Set apunts sobre el terratrèmol polític de l’habitatge

Primera. Som en un moment de ruptura del contracte social. En aquest país, hi ha com més va més gent que no pot pagar el lloguer; o que hi perd cada mes una queixalada més grossa d’un sou de misèria; molta gent que té por que la desnonin; o que sap que no heretarà res, o a mitges i encara, i que difícilment podrà comprar. És una tendència consolidada i s’agreujarà: el mercat es concentra. N’hi ha que diuen que el problema està distorsionat perquè els propietaris són majoria: s’obliden, em sembla, que el contracte social no es trenca per les estatístiques, sinó perquè s’esquincen les aspiracions; perquè les condicions materials empitjoren; perquè l’horitzó sembla fosc i el sistema polític no és capaç de donar-hi resposta.

Segona. El malestar creixerà encara que el poder polític miri d’aprofitar-se’n. Els partits i els governants sempre miren de dur l’aigua al seu molí. Sempre hi ha interessats a instrumentalitzar qualsevol esclafit de ràbia social, qualsevol onada de protestes. Això no les fa pas espúries. De fet, a l’inrevés: normalment és una manera de pacificar els conflictes perquè no es desboquin. És tan delirant pensar que la mobilització d’aquests dies és una conspiració per a ajudar el PSOE com pensar que el Primer d’Octubre van anar a votar dos milions de persones per tapar els casos de corrupció de Convergència.

Tercera. No és democràtic pensar que la situació de l’habitatge l’han de resoldre deu experts virtuosos en una taula rodona i la resta n’hem d’acatar les conclusions. Ni democràtic, ni realista. La conversa pública s’ha d’escoltar els experts tant com pugui, però en democràcia els drets no es jerarquitzen en funció del coneixement. En el menyspreu i la desautorització dels sindicats, dels moviments socials i de la mobilització popular hi ha un deix classista i elitista. Els polítics no prenen mai les decisions en el buit, sinó immersos en un joc d’equilibris i de tensions. El poder financer i el lobby immobiliari no acampen a la plaça de Catalunya ni tallen l’avinguda Diagonal, però pressionen en silenci i fa dècades que recullen els seus fruits. Hi ha d’haver qui tibi la corda per l’altra banda.

Quarta. El PSOE és un dels principals responsables del problema de l’habitatge a l’estat espanyol. No per aquests vuit anys de govern, ni per la incapacitat de fer polítiques ambicioses en la legislatura anterior, no. És un responsable de llarga durada: d’ençà de l’infaust decret Boyer del 1985, passant per l’acceleració dels desnonaments del govern Zapatero, els socialistes han contribuït a causar la crisi que ara proven de vampiritzar. El PSOE ha governat al servei del poder immobiliari durant dècades: a Barcelona, a Madrid i a tot arreu. És un èxit de la pressió social que ara es vegi empès a moure’s, per esquifit que sigui el moviment, però no hi ha res que permeti d’afirmar que la funció del PSOE, arquitecte i zelador del règim, hagi canviat. Res.

Cinquena. La constatació dels límits i del sentit del PSOE no és una frase feta: és una qüestió estratègica. Tant en l’eix social com en el nacional, els avenços en temps del PSOE s’han fet sempre contra el criteri original del PSOE, malgrat el PSOE. Ara que les eleccions podrien ser a la cantonada i que Sánchez tornarà a jugar la carta dels blocs, caldrà tenir-ho present. Una cosa és que no hi hagi cap alternativa millor i una altra, pensar que el PSOE pot ser l’ideòleg de les solucions dels seus propis problemes.

Sisena. És evident que les solucions que necessita el problema de l’habitatge només s’assoliran a llarg termini. No serà fàcil ni ràpid recuperar l’oferta segrestada, ni enfortir el parc públic, ni desenvolupar i aplicar normatives contra l’especulació que siguin eficients i vagin al moll de l’os, ni frenar la demanda dels inversors, ni posar en circulació un cos d’inspectors robust. Però la sagnia social continua al marge dels ritmes institucionals: precisament per això calen també solucions a curt termini, i les solucions a curt termini sempre són imperfectes. La improvisació i el decret calent no poden substituir les reformes de gran envergadura, però l’espera indefinida de les reformes de gran envergadura no pot servir d’excusa per a no mirar de pal·liar el patiment dels ciutadans en el present.

Setena. Junts és responsable de la decisió política de votar contra les mesures d’aquest decret. És tan lamentable que els socialistes facin veure que tots els mals del món comencen avui per culpa de Junts com que Junts es desentengui de les conseqüències del seu vot. La catalanofòbia inherent en moltes crítiques és fastigosa, però és infantil que es facin els ofesos perquè concentren els retrets. És clar que reben més retrets i més agres que no pas el PP o Vox: el seu espai polític, tot al llarg de la història, ha fet d’enzim de la democratització i de la modernització de l’estat espanyol. De fet, que aquesta legislatura hagi pogut governar l’esquerra espanyola és gràcies a aquesta diferència. Per això se n’espera un altre paper. Junts ha llegit malament el moment i s’ha equivocat.