L’escó buit del president Illa

El retorn del conseller Lluís Puig, sobri, sensible, sense victimismes, ha servit per a tornar a desemmascarar l’agenda del retrobament dels socialistes. Aquell vellut vermell, la fotografia del seient buit del president Salvador Illa durant la rebuda de Puig al ple, quina cruesa, quina mort tan covarda del seu mig somni d’encarnar la institució. No hi ha retrobament personal, més enllà de reunions a porta tancada: secretismes per a evitar la vergonya i perquè les veritats les digui l’absència. I no hi ha retrobament polític perquè no hi pot haver cap acord honest ni fèrtil amb qui deixes plantat al parlament, amb la paraula a la boca, després de nou anys d’exili.

El presidentIlla va repetint que pateix per la salut i el futur de la democràcia, però de la democràcia tan sols li interessa la forma, i en el passat bé que li va importar un rave la malaltia de l’autoritarisme que ara vol combatre, i fins i tot la va enlairar, i en va participar, perquè li convenia, exactament com li ha convingut ara l’amnistia. No hi ha retrobament: hi ha conveniència. La llei orgànica d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya els socialistes només la van acceptar perquè van creure que el pes de la frase era el sintagma de la normalització, i perquè els amnistiava a ells, a la seva deserció històrica.

Els escons van quedar buits el 1934, després de la declaració del president Lluís Companys, quan el govern republicà espanyol va tancar el Parlament de Catalunya i van empresonar Companys i els seus consellers. Els escons van tornar a quedar buits després de l’últim ple abans de la dictadura, el primer d’octubre de 1938, en què es va elegir el president Josep Irla. I van tornar a quedar buits l’octubre del 2017, quan el govern espanyol va suspendre l’autonomia per via de l’article 155. El gener del 2020, mentre Illa s’estrenava com a ministre de Sanitat a Madrid, la Junta Electoral Central, un òrgan administratiu, va arrabassar l’escó del president Quim Torra, i després el van acabar expulsant del càrrec de president que Torra ostentava de l’escó estant, i que ara ostenta Illa, per haver penjat una pancarta. Encara avui el president Carles Puigdemont no ha pogut seure al seu escó.

Durant aquesta última dècada hi ha hagut sempre, en cada legislatura, escons buits al Parlament de Catalunya. Junts i Esquerra van fer un xantatge emocional infame mitjançant les víctimes de la repressió, i van dur el moviment a l’escorxador en bona part perquè escorxar-lo era l’única manera de sobreviure com a estructures. I se n’han sortit, però l’ús espuri de la repressió no la fa menys greu, com els pecats del mort no fan innocent l’assassí. Durant aquesta última dècada hi ha hagut escons buits al parlament perquè hi havia homes i dones a la presó i a l’exili per haver organitzat un referèndum d’independència, i no hi ha més raons que la frivolitat o el fanatisme per a deixar-lo buit tu, que t’hi has pogut asseure sempre, quan aquell qui no podia ho ha pogut fer finalment.

No espero que el president Illa s’estimi un càrrec que va estar a favor de suspendre, ni espero que s’estimi un escó que ell considera que no representa la sobirania del poble de Catalunya sinó la gràcia de la Villa y corte, no. Però que no s’ompli la boca d’institucionalismes generosos ni de magnanimitats virtuoses, i que no ens demani que ens curem les ferides del passat per encarar plegats el futur. El futur només és fèrtil i lliure si coneix el passat i se’n fa càrrec, i cap president de la Generalitat de Catalunya que fos digne del passat d’aquest país no deixaria buit el seu escó el primer ple que un conseller torna de l’exili.