Diana Gómez: “La gent passa molt sola els processos de reproducció assistida”

La fecundació in vitro és un mètode del tot normalitzat, però sembla que no se n’acostuma a parlar gaire amb detall. Sovint encara costa compartir més enllà de la parella totes les dificultats que implica, sobretot la frustració que genera anar acumulant intents fallits. La sèrie In vitro ho tracta amb el recurs de la comèdia, però alhora sense esquivar ni el pes emocional ni els dilemes i debats que van lligats a la reproducció assistida.

En parlem amb l’actriu Diana Gómez, que torna a lluir la vis còmica amb el personatge de la Cristina, una dona molt creient que no aconsegueix de quedar-se embarassada. L’acció gira entorn d’una clínica privada de fertilitat amb un propietari sense escrúpols i dos científics amb visions diferents. Per una banda, l’Hèctor (David Verdaguer), un embriòleg poc empàtic. Per l’altra, la Blanca (Bruna Cusí), amb una implicació emocional que contrasta amb la fredor de l’Hèctor. La sèrie, que té sis capítols, s’acaba d’estrenar a TV3 i a la plataforma 3Cat.

—Els creadors d’In vitro, Marc Crehuet i Alejandra Guimerà, van passar per un procés de reproducció assistida. Què us n’han transmès? Què hi volien reflectir?
—Justament perquè ells hi han passat i, d’alguna manera, també ho han experimentat, ens han traslladat aquest sentit de l’humor que té la sèrie: treballar amb la veritat, però alhora riure una mica de certes coses, d’aquests moments o situacions extremes a què duen els personatges, perquè no sigui tot tan dens i seriós. Que tot plegat parteixi de dues persones que han viscut aquesta situació ens dóna més tranquil·litat i confiança.

—Però també deu haver estat complicat trobar l’equilibri per a fer comèdia de situacions tan delicades. Per exemple, el vostre personatge, la Cristina, és molt creient i desitja amb bogeria tenir un fill, però no aconsegueix de quedar-se embarassada.
—Sí, en el seu cas el sentiment de culpa encara és més gran, però la culpa cristiana que tenim com a societat és enorme. A més, a les dones, a setze anys o divuit, ens fan agafar por de l’embaràs i donem per fet que quedar-s’hi és molt fàcil, com si et deixessin embarassada només mirant-te. I no és tan fàcil. Després, si ho intentem i no ens en sortim, pensem que és culpa nostra, que el problema deu ser nostre. I no. A sobre, la gent passa molt sola aquests processos. La sèrie pot ajudar a eliminar aquest tabú que crec que hi ha. Que se’n pugui parlar més obertament i que la gent no t’hagi d’explicar al final del procés de reproducció assistida que malament que ho ha passat, sinó en el mateix moment.

“A les dones ens fan agafar por de l'embaràs, com si quedar-se embarassada fos molt fàcil, i després, si no ens hi quedem, pensem que és culpa nostra”

—Un procés de reproducció assistida sovint no és fàcil. En molts casos parlem de molts intents, d’avortaments, de frustració després de molt de temps i diners…
—I dilemes dins la parella. Per exemple, què passa quan un pot aportar la càrrega genètica i l’altre no? I què passa també amb el fet que tot això sigui un negoci? La sèrie toca molts debats, però no pontifica sobre res, i l’humor hi ajuda. T’aporta molts punts de vista i tu, com a espectador o espectadora, en tries algun o simplement mires què et diu.

—La sèrie també reflecteix unes quantes perspectives socials sobre el tema: de la visió que la fecundació in vitro és negativa i antinatural a la visió ultraliberal rere algunes clíniques privades, on sembla que tot s’hi valgui. El vostre personatge pertany al món del primer parer, però sembla que el desig té més força.
—És algú que d’entrada hi està en contra i no concep que no es pugui quedar embarassada. Però, és clar, tenim un món evolucionat que fa possible que siguis mare de manera no natural. Què fas amb això? Fins a quin punt és important el desig? I aquí no hi entra la maternitat subrogada… Hi ha molts temes per a obrir i amb el personatge de la Cristina s’ha volgut exposar aquest dilema moral. En uns altres casos, el rebuig pot no ser per una qüestió religiosa: senzillament, potser no hi vols posar el cos, amb tot allò que implica, i prefereixes adoptar. Hi ha moltes realitats i la parcel·la que representa la Cristina es pot obrir a uns altres dilemes que poden tenir més persones.

