Poble català, posa’t a caminar!

Ara fa cinquanta anys, hi va haver una crida al poble, a la gent del carrer. Un imperatiu moral per als demòcrates i alhora una invitació generosa a incorporar-se a un moviment de base, pacífic i no-violent, però tossudament desobedient.

Una crida que va ser ignorada o infravalorada pel gruix de l’antifranquisme perquè es considerava fora de lloc o innecessària, tant pels principals moviments socials com pels incipients partits polítics. Qui va veure el potencial, des de primera hora, del que podia esdevenir una bola de neu democràtica i independentista va ser l’estat espanyol. Un estat que encara era plenament franquista i que funcionava en blanc i negre, però amb unes porres i uns fusells ben vigents i un Tribunal de Orden Público que funcionava a ple rendiment.

Avui, cinquanta anys després, canvien els noms però no pas les formes ni els objectius: els grisos per la Policia Nacional, el Tribunal de Orden Público per l’Audiencia Nacional. Cinquanta anys després, ja no hi ha Franco a les institucions espanyoles, però el franquisme hi és ben incrustat.

Ha passat mig segle, però encara necessitem el doble significat de ‘marxar’, amb aquest estat que ens oprimeix. Un significat és iniciar un camí tot caminant, i l’altre, sortir d’un lloc. Sense pressa i sense pausa, hem de marxar d’Espanya. Marxar com vosaltres ens vau ensenyar.

Vau inspirar-vos en la Marxa de la Sal de Mahatma Gandhi i en la Marxa sobre Washington de Martin Luther King, però alhora vosaltres vau ser inspiradors de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes (la Crida), de les Consultes sobre la Independència de Catalunya i, no cal dir-ho, de l’Assemblea i del referèndum del Primer d’Octubre. Sense vosaltres, totes aquestes etapes d’empoderament nacional i d’activisme basat en la no-violència i la desobediència civil no haurien nascut.

Sense el vostre primer acte de valentia, que semblava que tenia poc impacte aleshores, no hauríem arribat a les mobilitzacions massives de la Diada iniciades el 2012. Sense la vostra tossuderia de maldar per arribar a destí, no hi hauria hagut la voluntat sostinguda de llibertat de la nostra nació.

Vau ser llavor de futur. Gràcies a vosaltres, no hem deixat mai de caminar ni deixarem de fer-ho mai. Un fil roig uneix diverses generacions, i alguns dels qui vau ser a la Marxa no heu deixat mai de caminar, heu estat en totes les accions d’alliberament nacional des de fa cinquanta anys. I estic segur que en el futur sereu allà on sigueu imprescindibles.

Catalunya i els Països Catalans fa segles que marxen cap a la seva independència, però gràcies a vosaltres, per primera vegada, vam començar a accelerar el pas i a veure el destí assolible, i no pas com una quimera lluny del nostre abast.

Tot recollint el vostre llegat, el 2012 l’Assemblea va començar la campanya anomenada Marxa cap a la Independència, que va acabar a Barcelona amb la primera Diada massiva. I no podíem fer aquesta mobilització sense acabar allò que vosaltres vau intentar. A Montblanc, la repressió us va frenar i no va permetre que arribéssiu a Poblet. El 2012, centenars de persones van prendre el vostre relleu i ho van aconseguir.

Arribar al monestir i, pocs dies després, encetar la fase de mobilitzacions més grans de la nostra història i d’Europa. Poblet forma part de la història de l’alliberament de la nostra nació i no de la submissió a Espanya, com voldrien alguns. Poblet és patrimoni de Catalunya, dels Països Catalans, com a panteó nacional que és. I vindrem les vegades que calgui per acabar el camí de llibertat que seguim. Vindrem les vegades que calgui per dir als reis espanyols que no són benvinguts ni aquí ni enlloc. Els catalans no tenim rei, els únics reis que reconeixem com a nostres són els que estan enterrats aquí, i no cap altre que vingui d’Espanya.

Alliberarem Poblet, com alliberarem Catalunya i els Països Catalans. I ho farem gràcies al que ens vau ensenyar.

Ens vau donar molts aprenentatges. Sense desobediència no hi ha avenç social ni nacional. T’empresonaran, et reprimiran, però la constància de la raó és la que guanya a mitjà termini. 

I l’altre aprenentatge és que, coordinats i units, milers de persones fent el mateix i amb la mateixa fermesa, amb la mateixa predisposició, amb la mateixa generositat, són capaços de capgirar el món i d’accelerar la història.

Us imagineu si, en lloc de desenes, haguéssiu estat milers caminant? Allò que el Primer d’Octubre va representar de desafiament a l’estat hauria passat fa gairebé cinquanta anys. Si no haguéssiu estat tan sols, potser avui ja seríem independents. Si com a societat haguéssim estat tan valents com ho vau ser vosaltres, ara no commemoraríem marxes, sinó proclamacions d’independència.

No hem anat tan de pressa com voldríem, aquests darrers cinquanta anys, però aleshores éreu poques desenes de marxaires. Avui som centenars de milers. Tots i totes som marxaires perquè hem perdut la por i tenim el compromís. Us pensàveu que potser fèieu quilòmetres, però el que fèieu era història!

Avui ningú marxa cap a casa, ens conjurem a marxar plegats cap a la independència. Ja n’hi ha prou de retrets i de sectarismes, menys xarxes i més marxes!

Poble català, posa’t a caminar, perquè la independència és a tocar! Caminem perquè més aviat del que ens pensem hi arribarem! Marxem plegats perquè arribarem més lluny que no separats!