Al cor de Mèxic, la població indígena lluita per protegir la seva aigua dels grans interessos comercials

Puebla, Mèxic. Quan Amalia Azcatl Cuautle tornà al seu poble natal –a la vall de Cholula, en el centre de Mèxic– després de més de vint-i-cinc anys als Estats Units, el riu que marcà la seva infància havia deixat d’existir. El Bátan, que solia vorejar Santa María Acuexcomac, s’havia assecat després de dècades de sobreconsum d’aigua i de desviar-ne els afluents cap a la puixant capital de l’estat, Puebla de Zaragoza.

La desaparició del riu la colpí. De nena, recorda banyar-se a la riba del riu i rentar-hi la roba. “Trenca el cor saber que els nostres fills mai no podran gaudir d’aquesta bellesa de la naturalesa”, explica Azcatl Cuautle.

Durant segles, els cims nevats dels volcans Popocatépetl i Iztaccíhuatl, al centre de Mèxic, alimentaren una xarxa de rius, deus i rierols que fluïen per la vall de Cholula. Aquests cursos d’aigua en modelaren tant el fèrtil paisatge com les vides de les comunitats que l’habitaven: l’aigua era poc menys que fonamental per a l’economia agrícola local, com també per a la identitat cultural i espiritual de la regió.

Aquesta centralitat de l’aigua perdura en els topònims locals d’origen nàhuatl, la llengua indígena àmpliament parlada a tota la zona. Per exemple, el nom “Cholula” es tradueix sovint com “el lloc on abunda l’aigua que flueix”, “Acuexcomac” com “el lloc on s’emmagatzema l’aigua” i “Coronango” com “el lloc de més amunt on l’aigua gira”.

D’ençà dels anys noranta, tanmateix, el canvi climàtic i la intervenció humana ha alterat radicalment la relació de la zona amb l’aigua. Els rius i deus que en el passat sustentaven la vida agrícola s’han assecat o contaminat, com també ho han fet els pous familiars. Molts veïns es veuen ara obligats a recórrer a l’aigua de l’aixeta o comprar aigua embotellada per a cobrir les seves necessitats diàries, cosa que ha fet que l’aigua passi de ser un recurs compartit a un bé car i escàs.

Un dels grans factors rere la crisi hídrica de la regió és el creixement demogràfic. Segons que explica Alejandra Zamora Martínez, secretària d’Aigua i Clavegueram del municipi de San Andrés Cholula, el creixement de la població ha disparat l’ús dels serveis públics. La població de San Andrés Cholula ha passat de menys de 38.000 habitants l’any 1990 a més de 154 000 l’any 2020, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística i Geografia de Mèxic.

Les conseqüències d’aquesta expansió urbana van molt més enllà de l’augment de la demanda d’aigua. Als pobles veïns de San Andrés Cholula, els projectes de desenvolupament urbà que afecten l’accés a l’aigua també han transformat el teixit social de la regió. Els veïns han anat essent expulsats dels barris amb l’augment del preu dels lloguers, cosa que ha afeblit el teixit comunitari a la zona.

Tot plegat ha esclatat en un moviment social en defensa dels recursos naturals de la regió, encapçalat per les comunitats indígenes de la regió de Cholula, que beu d’un llarg historial de resistència col·lectiva.

“Les comunitats indígenes de la zona de Cholula sempre han plantat cara, perquè aquí hi ha hagut espoli de terres d’ençà dels començaments de la colonització. La diferència és que, avui dia, la destrucció és irreversible”, afirma Juan Carlos Flores Solís, un advocat de San Pedro Cholula que s’involucrà en la causa mediambiental fa més de vint anys i que, posteriorment, estudià Dret per a ajudar els seus companys de moviment.

Tant ell com altres veïns afirmen que el moviment en defensa de l’aigua ha agafat embranzida en els darrers anys.

“Ens vam adonar que podem plantar cara, sobretot si unim esforços amb més comunitats”, va afirmar María Silvestre Torres, membre del col·lectiu femení “Guardianes del riu Metlapanapa”, format a Santa María Zacatepec l’any 2019.

El 2021, veïns i activistes ocuparen i obligaren a tancar una planta embotelladora gestionada per la multinacional Danone, tot acusant-la de drenar els aqüífers locals per a lucre propi. Dos mesos després aparegué una gran dolina a la zona, que alguns veïns i activistes han atribuït a la sobreexplotació de les aigües subterrànies.

