La paradoxa de Sánchez i la sang xuclada

Aquests darrers vuit anys, la llegenda de Pedro Sánchez, forjada entre les flamarades de Madrid, ha repintat i envernissat la imatge del seu partit. Avui, sembla que molta gent s’hagi oblidat que el PSOE és, per definició, una estructura de poder al servei de la unitat de l’estat i dels grans grups d’interès econòmic. És un oblit insòlit. Després de la crisi del 2008, els dos moviments de transformació política més efervescents van néixer, en bona part, contra el PSOE. El procés bevia de la traïció generacional de José Luis Rodríguez Zapatero i del ribot d’Alfonso Guerra; els indignats van omplir les places amb Alfredo Pérez Rubalcaba com a ministre de l’Interior.

L’any 2011, la credibilitat del PSOE s’havia acabat d’eixugar del tot. No tan sols era un partit incapaç de satisfer les aspiracions de federalització sorgides de dins mateix del PSC, sinó que hi remava en contra, i mentrestant pactava amb el PP per reformar la constitució de manera que el pagament del deute públic fos la prioritat pressupostària principal. Però la torrentada electoral va capgirar les coses: la victòria de Mariano Rajoy va donar a l’independentisme i a Podem un enemic més demoníac, i a Barcelona, la de Xavier Trias va donar l’excusa perfecta a Barcelona en Comú per aliar-se amb els closos i els hereus que combatien.

Ara paguem el preu de la miopia. Havien de matar el PSOE per substituir-lo i es van sacrificar per ressuscitar-lo. Ada Colau va decidir de governar Barcelona amb el mateix PSC que l’havia lliurada al turisme i al capital financer; Podem i després Sumar van optar per fer de crossa del PSOE pràcticament en canvi de res; i l’independentisme institucional va fer fora Rajoy i va desmantellar les bases del propi moviment perquè Sánchez obrís les comportes dels indults i, finalment, de l’amnistia. Al capdavall, tots plegats van posar la força acumulada al servei del PSOE i el PSOE en va beure la sang com un vampir amb les dents clavades en un coll adolescent.

El mandat de Sánchez, infèrtil i erràtic, de vegades desastrós, ha pogut semblar més transgressor precisament per la sang jove que havia xuclat. I això ha engendrat tres paradoxes. Primera: en el moment més feble del PSOE, els espais polítics que set anys abans l’havien malferit el van fer tornar a la Moncloa. Segona: Sánchez, fidel a la funció històrica del PSOE, ha aprofitat el suport dels seus socis, que estaven convençuts que el podien condicionar, per derrotar-los. I tercera: mentre Sánchez pacificava Catalunya i neutralitzava el món de Podem, la resta de l’espanyolisme l’acusava de trencar Espanya i d’implantar una autocràcia protocomunista.

El règim del 78 no reconeix la legitimitat ni de l’independentisme ni de l’esquerra alternativa, i en la mesura que el PSOE els ha necessitat, ha esdevingut un enemic. Sánchez és avui la presa de caça major a Madrid perquè el traïdor de dins sempre és pitjor que el de fora, però allò que l’ha dut al caire de l’abisme són els pactes amb els de fora. Les coses podrien haver anat d’una altra manera: Colau podria no haver incorporat els socialistes al govern, Podem podria no haver format una coalició, o haver fixat un preu més alt, i l’independentisme podria haver seguit una estratègia que no el posés als peus del cavall, però les coses han anat com han anat, i ara hi ha menys alternatives.

El clima que es va creant per enderrocar “el sanchisme”, tan hostil, tan abrasiu, no es crea només per destruir Sánchez personalment, sinó per acabar d’anul·lar del tot la participació política de les forces que el van dur al poder. El “sanchisme” no designa el govern d’un home, sinó la coalició que l’ha fet possible. Per això no li critiquen que governi, sinó que estigui “disposat a tot per a governar”. “A tot” vol dir, ras i curt, a fer participar de la governació uns elements que sempre s’haurien de trobar la porta barrada, que dins l’Espanya invertebrada tenen reservada la posició de subalternitat. És la quarta paradoxa: els atacs a Sánchez no són atacs a Sánchez, primordialment, sinó als qui l’han entronitzat.

Avui, a mesura que Sánchez es va neulint, acorralat per la corrupció i pel desgast, una branca ingènua de l’independentisme mira de desentendre’s improvisadament de les decisions equivocades d’aquests darrers anys, que van alinear del tot el moviment amb el PSOE, i relativitzen la idea d’una arribada del PP i Vox a la Moncloa. És un error històric: el nacionalisme espanyol pensa i opera sempre prioritàriament en termes de demolició de l’enemic. És una contradicció difícil de navegar: tenir present que el PSOE és una estructura de defensa de l’estat espanyol i que no se’n pot esperar més i, alhora, que l’intent coordinat de destrucció de Sánchez duu, inherentment, un intent de destruir les forces que un dia van somiar de destruir el seu espai polític. Però n’hi hauria d’haver prou per a saber que avui no hi ha a Madrid cap alternativa beneficiosa.