—Heu arribat a cap conclusió sobre els límits de tot plegat? Hi ha mil temes de reflexió: què passa si els donants són anònims; com algunes clíniques acaben enganyant parelles que ja no tenen possibilitats de tenir fills…
—No he arribat a cap posicionament perquè, a vegades, quan t’hi trobes, alguns límits que tenies es mouen. Això passa a la Cristina, que primer pensa que és una aberració perquè és molt creient i, quan s’hi troba, potser obre aquests límits. També és interessant un altre debat: fins a quin punt aquest desig ha de ser un dret o no. Que els donants siguin anònims també és tot un tema, perquè després els fills de processos de reproducció assistida potser necessiten o volen tenir aquesta informació. Estem plens de contradiccions i quan el desig entra en joc, els nostres ideals es mouen, van d’un costat a l’altre, i ja no som les persones que crèiem ser. I encara més amb una cosa tan humana com és la reproducció.

“Quan el desig entra en joc, els nostres ideals es mouen”

—A banda els debats bioètics, parlar de fecundació in vitro sovint és parlar de maternitats tardanes. Com veieu la qüestió generacional? Som mares tard perquè no hi tenim més remei o potser hi ha hagut un punt d’autoengany, de pensar que podrem ser mares tard sense cap problema?
—No ho sé… Per una banda, hi ha totes les crisis que ha viscut la nostra generació, que no ens podem pagar ni un allotjament i malvivim amb els sous que tenim. És molt difícil portar una criatura al món si no tens aquesta seguretat. La societat ens duu a ser mares o pares tard. Però també és veritat que a vegades hi ha aquesta cosa de pensar que som eternament joves i volem sortir, etc. Però el cos és el que és i no entén el sistema en què viu la persona. Ens costa molt entendre que trenta-cinc anys és biològicament tard. Hi ha moltes realitats i és una barreja de totes dues coses, però tampoc no ens en podem culpar perquè és un món molt difícil i s’entén que la gent s’ho proposi tard o no s’ho proposi.

—També fa la sensació que hi ha informació útil que no se’ns dóna. Tothom és conscient que a partir d’una certa edat és difícil la reproducció, però no es parla gaire, per exemple, de la reserva ovàrica o de les proves que es poden fer per a analitzar-la.
—Segurament els ginecòlegs i les ginecòlogues t’haurien de donar aquesta informació, però ningú no te la dóna. També és veritat que jo, a vint-i-cinc anys o vint-i-sis, estava perdudíssima respecte de tot això… Llavors hi arribem molt tard, potser ens volem congelar els òvuls a trenta-cinc anys i ja és tard. A una amiga li van dir que, si se’ls volia congelar, havia de ser abans: “No congeles el peix quan s’ha podrit.” També hi ha molta pressió amb tot plegat.

—In vitro forma part de tot un seguit de productes culturals que aborden les parts menys maques de la maternitat. Què en penseu, d’aquest fenomen?
—Està molt bé que se’n parli perquè molta gent passa per aquestes situacions. A la primera escena, hi ha molts nens en una classe i un diu: “Jo he nascut per in vitro!” I l’altre: “Jo per donació d’esperma!” Està molt bé, perquè és a l’ordre del dia i crec que els nens ho viuran així. Cal parlar-ne i mostrar que no tots els camins són fàcils.

“Cal parlar de la reproducció assistida i mostrar que no tots els camins són fàcils”

—En general, fora de la reproducció assistida, conceptes poc lluminosos com culpa i soledat també van molt lligats a la maternitat.
—Sí, i poder dir-ho en veu alta fa que no ens sentim tan soles i que unes altres dones que ho viuen s’adonin que no els passa només a elles. Moltes vegades penses que hi ha coses que et passen només a tu, i no és veritat. El dolor hi serà igualment, però compartir-lo facilitarà les coses.

—Aquesta sensibilitat feminista creixent a l’hora d’abordar la maternitat en l’àmbit audiovisual s’ha traduït en millores quant a la conciliació en el sector?
—En el món audiovisual és molt difícil. Les jornades són molt llargues, tot i que és veritat que ara intenten de fer-les de vuit hores. En l’última temporada de Valeria, la meva companya Silma acabava de ser mare i això es va resoldre bé. La productora li va facilitar certes coses: ella venia al rodatge amb la filla i la seva mare, tenien una sala per a elles i també una hora de lactància. Vam tenir una persona que era com una doble per darrere. Se sabia tot el text i, quan la Silma tenia l’hora de lactància i se n’anava amb la filla, aquesta persona feia l’escena. Va ser una bona manera de poder conciliar. Ho explico perquè crec que les produccions hi podrien pensar més.

—És habitual que les actrius decideixin de ser mares tard o fins i tot que renunciïn a la maternitat per la manca d’alternatives com aquesta?
—Hi ha molta por de perdre el tren. Les actrius que treballen poc pensen que, si són mares, encara frenarà més la seva carrera. I les que treballen molt, pensen que la maternitat farà que els deixin de trucar. En general, hi ha molta por, i crec que no és exclusiva del nostre sector. O tens una feina molt estable i ho tens molt clar o regna la por.