Dos anys després

Hi ha un dolor que persisteix i això és el primer de tot. Avui, que fa dos anys exactes de la jornada funesta que ens ha quedat gravada al cor i a la memòria, dos anys exactes de la gran inundació que va provocar aquella dana i que, juntament amb la negligència manifesta dels responsables del govern que encapçalava Carlos Mazón, va causar tanta destrucció i es va endur dues-centes trenta-tres vides, avui no es pot fer ni dir ni pensar en res més.

Recordar les víctimes, sobretot. Abraçar els seus familiars, els amics, tanta gent que, en arribar el 29 d’octubre, sent la pena, potser, encara més a flor de pell.

Si és que això és possible.

Han passat dos anys des que baixava l’aigua desbocada i la ciència avisava i les alertes oficials van callar fins que ja era massa tard (entre la incompetència i la desídia i el tant se me’n dóna i el no m’esguerreu el dinarot ni els plans ni els negocis perquè Tots Sants ens fa un gran pont, la combinació és indescriptiblement sinistra). Han transcorregut dos anys sencers amb cadascun dels seus dies, i precisament aquest temps propicia, ara que la data motiva que tots en tornem a parlar, la possibilitat de fer balanç de les coses que han passat durant aquests dos anys, les responsabilitats que s’han assumit, les mesures de reconstrucció, les de previsió, de rectificació. Balanç de les coses que han passat i de les coses que no han passat.

Llegeixo la declaració que ha fet pública l’Associació de Víctimes de la DANA 29 d’Octubre de 2024. Llegeixo el manifest que han signat, juntament amb entitats ecologistes i agràries, les tres associacions de víctimes, un decàleg de demandes que fonamenten en una premissa clara: “Reconstruir exigeix transformar les estructures econòmiques, urbanístiques, agràries i socials que ens van exposar al desastre, per tal que ens protegeixin davant d’un possible nou episodi.” I no puc sinó declarar el meu agraïment. I l’admiració també. Perquè diuen coses importants. Importants per a tothom. I per la serenor i la profunditat i la necessària mirada llarga amb què ho fan. Perquè és que les víctimes, recordem-ho, s’han unit, o s’han trobat unides, o s’han hagut d’unir tan sols per aquest tristíssim lligam. Vull dir que són persones amb ideologies diverses i gustos diversos i edats diverses i tot divers llevat de la pena que comparteixen des del 29 d’octubre de l’any 2024. I coincideixen en punts essencials. Essencialíssims. I els comparteixen.

Quan fan balanç en la qüestió de les responsabilitats, enumeren despropòsit rere despropòsit i tots queden resumits en la protecció que tant PP com Vox (és a dir, Pox) han atorgat i atorguen a qui el 29 d’octubre de 2024 ocupava el càrrec de president de la Generalitat. I és la pell colrada pel sol que Carlos Mazón passeja de tant en tant a les Corts (ben de tant en tant, que l’individu en qüestió no fa veure que treballa ni per mig justificar la cadira que li han atorgat per mantenir aforament i sou a conveniència), són els seus gestos de fatxenda, aquella rialleta. I són els personatges que formaven part del govern del Ventorro i que el successor Pérez Llorca ha recol·locat a discreció (Joseantonio Rovira, el conseller d’Educació que aquell migdia se’n va anar a casa seva com si res i que ara és conseller d’Economia; Vicente Martínez Mus, que era conseller de Medi Ambient i ara… també, amb plus de vice-presidència; etcètera). I és el menyspreu de la comissió d’investigació de les Corts. I són les versions canviants i les mentides contínues corrent paral·leles a la negativa d’assumir responsabilitats polítiques. Que, al capdavall, és això: aquesta sistemàtica negació de cap responsabilitat.

Passats dos anys, i malgrat pompes i propagandes (amb conseller-militar inclòs, ho recordeu?), el fet és que, per exemple, encara hi ha llauradors que no han rebut les ajudes ni poden fer res amb els seus camps assolats i ara plens de canyes, o que continua havent-hi infants i joves de la zona afectada que no han recuperat els seus centres educatius. I són instal·lacions, això, i les instal·lacions són importants, però és també la ferida emocional, la inestabilitat que es manté i es cronifica.

A més d’assenyalar els punts clau relacionats amb la dana del 2024, que per si sol ja és tota una lliçó d’humanitat, de perseverança col·lectiva, fan una altra cosa, però: allarguen la mirada. Perquè es pregunten què es fa, què fan, què fem per evitar que coses com aquesta tornin a passar. Per adaptar les infrastructures, les poblacions, la nostra vida a la realitat que des d’aquell 29 d’octubre tenim tan clara davant dels ulls (i que ha tingut rèpliques mortals aquesta mateixa tardor, al Vallès, al Maresme, a la Marina, a la Safor). Per conscienciar de les conseqüències del canvi climàtic. Per mirar de frenar aquesta nostra davallada a la catàstrofe.

I denuncien, per exemple i ben concretament que, mentre la revisió del Patricova (el pla d’acció territorial sobre prevenció de riscs d’inundació) pràcticament ha doblat la superfície de sòl amb perill d’inundació, el govern de Pérez Llorca impulsa una nova llei del sòl que es tramita per la via d’urgència i que permetrà que terrenys no urbanitzables protegits ara tinguin usos industrials i turístics i de serveis i el que convingui. És a dir, que no és que es plantegi la prevenció o la restricció de determinats usos en els terrenys més exposats al perill, sinó que s’amplien les possibilitats de construir. De construir-hi.

El negacionisme del canvi climàtic que perpetra el govern del Pox té conseqüències. No hi ha inversió pública per a l’adaptació climàtica de l’agricultura ni per a la renaturalització de rius i barrancs, no es fa una reconstrucció adaptada d’escoles ni equipaments essencials, es permet de construir en zones de risc, es promou l’ús de combustibles fòssils, la barrabassada és tan llarga, tan trista, que la deixo en un etcètera i salto de paràgraf.

De vegades penso què més ha de passar perquè passi alguna cosa. Vull dir que no sé fins a quin punt el canvi climàtic ens és, a tots nosaltres, a cadascú concretament i a tots col·lectivament, un tema, un tema real, a l’hora de prendre decisions.

Cada vegada que plou a l’Horta Sud mirem el cel amb un nus a l’estómac. Jo només espero que aquest nus no sigui també resignació.