“M’imagino el meu futur a Catalunya”: l’Anna, una nova vida després de fugir de la violència masclista a Rússia

L’Anna –nom fictici– es va refugiar a Catalunya amb els seus dos fills després de ser víctima de violència masclista a Rússia. És una de les 433 persones que la Fundació Tomàs Canet –vinculada a l’orde de Sant Joan de Déu– va atendre l’any 2025 dins el Programa d’Atenció a Persones Refugiades, que va néixer el 2017 per acompanyar els sol·licitants de protecció internacional i refugiats. En aquests gairebé deu anys ha atès 1.425 persones.

Després d’estar divuit mesos dins el programa, en què ha viscut en un centre que la fundació té a Manresa, ara comença una nova etapa: ja viurà autònomament i ha decidit que anirà a viure a Barcelona. Malgrat que té nervis, està confiada que tot anirà bé: “M’imagino vivint a Catalunya i tenint una família feliç.”

La fundació té 137 places residencials, entre Manresa –87–, Castellbisbal –19–, Sant Just Desvern –21– i Barcelona –10. En les quatre cases hi conviuen actualment trenta-sis nacionalitats diferents. Els països d’origen principals són Veneçuela, Ucraïna i Palestina, països que representen gairebé la meitat dels refugiats. Del total d’atesos en els primers vuit mesos del 2026, un de cada tres (36,7%) són menors –no hi ha casos de menors no acompanyats, sempre són famílies. Quant al gènere, sis de cada deu són dones (58,6%).

La coordinadora del programa, Jennifer González, explica que les persones que acullen han hagut d’emigrar del seu país per causes molt diverses, que van de conflictes bèl·lics a persecució per motius de gènere i religiosos o violència de gènere. Explica que els fan un acompanyament integral, a les àrees social, jurídica, psicològica i d’inserció laboral, perquè aconsegueixin plena autonomia en l’acollida.

La majoria tenen situacions molt complicades. “Arriben aquí havent trencat absolutament amb la família, la casa, la professió i amb un idioma que no coneixen. Aleshores és un desafiament començar aquest acompanyament”, afegeix González. L’atenció que els fan és molt individualitzada: “No és igual acompanyar una dona sola que ha estat víctima de violència masclist, que una família amb menors a càrrec.” Per això creu que és important acompanyar-los, perquè vagin aclarint què volen fer amb la seva vida.

Començar una nova vida a Catalunya

L’Anna explica que va decidir de demanar asil a l’estat espanyol perquè considera que hi ha més drets per a les dones. “Vaig pensar que estaríem més segurs i podríem sortir de la situació de vulnerabilitat en què ens trobàvem els meus fills i jo.” I tal dit, tal fet. Després de divuit mesos a Manresa, assegura que s’han sentit molt a gust i acompanyats.

“Al principi va ser molt dur, també mentalment. Però de mica en mica va anar fugint la por i els meus fills van començar a fer amics i a aprendre català”, diu. Agraeix la bona acollida que han tingut i diu que s’ha trobat una societat on hi ha convivència amb gent molt diversa. Per això, s’imagina en un futur vivint a Barcelona amb els seus fills a la universitat i ella treballant i contribuint a “fer avançar Catalunya”.