L’infern de Pablo Llarena: la història d’una rendició, derrota a derrota

Gairebé ningú no ho veia venir. Quan ahir al matí es va llevar, el jutge Pablo Llarena ja havia decidit que no esperaria ni un minut a aixecar les ordres de detenció del president Carles Puigdemont i dels consellers Toni Comín i Lluís Puig. Ja tenia a punt l’escrit de quatre pàgines amb què les deixa sense efecte quan el ple del Tribunal Constitucional es reunia per a deliberar i votar la sentència sobre el recurs d’empara de Dolors Bassa per la negativa del Suprem a amnistiar-la. I, tan bon punt es va fer pública la decisió del TC, quan ja es va veure clar que tant Bassa com els altres condemnats per malversació i també els exiliats havien de ser amnistiats, Llarena va fer córrer la resolució que va sorprendre tothom: un aixecament preventiu de les ordres de detenció, tot esperant la notificació i la lectura íntegra de la sentència de Bassa i comprovar que la doctrina del TC és aplicable a tothom.

Llarena s’ha tornat un jutge garantista i pulcre, que vetlla per la preservació dels drets fonamentals de Puigdemont, Comín i Puig? No. El jutge del Suprem ha volgut revestir de bona aplicació del dret una sentència del Constitucional que és inapel·lable jurídicament i que desautoritza rotundament les maniobres que tant ell com Manuel Marchena, com a president de la sala del Suprem que va condemnar els dirigents de l’1-O, han anat fent aquests darrers dos anys. La seva interpretació aberrant de la llei, esbiaixada i interessada amb l’únic propòsit (polític) de no amnistiar-los, ha estat desqualificada i llançada a la paperera.

De manera que Llarena s’ha rendit, i aquesta decisió d’aixecar les ordres de detenció és el penúltim acte d’una llarga batalla de nou anys que ha acabat perdent. I, si bé és cert que la repressió que ha desplegat ha tingut efecte, perquè va mantenir empresonat preventivament durant dos anys mig govern de Catalunya, i ha mantingut a l’exili una altra part del govern, començant pel president; i que va vulnerar els drets polítics de tots impedint-los d’exercir de diputats; i que va condicionar l’elecció del president de la Generalitat; i que ha ajornat l’aplicació efectiva de l’amnistia durant dos anys… Si bé tot això és cert, també ho és que no ha aconseguit de cap manera de portar Puigdemont davant seu extradit i detingut, ni tan sols aquell 8 d’agost del retorn fugaç. No l’ha pogut fer engarjolar ni sotmetre’l al càstig de la justícia espanyola, ni a ell ni als consellers Toni Comín i Lluís Puig.

Perquè la història de Llarena aquests darrers nou anys és la història d’un perseguidor frustrat, d’un inquisidor vençut, que ho ha intentat tot, però que ha topat amb la justícia europea. Llarena passarà a la història com un jutge que va rebregar el dret per utilitzar-lo políticament contra els enemics de l’estat; que va construir i alimentar una causa de persecució en què va manipular totes les eines jurídiques que tenia a l’abast; que va mirar d’ajustar les seves decisions judicials als seus designis polítics amb un objectiu de càstig il·limitat, que trencava les costures de l’estat de dret i que va topar amb el sentit comú de totes les jurisdiccions europees on els exiliats el van posar a prova.

Totes les derrotes

I un repàs ràpid de les seves derrotes és demolidor. La primera fou el 5 de desembre de 2017, quan va veure a venir una desautorització per part de la justícia de Bèlgica i va retirar per primera vegada l’ordre europea de detenció contra els exiliats, aleshores el president Puigdemont i els consellers Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí. La imatge de la justícia espanyola venjativa es començava a trencar quan es projectava en el mirall europeu: per uns mateixos fets, els uns eren tancats en presons espanyoles i els altres eren lliures en un altre estat europeu.

Només un mes després va arribar una de les decisions més increïbles de Llarena, quan el gener del 2018 Puigdemont va decidir de volar a Dinamarca, per participar en una conferència a la Universitat de Copenhaguen. La fiscalia va demanar al jutge que s’afanyés a emetre una nova euroordre perquè fos detingut a Dinamarca, i Llarena ho va refusar, tot dient que Puigdemont en realitat desitjava la detenció.

