El parany de les guàrdies de 24 hores: “Quan surto d’una guàrdia sóc una despulla humana”

Els torns de guàrdia de 24 hores són una qüestió central de les reivindicacions de la vaga indefinida que han començat aquesta setmana metges de Catalunya i el País Valencià. Fa anys que els professionals alerten que el sistema de guàrdies que es va introduir a la dècada dels seixanta a l’estat espanyol ja no s’ajusta a la conjuntura actual i que aquestes jornades maratonianes són extremadament perjudicials per als metges i, de retruc, per als pacients.

El sistema sanitari té una dependència absoluta de les guàrdies perquè, segons que diu l’anestesiòloga i presidenta del Col·legi de Metges de Barcelona, Elvira Bisbe, el 50% del temps és cobert per metges que exerceixen en forma de guàrdia. Alhora, els metges necessiten els diners que els proporcionen les guàrdies per a arribar a un sou decent a final de mes. És un peix que es mossega la cua enmig d’un sistema sanitari com més va més col·lapsat. Així doncs, és viable la fi de les guàrdies? Com es poden reformular per a donar bon servei a la ciutadania i no cremar fins a l’extenuació els professionals? En parlem amb els qui les viuen directament.

La doctora Irene Bermell, anestesiòloga de l’Hospital de Bellvitge i vice-secretària general de Metges de Catalunya (MC), fa gairebé vint-i-quatre anys que encadena guàrdies de 24 hores, primer com a resident i després com a facultativa especialista. “L’edat passa factura: al començament, si feia una guàrdia en què podia dormir unes tres hores, em semblava meravellosa. Però a partir dels quaranta, poder estirar-te al llit tres hores només significa que l’endemà serà un dia crític. Quan surto d’una guàrdia, sóc una despulla humana. I el camí de tornada a casa amb el cotxe després d’una guàrdia de 24 hores és simplement criminal”, descriu: “No puc entendre com és possible que hàgim normalitzat això en ple segle XXI.” 

A Bellvitge atenen les patologies complexes d’un terç de la població catalana. Això vol dir que les guàrdies són del tot esgotadores: “Aquí no estem a l’expectativa de feina: no en parem de tenir, les 24 hores. Prenem decisions, fem actuacions complexes, donem el 100% tota l’estona. I, per tant, el sobreesforç físic i mental que fas quan et ve un pacient a les dues o tres de la matinada és bestial”, denuncia Bermell. 

Així, alerta dels riscs enormes per a la salut que sofreixen els metges: “Les guàrdies són el paradigma, la conjunció perfecta de torn prolongat de feina, tonicitat i nocturnitat: està demostradíssim que augmenta el risc càrdio-vascular, la incidència de malalties oncològiques… Són precisament aquestes franges horàries en què he de continuar treballant, les que em minven la salut. Ja és hora que posem una miqueta de seny entre tots plegats, tampoc demanem res que sigui estrambòtic”, diu. 

Una rèmora del passat que s’ha enquistat 

Les guàrdies de 24 hores són un sistema que es va implantar a l’estat espanyol als anys seixanta, en un moment en què la realitat social i demogràfica era molt diferent de l’actual. L’origen és als Estats Units, d’on es van expandir com a model a uns quants països del món. Es diu que l’ideòleg del sistema de guàrdies va ser el metge nord-americà William Stewart Halsted (1852-1922), considerat un dels pioners de la cirurgia moderna i impulsor de l’ús dels guants de goma en les intervencions quirúrgiques. Ell va instaurar a Baltimore, a final del segle XIX, un dels primers programes de formació de metges residents en cirurgia. El model es basava en una estructura jeràrquica i en la dedicació gairebé absoluta dels residents a l’hospital, amb jornades que podien arribar a durar entre 24 hores i 36. 

Halsted defensava que la immersió constant en l’atenció als pacients era essencial per a formar bons metges. Tanmateix, es diu que durant aquella època va desenvolupar una forta addicció a la cocaïna, arran dels seus experiments amb l’anestèsia local, i posteriorment també a la morfina. El consum d’aquestes substàncies en va marcar la trajectòria personal i professional.

