seu curs, acaba sempre fent-se amable. Com expliquem de manera gràfica en aquesta pàgina especial, 92 centres assistencials van registrar 920 contusions i 34 traumatismes crànio-encefàlics. 65 ferits tenien més de 65 anys; 13 passaven dels 79. Hi havia també una nena de menys de 12 anys. I 8 colps de cada 10 van caure fora de les zones que qualsevol protocol policíac democràtic considera tolerables: al cap, a la cara, al tronc.

Algú parlarà d’excés. És una paraula còmoda, “excés”, perquè suggereix que hi havia una mesura i que simplement es va sobrepassar. Però quan, de cada 10 colps, 8 van al mateix lloc, això ja no és cap excés: això és un mètode. La desviació –repetida amb aquesta constància– deixa de ser desviació i es converteix en norma. Els cossos d’aquella gent van fer de paper, i les porres hi van escriure, amb una cal·ligrafia inequívoca, què pensava Espanya sobre les urnes on votàvem els catalans.

Avui l’estat espanyol s’asseu finalment a la sala. Però ens hem de preguntar on. Perquè la fiscalia –que en teoria hauria de vetlar per la legalitat i l’interès públic– demana l’absolució dels policies que van buidar l’ull a en Roger. I l’advocacia de l’estat espanyol defensa els comandaments. Vet-ho ací: l’estat no hi compareix com a àrbitre sinó com a part, i no es pren ni la molèstia de dissimular-ho.

No és que ens sorprenga. Seria ingenu esperar que algú es condemnàs a si mateix per pur escrúpol moral. Però hi ha un detall que cal escriure a poc a poc, perquè es veja bé i els espanyols n’isquen ben retratats. Els advocats dels acusats es paguen amb els impostos de tothom, inclosos els del mateix Roger Español. Ell, mentrestant, ja ha hagut de gastar més de cent mil euros en el procés. Ho diré d’una altra manera: l’estat paga la defensa de qui dispara amb els diners de qui va rebre el tret. L’asimetria és tan grollera que qualsevol comentari que jo hi puga fer l’empetitiria. N’hi ha prou de constatar-la.

Nou anys, doncs, per a arribar a una sala. I mil seixanta-cinc casos que no hi arribaran mai. No és lentitud, ni negligència, ni mala sort. És un disseny. Un ordre jurídic que protegeix qui dispara i obliga qui rep a demostrar que, en efecte, el volien ferir, no és un ordre jurídic defectuós: és un ordre jurídic que fa exactament allò per a què va ser concebut. Els diccionaris defineixen la impunitat com l’absència de càstig. La definició, en aquest cas, és massa innocent. La impunitat de debò no consisteix a no castigar, sinó a convertir la víctima en sospitosa i el procés en penitència. Qui en vulga un exemple, no cal que vaja gaire lluny.

Aquests anys ens han parlat molt d’amnistia, de concòrdia, de fulls girats, els socialistes encara se n’omplen la boca. Són paraules –així, en abstracte– respectables, però només mentre no demanen allò que no es pot donar. Perquè una cosa és que un estat amnistie i una altra, ben diferent, que pretenga que oblidem. L’amnistia és un acte jurídic; l’oblit no el pot decretar ningú. Nosaltres hi érem. I sabem, amb la precisió d’un topògraf, quants metres hi havia entre un canó i una cara. La nostra memòria no té tribunal que la jutge ni butlletí oficial que l’esborre. I això no ho podran arreglar mai a còpia d’amnistiar els seus.

PS1. Ahir, dimarts, vam estrenar el nou espai de VilaWeb Televisió La Pissarreta setmanal. Feia temps que molts lectors demanaven una periodicitat fixa per a una secció que no té dia i hi hem trobat una solució afegint –al costat de les pissarretes normals que continuarem fent quan passe alguna cosa– aquest programa setmanal que incorpora unes quantes novetats. Per exemple, hi podreu enviar preguntes o bé rebre cada dissabte un butlletí especial al vostre correu en què analitzaré extensament un article destacat de la premsa internacional de la setmana. En aquesta pàgina podeu inscriure-us per a rebre el butlletí i en aquest enllaç podeu recuperar el vídeo.

Ah!, i, a més, aquesta temporada VilaWeb TV ja incorpora els subtítols, mitjançant el reproductor de YouTube.

PS2. Avui, dimecres, a les set del vespre, a la Facultat de Comunicació Blanquerna de Barcelona, presentem el llibre de Pau Vidal Sortir a guanyar. Serà una conversa entre l’autor i Ot Bou, entorn d’aquest manual per al combat lingüístic, que té una gran acollida entre els lectors. Tot allò que vulgueu saber sobre els Llibres de VilaWeb ho trobareu ací.