Elogi del llibre que no volem llegir

Després de tres cursos en què cada institut triava pel seu compte què havien de llegir els alumnes, el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha anunciat ara que les lectures del batxillerat tornaran a ser comunes a tot el Principat el curs 2027-2028. I la decisió no ve sola: totes les escoles hauran de tenir també un pla lector i es demana als centres que fixen lectures compartides des de cinquè de primària fins a quart d’ESO. Diuen que és una resposta a la caiguda dels resultats en comprensió lectora. És això, sens dubte, però és –o hauria de ser– molt més que això.

Durant anys ens hem deixat seduir per una pedagogia massa amable que deia que la lectura no es podia imposar. Ens explicaven que no es podia forçar la gent a llegir, que això, a la llarga, era pitjor. Tenien una part de raó, en el sentit que ningú no s’enamora d’un llibre per decret. Però l’argument tenia també una part molt important de trampa. Perquè el gust no és una cosa que et trobes feta quan naixes, sinó que s’educa. I perquè ningú no pot desitjar allò que no coneix, i un adolescent que no ha passat mai per la primera pàgina de Solitud no podrà enyorar-la de gran. L’obligació –ben entesa i moderada, és clar– no és l’enemiga del plaer, és la porta per on s’entra.

A mi sempre m’ha impressionat aquella història que conten de Nicolau Maquiavel. Els Mèdici l’havien apartat del poder, l’havien torturat i l’havien condemnat a un exili rural que el feia sofrir molt. En una carta famosa a un amic seu va explicar com passava els dies. El matí el passava treballant al bosc, però al vespre tornava a casa, es treia la roba de cada dia –plena de fang i de pols– i es vestia amb la millor roba que tenia per posar-se a llegir. Perquè, quan obria un llibre, entrava –segons que diu en la carta– a les corts dels homes antics, on no s’avergonyia de parlar amb ells ni de preguntar-los per què havien fet allò que havien fet. Durant quatre hores no sentia cap enuig, oblidava totes les penes, no temia la pobresa ni l’esgarrifava la mort. D’aquells vespres en què la lectura era una conversa amb el passat en va eixir El príncep. La lectura, per Maquiavel, no era solament una distracció. Era un ritu social que exigia de vestir-se, de preparar-se, de fer un esforç per a estar a l’altura dels qui parlaven amb ell, des del passat.

A tot arreu i en totes les èpoques els qui prohibeixen la lectura sempre han entès el valor que això té per al poder. Un poble que no sap llegir és un poble dòcil. Nosaltres també ho sabem, això. L’any 1918 la Mancomunitat obria les primeres biblioteques populars, convençuda que un poble que llegeix és un poble que no es deixa governar per qualsevol. I durant la dictadura, llegir en català va ser –per a generacions senceres i jo m’hi compte–, un acte a gran escala de resistència: llibres passats de mà a mà, gramàtiques estudiades de nit, tota una xarxa de distribució clandestina que em va permetre de llegir, a Bétera, una edició feta a París per Salvat-Papasseit –per exemple– a casa d’Antoni Marzo. Salvador Espriu va escriure que havien viscut per salvar-nos els mots i per retornar-nos el nom de cada cosa. I és així. Però aquella feina de salvament es va fer llegint. I no es va fer precisament per plaer.

Perquè la lectura de debò costa. Qui ho diu millor que cap altre és Sèneca en aquell vers que convé gravar a l’entrada de cada institut: “Non est ad astra mollibus e terris via” (‘No hi ha cap camí fàcil de la terra fins als estels’). Els llibres que valen la pena es resisteixen, costen de llegir, ens obliguen a aturar-nos, a tornar enrere, a buscar paraules al diccionari, a sostenir l’atenció i a pensar entre frase i frase. Ara no trobe la cita –i em sap greu– però juraria que va ser Kafka qui va dir que un llibre és la destral que trenca el mar glaçat que portem dins. Una destral no és mai còmoda –i sovint és perillosa. Però justament per això és necessària en un temps que ho vol tot fàcil, immediat i fragmentat.

A més, hi ha –i aquesta és especialment important– una raó que va més enllà de l’individu. Quan tots els alumnes d’un país llegeixen el mateix llibre, aquell llibre es converteix en una conversa comuna. Una generació que ha llegit La plaça del Diamant o el Tirant comparteix referents, imatges, frases, discussions… Pot parlar-ne. El cànon escolar no és una imposició burocràtica –com alguns han volgut defensar aquests anys. Ben al contrari: és un dels pocs fils que cusen una comunitat. Fragmentar-lo institut per institut, com s’ha fet aquests tres anys, era renunciar a aquesta costura –i algú hauria d’explicar el perquè d’aquesta renúncia. I era, també, deixar cada centre a mercè de les modes, de les pressions editorials i de la temptació, tan humana, de triar el llibre més curt i més fàcil.

Per això ara la qüestió decisiva és quins llibres triaran. El departament encara no ho ha concretat, i seria una llàstima que la rectificació acabés en una llista tèbia i fofa, pensada per a no molestar ningú ni exigir res –o en un altre negociet encobert en què al final tots els llibres que s’hagen de comprar siguen de Planeta. La lectura obligatòria solament té sentit si és exigent: si posa els alumnes davant els clàssics –dels nostres i dels universals– i si confia que els joves són capaços d’estar a l’altura. Els adolescents no són tan fràgils com sovint pensem. Més aviat, moltes voltes tinc la sensació que ho són molt més els adults que decideixen per ells.

Joan Fuster –que presideix cada dia la capçalera d’aquest diari– ens va advertir que no fem de la nostra ignorància un argument. Durant tres anys, el sistema educatiu del Principat ha estat en aquesta línia. Benvinguda siga, doncs, la rectificació. I que els llibres tornen a ser allò que sempre han estat per als pobles que han volgut sobreviure: un esforç, una obligació i, a la fi, una llavor de llibertat.