“La història romàntica de sexe, drogues i rock and roll per a explicar l’origen de les guàrdies no sé si és certa. Sí que és clar que abans potser treballar així et compensava si sabies que després colliries els fruits professionals de l’esforç que havies fet, amb bones condicions i retribucions. Però és que ara ja no tenim cap contrapartida”, comenta Bermell.  

Certament, la realitat dels centres hospitalaris i de salut dels anys seixanta queda ben lluny. Hi ha dos factors que han canviat i que remen en contra de la pervivència d’aquestes guàrdies maratonianes. D’una banda, hi ha hagut un augment exponencial de la complexitat dels casos i els tractaments que es poden oferir. Actualment, es fan tècniques molt més complexes en malalts en situació de salut més límit, per als quals abans no hi havia cap tractament. Això significa que hi ha un volum extra de feina que abans no existia perquè, simplement, no es disposava de les tècniques ni dels materials adequats per a millorar o curar la salut dels pacients. “La demanda en aquests moments és, diguem-ne, il·limitada: hi ha més població, hi ha pacients més envellits i hi ha més gent que vol que solucionem el seu problema de manera immediata”, resumeix Bisbe. 

D’una altra banda, els metges són sotmesos a més pressió assistencial: “Abans tothom entenia que estaves de guàrdia i que això volia dir que atendries coses urgents i prou. Però avui acabem fent coses que tampoc són estrictament urgents, perquè ens posem en la pell del pacient i sabem que, si no l’atenem, no li donaran cita a la sala d’operacions fins més enllà d’una setmana, i els pacients tampoc no en tenen la culpa. Acabem traient les castanyes del foc al sistema sanitari durant les guàrdies”, remarca Bermell. 

Bisbe posa un exemple del funcionament de la sanitat actual: “A les sales d’operacions moltes vegades es fan cirurgies que es podrien fer l’endemà al matí, però com que l’hora de les sales és tan cara, no se’n deixa una per a atenció urgent de dia. I, tot i que podries fer una apendicitis a les sis o les set, et veus obligat a fer-la a les quatre de la matinada: perquè, si no, no n’hi ha disponibilitat durant el dia, perquè els surt molt car.” 

En aquest sentit, assegura que el problema és que el model de guàrdies que funcionava als anys seixanta, a poc a poc ha deixat de tenir sentit, perquè la realitat social ha canviat: “Abans també treballaves en guàrdies de 24 hores, però com a mínim sabies que a la nit tindries unes hores de descans garantides.” Diu que “s’ha pervertit” la definició d’allò que se suposa que haurien de ser les guàrdies: “Cada vegada es fan més actuacions que no són realment emergències en horari nocturn o festiu. I això fa que no es garanteixin unes hores mínimes de descans.” 

Unes hores que no tornaran 

Bermell diu que al vintè any de fer guàrdies, va decidir de calcular quantes hores de la vida hi havia dedicat: va comptar fins a sis anys. “Són sis anys treballats que no consten enlloc. No em serveixen de res, no em podria jubilar abans.” De fet, els metges denuncien que les hores acumulades en guàrdies de 24 hores, tot i cotitzar a la Seguretat Social, no es computen com a temps addicional de cotització per a la jubilació. És a dir, que un metge que hagi acumulat milers d’hores de guàrdies durant la carrera professional no les pot convertir en anys addicionals cotitzats. 

“Siguin quines siguin les hores que treballis en un dia, compten com tot un dia a la vida laboral. I això està molt bé perquè així protegim algunes feines més vulnerables, però no pot ser que a nosaltres, que treballem les 24 hores completes del dia, no se’ns compensi per cap costat i que no hi hagi cap mena de reconeixement”, denuncia Bermell. 

A més, recorda que les hores de guàrdia no són pagades com les hores extra i que no s’hi aplica el plus de nocturnitat, de manera general. En concret, les guàrdies es consideren “jornada complementària d’atenció contínua”, segons que estableix l’article 48.3 de l’estatut marc del personal dels serveis de salut. 

