Blocus o com matar mosques a canonades

No voldria de cap manera que ningú llegís en aquestes línies un bri de comprensió pel fenomen Blocus. El dissabte 24 d’octubre, unes cinc-centes persones, la majoria menors, es van concentrar a la plaça de Catalunya de Barcelona i allò que va venir després –els aparadors rebentats, els contenidors cremats, els comerços saquejats– va ser un fet greu i s’ha de tractar com a tal. Sense contemplacions.

Però em sorprèn tot allò que ha vingut després. Perquè, quinze dies més tard, hi ha 2.264 identificats, uns quants detinguts a la presó i ciutats blindades com no ho havíem vist mai per una convocatòria sense autor conegut, sense ideologia ni organització. Detinguts encara ahir a les Illes. És tot molt estrany, francament.

Hi ha, de fet, una contradicció central que és difícil de passar per alt. Els Mossos diuen que no han descobert cap coordinació ni cap rastre d’organització darrere de Blocus, només un patró de rèplica impulsat pels algorismes i per la por de perdre’s alguna cosa. Els detinguts –això s’ha demostrat– no tenen cap relació entre si, no es coneixen i no són experts informàtics. I, tanmateix, el xicot que la Guàrdia Civil presenta com a fundador és a la presó sense fiança, investigat, segons un jutge, per possible pertinença a una organització criminal (quina?) i amb la prohibició d’accedir a qualsevol dispositiu connectat a les xarxes. I un altre, de divuit anys, hi ha anat a parar també perquè el jutge hi veu indicis de conspiració per a cometre desordres i de pertinença a un grup criminal indeterminat. El delicte d’organització criminal comporta penes de quatre anys a vuit de presó –cosa seriosa, doncs–, però llegim-ho amb calma, això: la policia diu que no hi troba cap mena d’organització, però els jutges pretenen de condemnar-los per organització criminal. No ho sé: sembla poc sòlid, molt poc racional, i m’agradaria que algú ho expliqués millor. Perquè, francament, no s’entén gens.

És clar que no tot és igual i no cal tampoc desconfiar de tot allò que es fa. Hi ha, per exemple, un detingut a Alfafar acusat d’haver explicat per les xarxes com es fabriquen còctels Molotov, i això ja entenc que no és limitar-se a administrar un canal de Telegram o crear cartells ridículs amb la intel·ligència artificial. 

Però, precisament per això, em sembla que convindria no confondre els plans i fer de tot una conspiració. Allà on hi haja un delicte concret, que el jutge hi faça allò que pertoca. Però, allà on només hi ha una etiqueta impossible de confirmar –“fundador”, “ideòleg”, “líder”…–, jo diria que caldria anar amb més prudència. Perquè aquell qui ens presenten a les notes de premsa com a cap pot ser simplement algú que va enregistrar un vídeo encaputxat i es va proclamar líder sense pensar gaire en tot allò que feia ni tenint una consciència clara d’allò que li podia passar. Potser sí que en un món on qualsevol pot dir que és president d’un moviment sense militants ni relacions, empresonar el primer que enregistra un vídeo dient-ho té una eficàcia simbòlica i mediàtica enorme. Però segur que té una eficàcia real molt dubtosa.

I hi ha el cas dels menors i el tracte que reben. Després dels incidents del dia 24, cinc han quedat internats i setanta-dos en llibertat vigilada. Un xicot de dèsset anys de Sant Sadurní és en règim tancat. Al Vendrell vam veure un desplegament policíac espectacular per una convocatòria anònima a la qual no va aparèixer ningú. I quan la CUP ha denunciat identificacions indiscriminades per perfil racial, la consellera d’Interior ha vingut a dir que no, que només s’aturaven menors que anaren vestits de negre. I què volen que els diga, jo? A mi no em sembla gens tranquil·litzador admetre que en aquest país et poden detenir per com vas vestit pel carrer. 

De tot plegat, la sensació que me’n queda és que vivim en una societat tan i tan fràgil, que quatre cartells mal fets poden posar el país de cap per avall sense que ningú no sàpiga explicar-nos després ben bé per què passa. I una idea encara més inquietant: si la cosa va de matar mosques a canonades –si algú ha decidit que l’ordre només es pot mantenir amb canonades–, caldrà recordar que això és el triomf més gran que podrien esperar els partidaris del desordre.