Espanya ensenya (una mica) les dents per l’oficialitat del català a la UE

Per primera vegada sembla que el govern espanyol està disposat a jugar a un intercanvi de cromos per aconseguir l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec a la Unió Europea. Demà es tornarà a parlar al més alt nivell de la qüestió en la reunió del Consell d’Afers Generals, cosa que no passava d’ençà de fa un any, i en aquesta ocasió la novetat no es preveu que sigui una nova proposta per a convèncer els països reticents. Fa mesos que el govern espanyol diu obertament que, si aquesta qüestió ha quedat blocada, no és pas per un impediment tècnic o financer, sinó per les traves dels governs conservadors ordides des de Madrid pel PP. En conseqüència, Espanya sembla que per primera vegada presenta la partida com una pugna per un dels elements centrals de la Unió Europea: si no es reconeixen aquestes tres llengües de ciutadans que ja són europeus, no té sentit oficialitzar-ne d’altres quan estats candidats com Albània, Montenegro, Macedònia del Nord o Sèrbia entrin a la Unió Europea.

D’ençà de bon inici, el govern espanyol ha rebut crítiques per no haver jugat prou fort en l’intercanvi de cromos diplomàtic a favor de l’oficialitat del català. Pedro Sánchez va aconseguir de col·locar ministres com Teresa Ribera i Nadia Calviño en posicions estratègiques de l’estructura, però semblava no fer esforços similars per a aconseguir el suport unànime que requereix la modificació del reglament lingüístic. Fins ara, havia respost a les reticències oferint-se a pagar el cost de les traduccions, blindant el reglament perquè no fos possible oficialitzar unes altres llengües europees no reconegudes o allargassant al calendari l’entrada en vigor. Fins i tot, n’ha subordinat l’oficialitat real a una sentència favorable del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que avali la modificació del reglament. Però la vinculació amb el procés d’ampliació europeu obre una nova dimensió, més coercitiva, a favor de l’oficialitat del català.

Formalment, l’ordre del dia de la reunió de demà del Consell d’Afers Generals no contempla finalment cap punt específic sobre l’oficialitat de les llengües i el procés d’ampliació, com havia demanat la delegació espanyola. En canvi, Espanya ja ha comunicat a la resta d’estats que introduirà la qüestió en el punt sobre els preparatius d’Albània, Montenegro, Macedònia del Nord i Sèrbia per a entrar a la UE. A la conversa hi participaran representants d’aquests estats, que veuran com els apareix una nova pedra a la sabata en un camí ja prou llarg i tortuós. La primera nova adhesió prevista és la de Montenegro, en principi pels volts del 2028.

Fins ara, el govern espanyol ha evitat de parlar de vetos i no ha confirmat si estaria disposat a blocar l’entrada de nous estats a la Unió Europea si no es permet l’oficialitat del català, que també requereix un suport unànime de tots els estats. “Som completament favorables a l’ampliació de la Unió Europea, per això demanem de resoldre la qüestió de les nostres llengües oficials. Seria impensable que hi hagués un nou idioma dins el règim lingüístic comunitari si no hi són el català, l’èuscar i el gallec”, va dir a principi de mes en una reunió amb periodistes José Manuel Albares, ministre d’Afers Estrangers. La idea l’havia introduïda pocs dies abans el secretari d’estat espanyol de la Unió Europea, Fernando Sampedro, que va dir que Espanya era dels principals defensors de l’ampliació comunitària, però que “abans d’arribar a aquest punt s’han d’incorporar a la llista de llengües oficials de la Unió Europea el català, l’èuscar i el gallec”.

“Esperem que les expectatives de 20 milions d’europeus [el total de parlants sumats del català, l’èuscar i el gallec] es puguin satisfer mitjançant un acord, que s’ha d’adoptar per unanimitat, per a reconèixer unes llengües que ja són oficials en un estat membre que fa quaranta anys que forma part de la Unió Europea”, va afegir.

Albares assenyala públicament Itàlia

En paral·lel a aquesta pugna, Albares ha fet recentment un altre pas inèdit en el procés de negociació per a l’oficialitat del català i ha assenyalat públicament Itàlia com un dels “màxims frens” per a aconseguir-la. Ho va dir la setmana passada al congrés espanyol, on va culpar el seu homòleg Antonio Tajani –de Força Itàlia, integrada al Partit Popular Europeu– de posar traves al procés: “El ministre d’Assumptes Estrangers d’Itàlia, al qual vostès [en referència als diputats del PP] conviden als seus congressos, aclamen, i amb qui s’abraça el senyor Feijóo, és un dels màxims frens en aquests moments perquè el català, l’èuscar i el gallec –i senyor Feijóo, el gallec, que sembla mentida– no siguin encara oficials. Vostès li ho han retret? Jo sí.”

Que Itàlia forma part del bloc d’estats reticents no és cap novetat, però sí que ho és que el govern espanyol passi a l’ofensiva i l’assenyali públicament. Fins ara, Albares havia mostrat en públic una cara amable amb els altres governs i els havia estès sempre la mà per negociar aquells aspectes de la reforma lingüística que no els convencessin.

També crida l’atenció que, a l’hora d’aixecar el to de veu, Albares hagi assenyalat Itàlia i no Alemanya, també governada per socis del PP i que fins ara s’havia distingit com la principal opositora. De fet, la darrera vegada que l’oficialitat del català es va tractar al Consell d’Afers Generals, el juliol de l’any passat, Alemanya va demanar d’endarrerir la discussió del punt perquè arribava tard i volia assegurar-se que hi seria present per a manifestar obertament la seva oposició. Llavors Sampedro i el ministre d’Afers Estrangers alemany, Johann Wadephul, van protagonitzar una discussió que es va qualificar de “tensa”.

Mesos més tard, i amb l’amenaça de Junts de trencar relacions amb el PSOE com a teló de fons, els governs espanyol i alemany van anunciar conjuntament l’obertura d’un diàleg per a negociar una nova proposta que pogués fer oficials les llengües. Tanmateix, l’endemà mateix el govern alemany va posar aigua al vi i va dir que considerava que l’oficialització de noves llengües requeria modificar els tractats europeus. Fins ara no s’ha anunciat cap avenç arran d’aquest diàleg bilateral, tot i que Albares ha dit que es fan passes endavant que no ha detallat.

La incògnita sobre com respondran els altres estats

És una incògnita com reaccionaran els altres governs a aquest canvi d’estratègia del govern espanyol. D’una banda, poden entendre que, si Espanya apuja el to, és perquè les bones maneres fins ara no han funcionat. D’altra banda, poden arribar a considerar una frivolitat que posin traves al procés d’ampliació per una qüestió que, des de fora, no es considera important.

Ara fa un any, els representants espanyols es van trobar amb declaracions públiques contràries de governs que, fins llavors, s’havien mostrat a favor de l’oficialitat. El ministre d’Afers Estrangers de Luxemburg va dir que, si bé entenia la importància que hi donava el govern espanyol, no era adequat tornar-ho a debatre sense haver aconseguit abans els suports necessaris. Menys encara en un moment de desunió com era llavors, amb dificultats per a trobar consens en qüestions com el pressupost comunitari o les represàlies contra Israel.

Per treure’n l’entrellat serà important escoltar les declaracions dels representants de cada estat a l’arribada a la reunió, amb les quals ja fixaran la posició amb vista al debat posterior.