Carme Arcarazo: “Aquesta vaga també és contra el PSOE”

Carme Arcarazo i Sempere (1996), economista per la Universitat d’Amsterdam, fa gairebé cinc anys que és la cara visible del Sindicat de Llogateres. I en aquesta entrevista explica els motius per a convocar una vaga general per l’habitatge l’11 de novembre, que, diu, fa més de dos anys que es cou a Catalunya. Arcarazo defensa els lloguers indefinits, un parc públic tan gran com es pugui i drets sindicals per als llogaters. Parla també dels famosos decrets, del PSOE i de per què vol plegar durant aquest curs com a portaveu del sindicat.

—A què es dedicava la vostra mare?
—A l’ensenyament artístic. Va començar a Santa Perpètua de Mogoda, després va crear una escola a l’Hospitalet i ara treballa en una escola de música. Jo he tocat el violí fins a quinze anys. L’adolescència ho va complicar tot, i ho vaig deixar.

—Viviu de lloguer. Com ha evolucionat el preu del vostre pis? Bé, malament?
—Fa quatre anys que visc en un pis compartit. Vam entrar pagant 900 euros i ara en paguem gairebé mil. L’any que ve s’acaba el contracte i veurem què passa, però la regulació actual diu que no me’l poden apujar de l’un contracte a l’altre.

—Quina relació teniu amb la propietària?
—Com qualsevol relació entre llogater i arrendador, té les seves complicacions, però és una bona relació.

—Per què convoqueu aquesta vaga?
—Fa anys que ens organitzem en blocs, que intentem aconseguir negociacions col·lectives i que empenyem per canviar les lleis. I el que trobem és una classe política extremadament tèbia, que no gosa aplicar mesures que vagin a l’arrel del problema. Aquesta vaga fa més de dos anys que es prepara a Catalunya, amb sindicats laborals i d’habitatge. Capgirar el sistema toca els interessos de la població més rica i dels grans poders econòmics, com els fons d’inversió. Per això cal elevar el conflicte: perquè els polítics es vegin obligats a fer el que ara no s’atreveixen a fer o directament no volen fer.

—Qui és en Javier, l’home que citeu quan parleu dels motius per a convocar la vaga?
—En Javier era sabater. Arran d’una amenaça de desnonament, va decidir llevar-se la vida. Això mateix va fer l’Olga: la van desnonar i mesos després es va llevar la vida. No tothom ho fa, però crec que és un pensament molt habitual quan no tens recursos i veus que perdràs casa teva.

—Quina valoració en feu de Pedro Sánchez?
—Les seves dues legislatures han estat extremadament decebedores pel que fa a l’habitatge. Grans anuncis que no s’han traduït en pràcticament res, i això ha abocat molta gent a la frustració i, en última instància, a l’extrema dreta. L’habitatge és la preocupació principal dels catalans i dels espanyols, i Sánchez no va aprovar un decret fins l’última setmana de la legislatura. Un decret de mínims, que pal·liava la crisi però no anava a l’arrel. El segon decret, el dels lloguers indefinits, és una mesura estructural, però el PSOE ja compta que no s’aprovarà. Entenc que aquesta legislatura és complexa per l’aritmètica parlamentària. La primera, en canvi, no té excusa: hi havia una majoria nítida i va ser el PSOE qui va frenar la regulació dels lloguers. Al final en va fer una de plena de forats, precisament perquè no funcionés.

—Expliqueu la vostra demanda de lloguer indefinit, si us plau.
—Que aquí et puguin fer fora sense justificació, encara que hagis pagat quinze anys i el teu fill vagi a l’escola del davant, és una anomalia europea. Nosaltres diem: o justifiques o indemnitzes, com en el mercat laboral. I això a cada renovació, per sempre. Demanàvem una cosa de mínims que vam anomenar “decret Maricarmen”. El govern ho va trossejar: la majoria de mesures les va posar en el primer decret, barrejades amb demandes de Junts, del PNB i de més partits, i la dels contractes renovables la va aprovar a banda.

—Maricarmen, en una entrevista abans de morir, posava Pedro Sánchez el primer de la llista de culpables del seu desnonament (vídeo).
—Els fons d’inversió com Urbe Gestión són culpables, però els responsables són els qui dissenyen les regles del joc amb què operen aquests fons. En aquest país s’han dissenyat i mantingut unes regles que beneficien aquests actors i l’especulació en general.

—Jo voldria un lloguer indefinit, perquè m’interessa. Però no crec que sigui moralment superior a la propietària que no ho veu clar. Té uns altres interessos. No seria més honest presentar aquest debat com una qüestió d’interessos, i no com una qüestió moral?
—El sindicat no parla de moral, sinó de justícia. Hi ha gent que ha tingut la sort d’heretar o acumular pisos que la majoria necessitem per a viure-hi, i això crea desigualtat. Quan signes un contracte de lloguer no hi ha igualtat entre les parts: això de negociar clàusula per clàusula és fictici. El propietari té el poder, i al llogater se li imposen les condicions o li diuen que se’n vagi. Per això cal un sindicat. El fet rellevant no és si algú té un pis de lloguer. Allò que importa és que les condicions no depenguin de la voluntat de cap de les dues parts, sinó d’un estat que garanteixi el dret d’habitatge. A la majoria de països europeus aquesta relació és molt més establerta. Aquí és un campi qui pugui.

—Comenteu aquesta frase, si us plau: “L’administració vol que el sector privat faci la feina que no fa ella.”
—És simptomàtic que ara el sector privat defensi un parc d’habitatge públic. Fantàstic, però no l’havia defensat mai. És cert que s’han comès grans errors, com fer habitatge de protecció oficial que al cap d’uns quants anys perdia la qualificació, sovint construït en sòl públic i amb diners públics. Si no s’hagués perdut aquesta protecció, el 35% del parc construït a l’estat espanyol seria públic. I tenim un règim fiscal que premia qui acumula pisos i en lloga: les bonificacions arriben al 100% de l’IRPF, i els fons d’inversió pràcticament no paguen impostos. Hi ha intervenció pública en el mercat, sí, però majoritàriament a favor del rendisme.

—M’agradaria parlar de la paraula “rendista”. La propietària del meu pis és una pagesa, i no em veig capaç de dir-li “rendista”. Tots són rendistes, els propietaris de pisos?
—És un debat important. Qui complementa la pensió amb un pis de lloguer, o qui lloga el seu pis i en lloga un altre per viure no és rendista. El problema és que se’ns ven que som un país de petits propietaris, i això ja no és així. A Catalunya, el 44,4% dels pisos de lloguer són de propietaris amb tres pisos o més. El 20% és en mans del 0,7% dels propietaris, que en tenen 54 de mitjana. A Barcelona, només el 39,8% del parc de lloguer és de propietaris amb un sol pis llogat, i el 44,7% és de propietaris amb cinc pisos o més. Aquests últims anys, el 60% de les compres d’habitatge s’han fet al comptat. Qui pot pagar al comptat? Fons d’inversió i gent molt rica. I la majoria d’hipoteques són per a inversió, no per a primer habitatge. Segons el Banc d’Espanya, l’habitatge dóna al voltant d’un 10% de rendibilitat, més que la borsa o la indústria. Si tot el capital va a l’especulació i no a l’economia productiva, tenim un problema de país.

—No us aniria bé separar els fons d’inversió dels petits propietaris, i que aquesta gent que lloga un sol pis us faci costat?
—La primera aliança és la de tots els qui fem servir els pisos per viure-hi, propietaris o llogaters: més del 90% de la població. La senyora que complementa la pensió existeix, però cada vegada n’hi haurà menys, perquè els pisos se’ls queden els qui n’acumulen més.

—L’economista Carme Trilla, veu respectada per totes les parts, trobava a faltar en els decrets més ajuda al petit propietari, que té por dels impagaments.
—M’estranya, i més venint de la Carme. El decret augmentava fins al 100% els beneficis fiscals per als propietaris que són persones físiques, i la mesura sobre desnonaments no s’aplicava als qui tinguessin un pis o dos. A més, l’estat es convertia en l’assegurança de la propietat: si hi havia un impagament, pagava la diferència. Era una moratòria de desnonaments que en el fons garantia el cobrament al propietari, com el rescat dels bancs. Per això em va sorprendre que Junts el tombés. Tenia coses bones, com la congelació del preu durant el contracte o la regulació del lloguer de temporada i d’habitacions, però era un decret molt assumible.

—Carme Trilla també ha estudiat l’efecte del topall de preus i conclou que no ha reduït l’oferta: hi ha menys contractes perquè duren més, però ella ha estudiat que els pisos, amb topall de preus, no baixen.
—Ara hi ha més contractes de lloguer en vigor a Catalunya que en les últimes dècades, encara que a Idealista no hi trobis res. La regulació diu que, quan s’acaba el contracte, el preu nou no pot superar l’anterior, tant si canvia el llogater com si no. Això elimina l’incentiu per a fer-lo fora. En els cinc anys anteriors, set de cada deu llogaters de Barcelona havien hagut de canviar de pis. Ara la gent es pot quedar més temps a casa seva i els preus es comencen a contenir.

—L’arribada d’immigrants, i hi incloc els expats, ha afectat el mercat de lloguer?
—Ara s’ha posat de moda dir que els preus són alts per un boom demogràfic. Però la immigració fa tres anys que creix de manera important i els lloguers pugen des del 2014. I als municipis que perden població el lloguer també puja. No hi ha una correlació directa. Si la població creix i calen més pisos, cal pensar d’on surten. Però cal separar el debat dels preus –que exigeix intervenir el mercat– del debat de l’oferta. A Barcelona, en un 18% dels pisos no hi ha ningú empadronat; a l’Eixample, en un 30%.  Segons els mateixos constructors, un pis nou de mercat lliure a Barcelona ja costa 600.000 euros de mitjana. De què em serveix que en construeixin més amb aquests preus? Cada unitat nova ha de ser d’habitatge protegit.

—Trilla es decanta pel lloguer concertat. Una part el paga el ciutadà, una part l’estat. Us agrada, aquest model?
—Volem una sanitat concertada? Per als drets fonamentals, calen sistemes públics. En un país amb un 2% d’habitatge públic no arribes al 50% d’un dia per l’altre, i cal recórrer a fundacions, cooperatives, de tot. Però l’horitzó ha de ser un parc públic, tan gran com es pugui. I ciutats amb un sistema públic robust, com Viena, continuen regulant el mercat privat.

—Votareu el PSOE?
—Evidentment que no!

—Comenteu la frase: “L’esquerra espanyola és la gran responsable del problema de l’habitatge perquè fa més anys que ningú que té el poder i amb competències”.
—És important que quedi explícit. Fem una vaga general contra els especuladors i la patronal immobiliària, contra els polítics que s’agenollen davant la patronal i, especialment, contra els qui fa vuit anys que arrosseguen els peus. Aquesta vaga també és contra el PSOE. Que quedi clar.

—Al vostre voltant hi ha por que algun partit us fitxi.
—Hi ha molta rumorologia. Però no som al sindicat per casualitat: tenim molt clar per què fem sindicalisme i no un partit. Si els llogaters no ens organitzem, tant per negociar amb el fons o el propietari de casa nostra com per canviar les lleis, cap política no ens solucionarà res. El sindicat dialoga amb molts partits i ha fet que partits enfrontats arribin a acords. I, per ser pràctics, qui es fa portaveu del sindicat signa que no podrà entrar en cap partit fins almenys dos anys després de deixar el càrrec.

—Vau dir que fèieu Junts responsable dels pròxims suïcidis. No sé si, parlant en aquests termes tan bèsties, el PSOE tindria més suïcidis que ningú…
—Des de la pandèmia hi havia una moratòria de desnonaments. Al febrer, Junts, el PP i Vox van votar en contra de mantenir-la, i desnonaments aturats des del 2020 es van reactivar. Des que sóc al sindicat no havia vist mai un volum com el d’aquest any, i hi ha gent que s’ha suïcidat. El to pot agradar més o menys, però si la moratòria hagués estat vigent, aquesta gent probablement continuaria viva. Abans de la votació els vam explicar què passa pel cap d’una persona que ha de dir als seus fills que l’endemà no podran continuar vivint a casa. Em sembla molt greu prendre aquesta decisió tan a la lleugera.

—Quines demandes feu, per la vaga?
—Lloguers indefinits; un impost a la riquesa que permeti crear un parc públic robust; una baixada substancial del preu del lloguer; prohibir les compres especulatives; i drets sindicals per als llogaters. Com en el món laboral, on tens dret a la negociació col·lectiva o a fer vaga. Aquesta última potser s’entén menys, però és clau per als canvis futurs.

—Per què us hi dediqueu, a l’activisme. Què us mou?
—Perquè tinc la sensació que fem història. És un problema que m’afecta en primera persona, com a la gran majoria. I el sindicat és una eina brutal: genera un nivell d’organització col·lectiva que feia molt que no es veia i construeix un contrapoder. Fa gairebé cinc anys que en sóc portaveu i crec que és sa que aviat hi hagi relleu.

—I quan plegareu, doncs?
—Ho vaig comunicar a l’estiu, i volia fer-ho durant aquest curs. Però el curs ha començat més intens del que ens pensàvem. Llavors, no puc concretar-ho.