Bermell afegeix: “Hem creat la tempesta perfecta: les guàrdies són un sistema econòmic que funciona perquè, si totes aquestes hores les haguessis de retribuir com a si fossin extres, no hi hauria pressupost sanitari que ho aguantés. I, a més, amb una sola persona treballant 24 hores seguides cobreixes el torn de dos treballadors o tres.” “És fantàstic”, ironitza. 

Dependència econòmica de les guàrdies 

Un dels grans problemes derivats del sistema de guàrdies és la dependència econòmica que els metges hi han desenvolupat. Actualment, sembla difícil de proposar una alternativa sense que perdin poder adquisitiu si no s’augmenten els sous base que, de manera general, són bastant minsos comparativament amb la categoria i la formació professional: “És un peix que es mossega la cua: després de tants anys de funcionar amb les guàrdies, els facultatius en tenen una dependència econòmica i no en poden sortir”, alerta Bermell. 

I parla d’una mala remuneració dels residents: “El primer any i el segon de residència, la retribució bàsica d’un facultatiu resident, si no fa cap guàrdia, és inferior a la d’un tècnic de cures auxiliars d’infermeria. Ho dic amb tot el respecte, però ells han fet un grau mitjà i la seva retribució és superior a la d’una persona que ha fet un grau universitari de sis anys, ha superat un examen estatal i ha aconseguit una plaça de formació sanitària especialitzada”, detalla.

La complexitat de canviar el sistema de guàrdies i un futur preocupant  

Malgrat tot, cal recordar que no a tot arreu les guàrdies de metges funcionen de la mateixa manera ni són tan dures. Hi ha alguns hospitals amb conveni propi que permeten de fer torns de menys hores o que permeten de deixar de fer guàrdies abans dels cinquanta-cinc anys. I no en tots els hospitals o centres de salut hi ha el mateix volum de feina o la mateixa complexitat de tasques. Per exemple, les professionals comenten que el sistema de guàrdies podria tenir sentit en alguns indrets geogràfics que tenen molt poca densitat de població. Aquí es podria parlar de la definició estricta de guàrdia, en què, teòricament, hi hauria marge per a descansar i només caldria reaccionar si eventualment passés alguna urgència. 

Per això, Bisbe recorda que trobar una solució òptima al sistema de guàrdies no és ni serà fàcil, i que cal asseure’s a la taula amb tots els implicats i dialogar amb calma i paciència, amb l’objectiu de redefinir el model de guàrdies a llarg termini: “És un problema molt complex al qual no es poden aplicar solucions ràpides.” I detalla: “S’ha de donar flexibilitat, s’ha de donar la possibilitat d’autoorganització, s’ha de donar la possibilitat que el mateix metge, si no es veu capaç de fer una guàrdia, la pugui descomprimir i fer torns de dotze hores. I que els qui les vulguin fer de 24 hores, doncs que les facin.”

Amb tot, Bisbe insisteix a dir que no hi ha una fórmula màgica per a resoldre-ho tot, perquè les necessitats dels metges en cada lloc no són les mateixes i, per tant, caldria adaptar el sistema a cadascuna de les realitats que hi conviuen: “Tampoc no podem dir que ara prohibirem les guàrdies de 24 hores: ni es pot ni molts metges ho voldran. Sí que cal redefinir el model, pagar de manera diferent, deixar de fer-les obligatòries o deixar de fer guàrdies a una certa edat”, resumeix. Sigui com sigui, demana que es posi fil a l’agulla a la qüestió, perquè diu que les noves generacions ja no estan disposades a continuar amb aquesta situació. 

De fet, Bermell alerta que com més va més professionals se’n van a la privada, on troben més bones condicions, o a l’estranger: “Quan sigui velleta, necessitaré una pròtesi de genoll o potser algú que m’operi del cor. I qui ho farà? Si continuem així, no hi haurà gent amb la titulació homologada que ens pugui atendre. Estic molt amoïnada, i ara parlo com a pacient: si no canviem moltes coses i millorem les condicions dels metges, el sistema de sanitat pública que coneixem avui, d’aquí a deu anys o quinze haurà desaparegut.”