En un comunicat remès a The Washington Post, Danone cita una avaluació tècnica del 2021 sobre la dolina de Santa María Zacatepec duta a terme per la CONAGUA, la Comissió Nacional de l’Aigua de Mèxic, que conclogué que el fenomen no podia atribuir-se a la sobreexplotació de l’aqüífer, sinó que es devia a les condicions geohidrològiques de la zona. L’empresa també assenyala que compleix amb la legislació mexicana i amb els termes de la seva concessió d’explotació de l’aigua, supervisada per la CONAGUA.

El tancament de la planta de Danone reverberà a la regió i més enllà. El 2022, la comunitat nahua de Santa María Zacatepec acollí, en col·laboració amb el Congrés Nacional Indígena, la primera Assemblea Nacional per l’Aigua i la Vida, que aplegà defensors indígenes de l’aigua de tot el país.

El 2024, els defensors de l’aigua de la vall de Cholula uniren forces una volta més per a obligar a tancar un abocador privat a la frontera entre San Andrés Calpan i San Pedro Cholula que, segons els activistes, ha contaminat durant anys les aigües de la zona.

“Tot va començar amb una fotografia”, afirma Gerardo Mahuztl Tepo, un manifestant que participà en les protestes contra l’abocador.

El 2023, quan l’empresa responsable començà a excavar un nou fossar per ampliar la capacitat de l’abocador, pels grups de la comunitat començà a circular una fotografia en què es veia aigua del fons del fossar.

Per a molts veïns, la fotografia marcà uns abans i un després. L’abocador deixà de ser un lloc on simplement s’hi acumulava deixalla, i passà a ser una amenaça contra l’aigua de la regió.

“Els aqüífers subterranis són com venes, com les branques d’un arbre. No sabem exactament per on discorren, però sabíem que això afectaria a tots per igual”, afirma Mahuztl Tepo.

El 21 de març de 2024, centenars de veïns es reuniren davant l’abocador, l’obligaren a tancar i hi muntaren un campament per a impedir que s’hi reprenguessin les operacions. L’agost d’aquell any, després de mesos de lluita, l’Oficina Federal de Protecció al Medi Ambient de Mèxic anuncià el tancament definitiu de l’abocador.

Gerardo i altres defensors de l’aigua continuen fent torn per a mantenir el campament obert les 24 hores. Vigilen constantment el lloc i organitzen iniciatives per a vetllar perquè no s’hi reprenguin les operacions. Cobreixen parts de l’abocador amb terra i planten arbres per a filtrar el líquid negre tòxic i contaminat que despren, anomenat lixiviat.

Les protestes han unit les comunitats de la regió de Cholula entorn un mateix objectiu, tot enfortint el vincle col·lectiu amb la terra i l’aigua. “És més fàcil generar resistència en les comunitats rurals que no pas a la ciutat, perquè aquí ja tenim una identitat col·lectiva”, afirma Flores Solís, l’advocat.

No obstant això, Flores Solís és perfectament conscient que la lluita per l’aigua dista d’haver acabat. Dues dècades d’activisme li han ensenyat que la resistència és una lluita contínua, més que no pas un seguit d’actes aïllats. “Costa imaginar una victòria final, però continuarem defensant i lluitant l’aigua, per la vida”, afirma.

Però fins i tot les autoritats locals admeten que el mal de dècades d’excessos i desgovern mediambiental no es pot arreglar pas de la nit al dia.

Els responsables de la Secretaria de Proveïment d’Aigua, Drenatge i Clavegueram de San Andrés Cholula afirmen que evitar que la situació empitjori encara més dependrà tant de la ciutadania com de la gestió del govern. Durant molts anys, expliquen, l’aigua es considerà un recurs infinit, inesgotable.

Zamora, del sistema de proveïment d’aigua de San Andrés Cholula, afirma que la crisi hídrica no és un problema que el govern pugui resoldre per si mateix. “És un envit que ha d’abordar-se col·lectivament, tant per part del govern com de la societat”.

Un dia d’aquesta primavera, en el cinquè aniversari de l’aparició de la dolina, la comunitat de Santa María Zacatepec es reuní una volta més.

“Això no és una celebració”, afirmà Anastacio Pérez Juárez, membre fundador de la ràdio comunitària del municipi i part del grup de defensors de l’aigua. “És un acte de resistència. La dolina ens recorda per què continuem lluitant. És la naturalesa cridant, dient-nos que hi ha quelcom que va molt malament”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb