La música és una assignatura Maria, també per a l’Amaia Montero

Suposo que esteu al cas que Amaia Montero, ex-cantant de l’Oreja de Van Gogh, va abandonar el seu prefix “ex-” per esdevenir, altra vegada, la cara visible del grup de música. Això va fer que l’antiga cantant, Leire Martínez, se n’anés de pet al carrer. Però jo no vull parlar-vos d’això, sinó dels vídeos virals de l’Amaia cantant.

Si mireu els comentaris veureu que allò que preocupa tothom és la seva vestimenta, però el que em va sorprendre a mi va ser la poca atenció a la seva afinació. És que l’aspecte, la moda o el físic és més important que la professió? Sembla que sí. A hores d’ara, encara estem així? A mi, l’aspecte físic de l’Amaia no em preocupa gens ni mica. El que em preocupa és que no pot cantar correctament.

La feina d’una cantant és cantar. I, sobretot, cantar bé. Però què passa? “Només” és música. Tant se val. No hi puc estar d’acord. Hi ha gent que va pagar uns diners per assistir a un concert on hi hagués bona música, i hi van trobar una cantant sobrepassada per les seves cançons. És intolerable que un cantant surti a l’escenari sense afinar, sense saber-se la lletra o sense posar-hi l’ànima. Ja sé que l’Amaia no és l’única. Però em serveix d’excusa per a parlar-vos d’aquest fenomen que s’ha estès per tot d’escenaris sense gens de vergonya.

Això comença a l’escola, evidentment. La música és una assignatura Maria. No cal que hi hagi percentatges de millora com en altres assignatures. No cal que hi hagi proves inicials. Tot dependrà de la bona voluntat del mestre. No sabrem mai si els alumnes se’n surten amb la música: si toquen, si canten, si ballen bé… Només ho sabrà el mestre i, segurament, aprovaran el 100% dels seus alumnes, si no és que hi ha faltes de comportament.

Us podeu imaginar que el vostre fill suspèn l’assignatura de música a l’escola primària? Estic segura que la majoria de les famílies o vindrien a parlar amb la mestra de música i li demanarien explicacions o es posarien a riure davant el seu fill dient que no passa res, que “només” és música. Això també passa amb la plàstica. No tenim ni el títol d’assignatura, més aviat de semiassignatura. La música es tracta malament a l’escola, i de quina manera!

Més d’una vegada, durant l’estiu, he hagut d’ensenyar aspectes bàsics de llenguatge musical a mestres que no tenien ni idea de música, però que els havia tocat ensenyar-ne a l’escola. Sí, sí, donen la plaça a algú que no en té ni idea perquè no hi ha prou personal. O això diuen, perquè, curiosament, hi ha músics que fan de tutors. Però, que no ho veieu? Ni les criatures aprendran què és la música, ni afinaran, ni l’estimaran com ho fa i ho transmet un músic, ni la mestra estarà tranquil·la sabent que s’ha d’instruir a marxes forçades en un llenguatge que no entén ni ha d’entendre. La frustració és màxima. I viure això, cada dia, és un infern. El mateix que viu el mestre músic ensenyant matemàtiques.

Els filòsofs grecs ja ho deien: la música eleva l’ànima, la música va més enllà de les paraules. I també ho diu actualment la neurociència. Però la realitat és que està totalment reduïda a la diversió, és xauxa: cantem i ballem i passem-ho bé!

Sí, ho podem passar bé, però la música s’ha d’estudiar i tractar amb el respecte que es mereix. No podem pretendre que algú pugi a un escenari sense afinar, provant notes en directe. No ho toleraríem pas, això, d’un metge; ni tan sols d’un mecànic, que no t’hi jugues la vida directament. Quan una persona paga és per a obtenir el millor resultat. El públic es mereix el que paga.

I em podreu dir que l’Amaia passa una mala temporada o que tal cantant està estressat per la quantitat de concerts que té. Doncs redueix el nombre de concerts. Val més qualitat que no quantitat.

I sí, ho sé, tots hem de pagar un lloguer o una hipoteca, però hem de tenir cura de la nostra professió. Si l’Amaia no passa els seus millors dies, que es refaci, que pensi les coreografies, que s’entreni per no quedar-se sense aire, que faci un bon ús del diafragma, que cuidi la veu, que vagi a un logopeda perquè l’ajudi. Juraria que ella tampoc no està bé sobre l’escenari, veient que no pot donar tant com podria i voldria.

Cal que els espectacles es pensin i es representin bé, que siguin acurats, que el qui canta estigui a l’altura i que el cuidin, que no el facin sortir a un escenari si no està preparat i, sobretot, que respecti el públic que l’aplaudirà amb totes les seves forces perquè, aquesta vegada sí, s’ho hagi merescut.