Les paraules amb què ho va argumentar són històriques. “La jactància de l’investigat de desplaçar-se a un lloc concret no té cap més finalitat que cercar la detenció per subvertir la finalitat d’un instrument processal que és previst per a garantir l’observança de l’ordenament jurídic […]. Arran de la impossibilitat legal d’optar a una investidura sense comparèixer al parlament, la provocació d’una detenció a l’estranger cerca que l’investigat pugui proveir-se d’una justificació que la seva absència no respon a la seva lliure decisió com a pròfug de la justícia, sinó que és la conseqüència d’una situació que li ve imposada.”

Llarena esdevenia actor polític amb eines judicials, i feia anar les ordres europees de detenció a conveniència, o bé amb càlcul polític, com en el cas de Dinamarca, o bé personal, per a evitar de ser humiliat. Però la humiliació li va arribar, quan el març del 2018 Puigdemont fou detingut a Alemanya, i a Espanya tothom donava per fet que el president seria extradit i empresonat. Però el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein va deixar-lo en llibertat i, tot seguit, en va denegar l’extradició pels delictes de rebel·lió i de sedició perquè no va veure que els fets pels quals Llarena el reclamava fossin constitutius ni tan sols de desordres públics. Els jutges alemanys no es van empassar la violència de què parlava Llarena.

I, tot seguit, la decisió més rocambolesca del jutge, quan el tribunal alemany va acceptar d’extradir Puigdemont per malversació, és a dir, perquè fos la justícia espanyola la que s’encarregués de dirimir si havia comès aquest delicte. Però Llarena, humiliat i vençut, va rebutjar-ho. Per despit i perquè trencava el relat repressiu del Suprem: com es podria entendre que els membres del govern empresonats fossin jutjats per rebel·lió i el president només per malversació? No va aconseguir l’extradició de Ponsatí d’Escòcia, ni la de Puigdemont d’Alemanya, ni la de Comín, Puig i Serret, de Bèlgica, que ni tan sols va entrar al fons de la qüestió i que va refusar l’euroordre per un error processal. I Suïssa va tancar la porta a cap intent d’extradició d’Anna Gabriel i de Marta Rovira per motivacions polítiques, i no va voler ni sentir parlar d’un canvi de cromos amb l’extradició d’Hervé Falciani per part de la justícia espanyola.

Llarena, doncs, va tornar a abusar d’una eina de cooperació jurídica europea com l’euroordre amb finalitats espúries. I no va reactivar-la fins a l’octubre del 2019, arran de la sentència del Suprem contra els dirigents del Primer d’Octubre. Però tampoc no se’n va sortir, i va topar, a més, amb la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí com a eurodiputats; va enviar un suplicatori al Parlament Europeu que la justícia europea ha acabat anul·lant en una decisió sense precedents, i va topar amb la justícia italiana quan va fer detenir Puigdemont a l’Alguer i també li van denegar l’euroordre.

Llarena no se’n sortia, i la gota que va fer vessar el got fou el refús per part de Bèlgica de l’extradició de Lluís Puig, de manera ferma, i amb l’argument del risc de vulneració de drets fonamentals del conseller si acabava en mans dels jutges espanyols. Llarena va enviar unes qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la UE per a saber si Bèlgica havia procedit d’acord amb el dret de la Unió, i el resultat fou la sentència històrica del TJUE del gener del 2023, segons la qual algú que forma part d’un grup objectivament identificable de persones (GOIP) pot no ser extradit si es constata que la justícia que el reclama té deficiències sistèmiques envers aquest col·lectiu.

Després d’aquella sentència, Llarena no va tornar a moure la fitxa de l’euroordre. I quan va arribar l’amnistia va incomplir la llei amb el manteniment de les ordres de detenció estatals i la decisió de no amnistiar els exiliats. Una argúcia que ha durat dos anys, fins que ha arribat la sentència, clara i contundent, del TJUE avalant l’amnistia. La sentència europea fou definitiva, el començament de la rendició de Llarena i del Suprem. El jutge instructor, que l’any passat encara afirmava públicament que els recursos d’empara al TC dels exiliats i els condemnats no tindrien cap mena de recorregut, ahir es va afanyar a signar l’aixecament de les ordres de detenció quan va veure la decisió sobre el primer dels recursos, el de Dolors Bassa.