“Ho vivim soles i mal acompanyades”: un film aborda el tabú de l’avortament adolescent

Llevat d’Andorra, als Països Catalans fa temps que tenim el dret d’avortament lliure i gratuït, però encara hi ha una tasca social pendent: eliminar-ne l’estigma i la culpabilitat. El documentari Les culpables, de Marta Duran Lozano, és una reflexió sobre el tabú i el silenci que encara pesen sobre l’avortament, especialment sobre l’avortament adolescent. Hi apareixen desenes de testimonis reals de dones i també s’hi recull la història de la directora, que va avortar a disset anys, en un moment en què encara calia demanar permís als pares. Produït per Boogaloo Films i Guspira Films i guardonat amb el premi Doc Around Europe i el premi Laya, Les culpables ja es pot veure en nombroses sales de cinema.

150 testimonis reals

Duran va haver de menester molt de temps per a poder parlar de l’experiència de l’avortament més enllà del seu cercle més estret. Després de la universitat va fer un viatge a l’Argentina, on va topar amb una manifestació pels drets sexuals i reproductius que la va impressionar. “Recordo que les dones duien cartells de germanes o filles que havien mort per avortaments clandestins, o d’activistes que eren a la presó”, explica. “Em vaig adonar que, malgrat que per a mi havia estat un trauma que vaig passar en silenci, havia estat un privilegi viure-ho com ho havia viscut. Igualment, havia quedat una cosa dins meu que pesava. L’avortament en si no és traumàtic necessàriament, però sí que és traumàtic el silenci, els prejudicis, el tracte que pots rebre al CAP, el fet de sentir que has fet una cosa molt mal feta, que ets l’única, que estàs sola. No me n’he penedit mai, qui et fa creure que has de sentir culpa és la societat.”

La directora va tenir clar que havia de parlar-ne i va aprofitar el seu treball final de màster. El 2020, a les xarxes, va demanar testimonis de dones que haguessin avortat quan eren adolescents. En va rebre un centenar, la majoria anònims, cosa que diu molt del tabú que encara envolta la qüestió. