Divorciar-se s’ha convertit en un privilegi

En una conversa sobre la crisi de l’habitatge, Ada Colau va explicar al programa Cafè d’idees, de RTVE, que arran del seu divorci, fa quatre anys, havia passat a assumir ella sola el lloguer del pis on havia viscut fins aleshores amb la seva ex-parella i els seus dos fills. Confessava que, amb el temps, s’havia trobat que no podia pagar el preu del lloguer i, després de quinze anys de residir-hi, havia hagut de deixar l’habitatge per passar a compartir pis amb un familiar. Seguidament, en una reflexió general sobre l’actual situació del mercat de lloguer, exposava que el mercat de l’habitatge està plantejat com si a cada llar hi hagués almenys dues persones amb sou, cosa que perjudica especialment les persones separades amb fills, segons la seva explicació. Com sol passar, les declaracions de Colau van esdevenir la pólvora d’un esclat significatiu de crítiques desfermades: hi havia qui se’n fotia, hi havia qui se sentia ofès, qui ho trobà més que inoportú, qui li recordava que havia estat alcaldessa de Barcelona durant vuit anys, qui li etzibà que seva havia estat la responsabilitat i seu havia estat el poder en matèria d’habitatge durant tot el temps que havia governat a l’ajuntament. Foren només una minoria els qui apuntaren que Colau, seguint el codi ètic de Barcelona en Comú, havia cedit part del seu sou i de les seves dietes al partit, però també hi va haver qui va recalcar que aquella renúncia havia estat voluntària i que, tal vegada, no ho havia calculat prou bé, ni havia pensat què passaria el dia que deixés el càrrec.

Enmig de tota aquesta pluja de crítiques, servidora va fer un enfilall de piulets a la xarxa X fent referència al que Colau havia explicat a l’entrevista amb Gemma Nierga, tot recollint la idea de fons del que havia exposat. Abans d’explicar què vaig dir i què penso de tot plegat, deixo clar que no he votat mai els Comuns, ni tinc intenció de fer-ho. Vull deixar clar, també, que, com a independentista, el tarannà equidistant del partit m’ha dolgut a l’ànima en diferents ocasions, i que he estat en desacord amb algunes de les decisions preses pels Comuns i per Ada Colau. Dit això, procedeixo: la resposta de l’ex-alcaldessa em va generar un punt d’empatia per uns quants motius. La primera raó és que, com a persona que s’exposa als mitjans de comunicació, vaig valorar que respongués a la pregunta de Nierga dient la veritat. Sé que molts considereu que tot és tàctica i estratègia, en ella, i que fins i tot dir-la grossa i que en parlin malament pot estar estudiat, però personalment alguna cosa en la meva ànima va valorar que confessés la seva situació, encara que en la confessió hi hagués una cerca de rèdit electoral, encara que fos inoportú, encara que li manqués de dir que ella és una privilegiada. Colau va respondre amb la veritat, i si tenim en compte que sovint critiquem que a la política, a la comunicació política, no hi ha ni un gram de veritat, trobo que és d’agrair que parlés sense ficcions. Em prenc la seva resposta com una mostra de vulnerabilitat malgrat tots els peròs i tots els greuges que se li puguin imputar. El segon motiu que em va portar a entendre-la, en cert sentit, és que em dol a l’esperit que sovint se l’hagi linxada com a dona, i justament com a dona i com a mare que sóc, puc posar-me al seu lloc i desgranar el que m’agrada de la seva política i allò en què em puc sentir més propera a ella, perquè no estem obligats a odiar furibundament, perquè no cal que tot estigui polaritzat a l’extrem: o sí o no, o fatal o genial, o a favor o en contra rotundament. Si perdem els matisos, perdem el nord, ens oblidem que tots som contradictoris i donem ales a l’extrema dreta, que viu dels posicionaments extremistes.

I darrer apunt i final: a tomb del que explicà Colau, vull estirar el fil perquè, s’entengui la seva situació o no, ens la creguem o no, ens faci llàstima o ens en congratulem, de rerefons hi ha una veritat com un temple de la qual parlem ben poc. Els preus elevadíssims de l’habitatge i la manca d’oferta dibuixen en el camp immobiliari un greuge de gènere: per a moltes dones, divorciar-se ha esdevingut un privilegi. Ara mateix és el capitalisme, el mercat, que determina si pots divorciar-te o no i entomar viure sola (amb la teva canalla). Podeu assenyalar que la situació és complicada també per a l’home que es divorcia i ha de cercar habitatge, però no oblidem que els sous de les dones continuen condemnats a la baixa per la bretxa de gènere. Sumem-hi el fet (real) que molta gent no vol llogar pisos a mares soles amb criatures precisament perquè saben que cobrem menys i som més vulnerables. Quan em vaig divorciar fa dos anys i cercava pis per viure-hi amb les meves criatures, vaig veure força anuncis de lloguer que especificaven que no volien mares soles amb criatures, i sé de dones de més de quaranta anys, amb sous prou “dignes”, divorciades que han hagut de viure el paternalisme d’un mercat que reclamava que les avalés un familiar (revictimització). Cal recordar, també, que la capacitat d’estalviar d’una dona durant el matrimoni sol ser menor, atès el llarg temps no remunerat que dediquem a la criança, l’enretirada del mercat laboral i unes baixes de maternitat retribuïdes sovint miserablement (en les autònomes especialment). Dit tot això, imaginem una dona que pateix violència de gènere, si no és una privilegiada (si no té familiars, amics o xarxa que la sostingui), queda a mercè del mercat, d’un capitalisme que la condemna a viure a la mateixa llar que el seu maltractador. Servidora es considera una privilegiada, menys que la Colau i tantes més, però més que moltes d’altres, per exemple, totes aquelles mares a qui desnonen, o aquelles mares que es divorcien i, com que no tenen alternativa, han d’acabar anant a viure de lloguer en una habitació, amb les criatures, en un pis compartit amb unes altres persones precàries. Que una dona, mare, de classe obrera o mitjana topi amb aquests greuges en l’habitatge, la precaritza a ella a nivells insospitats i alhora condemna les seves criatures. Tal vegada així s’entenen les xifres de pobresa infantil a Catalunya: més d’un 30% dels menors de setze anys es trobaven en risc de pobresa el 2025. Una xifra que anirà augmentant, també com una conseqüència més del greu problema d’accés a l’habitatge i dels preus desorbitats.

Arran de les meves publicacions, vaig rebre una allau de missatges de mares divorciades que agraïen la difusió del tema, algunes de les quals, funcionàries que fa mesos que pateixen per si podran pagar el lloguer i mantenir la seva canalla. Ens agradi el que va dir Colau o no, fos adequat o inoportú, que la ira contra la seva persona no emboiri una realitat silenciada, però innegable. Sóc una defensora absoluta de l’empatia, perquè, com digué la politòloga i filòsofa Hannah Arendt, “la mort de l’empatia humana és un dels primers i més reveladors signes d’una cultura a punt de caure en la barbàrie”. I com a difusora de l’empatia, considero que hem de ser quirúrgics amb el nostre odi. Així, en termes generals, convé que guardem l’odi furibund i la ràbia per combatre l’extrema dreta i els feixismes. Podem aprendre a criticar amb empatia i, sobretot, a l’hora de detectar problemes socials amagats rere unes declaracions polèmiques.