Simone Bitton: “No volia ser israeliana, m’ho havien imposat”

Enguany, el vint-i-vuitè Festival de Cinema Jueu se centra en uns jueus poc coneguts, els jueus àrabs, o mizrahim, els jueus que tenen l’origen en països musulmans, amb qui comparteixen costums, tradicions i en molts casos la llengua àrab. El festival s’ho pren com una prova pilot, que l’any que ve es podria organitzar la Mostra de Cinema Juevo-Àrab Independent de Barcelona. Un món poc conegut, el dels mizrahim, que durant segles havien viscut en països àrabs i musulmans fins que al segle XX se’n van acabat anant d’aquests països, en molts casos expulsats. La majoria viu ara a Israel, on són una gran, i desconeguda, part del país. No és el cas de la jueva àrab Simone Bitton (1955), nascuda a Rabat (Marroc), d’on el 1966 se’n va anar cap a Israel, on no es va adaptar mai, crítica com és amb el país. Avui Bitton viu a París i al festival s’hi podran veure cinc dels seus documentaris: Mahmoud Darwich et la terre comme la langue (1998), que s’acosta al poeta palestí; Mur (2004), que recorre el mur de separació israeliano-palestí; Rachel (2009), que investiga la mort de la pacifista nord-americana Rachel Corrie a Gaza; Ziyara (2021), un retorn al seu Marroc natal;  i Les mille et un jours du Hajj Edmond (2024), dedicat a l’escriptor jueu, marroquí i comunista Edmond Amran El Maleh. La setmana passada VilaWeb va entrevistar Bitton, poques hores abans que retornés a França.

—Parleu sovint de la vostra condició de jueva àrab. Què és una jueva àrab?
—Una jueva que ha crescut en un país àrab. Tots els meus avantpassats eren marroquins, i jo també ho sóc. Sóc una jueva marroquina, com hi ha jueus francesos o nord-americans. Però sóc conscient que ara som molt pocs, perquè el món àrab s’ha buidat de jueus. Hi havia comunitats molt grans i en poques dècades han desaparegut. Sé que sóc un dinosaure. Però és el que sóc: vaig créixer al Marroc com a marroquina i encara em sento marroquina.

—Parlàveu àrab amb els vostres pares?
—Tenia gràcia, perquè els meus pares ens van portar a escoles franceses, a Rabat. Entre ells parlaven en àrab marroquí pensant que no els enteníem, però és clar que els enteníem. I el carrer era marroquí. De gran vaig perdre la llengua i hi vaig tornar més tard. Parlo amb fluïdesa l’àrab marroquí, que és un dialecte. L’àrab clàssic no el parlo amb fluïdesa, però puc aconseguir-ho. Faig les entrevistes en àrab als meus films.

—El vostre pare era joier. I la vostra mare?
—La meva mare estava a casa amb cinc fills: quatre noies i un noi.

—Us en vau anar del Marroc a onze anys, just abans del 1967. Les vostres germanes ja eren fora.
—Sí, les meves germanes grans se n’havien anat. La història dels jueus del Marroc és llarga, i jo sóc cineasta, no historiadora. Però els jueus se’n van començar a anar més o menys amb la independència, a final dels anys cinquanta. Hi havia un grup sionista molt actiu, fins i tot dins els instituts, i les meves germanes se’n van anar totes soles, l’una rere l’altra. Bé, no estaven soles: era un fenomen social que passava pertot arreu. La comunitat s’anava aprimant cada vegada més. I un dia els meus pares van decidir d’agafar-nos a mi i al meu germà, que érem els petits, i anar on hi havia les meves germanes.

—A Israel.
—Sí, vaig passar l’adolescència a Israel. Però en vaig marxar quan em vaig fer gran. No m’hi trobava bé.

—Per què?
—Per tota mena de motius. Era jove i volia descobrir el món. I quan tenia uns vint anys hi va haver una guerra, la del Yom Kippur, la del 1973. Em va causar un trauma molt gran. No era del tot madura políticament, però d’alguna manera vaig entendre que era al costat equivocat de la història i de la moral. No volia ser israeliana i m’ho havien imposat. A Israel ara hi tinc un germà.

—Al film Ziyara parleu d’una figura que molta gent desconeix: els guardians de la religió dels altres.
—Quan vam marxar del Marroc vam deixar enrere les nostres tombes, les sinagogues, les cases on vivíem. Érem una comunitat molt gran, de 300.000 persones, i ara hi queden uns quants centenars de famílies, sobretot a Casablanca. Els pobles s’han buidat. Alguns d’aquests llocs són completament abandonats, però alguns altres no, i qui en té cura són musulmans, és clar: els guardians, la gent que neteja, que obre la porta.

—És una figura habitual al món musulmà, aquell qui té cura de les tombes d’una altra religió?
—Jo no ho diria així. Quan encara érem al Marroc, una sinagoga tenia el seu rabí, que se n’encarregava, però tenia gent que l’ajudava. Moltes vegades, quan els jueus se n’anaven, donaven la clau als qui els ajudaven. Algunes altres vegades va anar d’una altra manera. I la petita comunitat jueva que hi queda de vegades contracta gent perquè tingui cura dels llocs.

—Dieu que jueus i musulmans comparteixen cent cinquanta sants, al Marroc? La mateixa figura venerada per tots dos?
—Ho vaig llegir en llibres d’antropologia. Ja ho sabia, però les xifres són molt impressionants. El culte als sants és una tradició popular molt important al Marroc i a tot el nord d’Àfrica. Hi ha per tot arreu marabouts, és a dir, algú que havia estat una persona bona o sàvia, que després de morir esdevé sant. La gent va fins aquestes petites cúpules blanques, tombes de sants, a demanar miracles o a meditar. Com en el cristianisme. Allò que era molt bonic és que molts d’aquests sants eren compartits: els musulmans hi anaven el dilluns i els jueus el divendres, sobretot les dones, als pobles. Hi havia un sant per a tothom, amb dos noms. Al principi volia fer un film sobre aquesta tradició compartida. Però, quan vaig començar a visitar els llocs, vaig veure tots aquests espais jueus, sobretot cementiris, amb guardians musulmans. I vaig pensar que era una metàfora molt bonica, també, de l’absència.

—Va ser rodant Ziyara que vau recuperar la llengua àrab?
—Sí. Al principi anava amb una amiga, una assistent, i li demanava que traduís, perquè tenia por de no entendre-ho tot. I, és clar, la conversa no anava gaire bé. Fins que vaig dir: “No, no, no volia pas dir això.” I em va sortir. Ho anomeno un miracle: vaig retrobar-me a mi mateixa gràcies als sants. 

—Parlem de Mur, el vostre film sobre la separació alçada entre Israel i Palestina.
—Tots dos films, de fet, s’assemblen molt: són road movies. En el cinema documental que faig, el fet important és trobar l’equilibri just entre la política i la poètica. La meva manera de parlar de política és no parlar-ne: mostrar, mirar, meditar sobre què veiem. Volia filmar aquest mur que sortia de la terra, i el vaig filmar mentre el construïen, perquè volia capturar el moment real de la història en què aquest paisatge, intacte durant segles, era esquinçat i destruït. Crec que allò que han fet els israelians, per exemple, als turons de Betlem és tan terrible com el que van fer els talibans. Han destruït el paisatge bíblic, el que surt en tots els dibuixos del cristianisme arreu del món durant segles: el turonet, les terrasses amb oliveres, unes ovelles que passen. Ja no hi és. No hi ha horitzó. El mur és pertot. Ja no hi ha paisatge. Jerusalem ha estat desfigurada: miris on miris, hi ha un mur.

—Al film Attentat es veu com alguns palestins van passar il·legalment la frontera per anar a l’enterrament d’una jueva morta en un atemptat suïcida d’Hamàs.
—Això no passa sovint, però una de les nenes mortes era la néta d’un activista per la pau molt conegut [Matti Peled, ex-militar israelià convertit al pacifisme], que tenia molts amics palestins, i la direcció palestina el respectava molt  Van voler acostar-se a la família. També era un missatge molt fort: eren gent d’al-Fatah, que estava i encara està en contra dels atemptats suïcides contra civils, com aquell. Alguns van poder entrar. Era abans de la guerra. Avui no ho se’n sortirien.

—Vós éreu a Jerusalem aquell dia?
—Sí, no era lluny. Coneixia molt bé l’avi i la història em va colpir molt. Però no vaig fer el film de seguida: vaig trigar gairebé un any a decidir-me.

—Feu servir imatges d’arxiu?
—Depèn del film. A Mur no n’hi ha. A Ziyara hi ha poques fotografies, unes quinze, dels mateixos llocs quan encara hi havia jueus a dins. En canvi, vaig fer un film sobre la història de Palestina només amb arxius i veu en off, sense rodar res: Palestine, histoire d’une terre.

—Diuen que la vostra gran influència és Chantal Akerman.
—Quan jo tenia vint-i-cinc anys i estudiava cinema, no érem gaires noies, però totes volíem ser Chantal Akerman. Ella va ser la primera a fer un cinema molt personal i molt revolucionari, també en la forma. Era el nostre model. Després vaig evolucionar, i això que faig no té res a veure amb allò que feia ella. 

—Voleu afegir res sobre la seva visita a Barcelona?
—Els dos col·loquis que he fet han estat molt emotius, la gent s’ha emocionat molt amb els films. Trobar-se amb el públic és part de la felicitat de fer cinema. Quan fas un film no saps qui el veurà ni on et portarà. Per això és tan important trobar-se amb el públic.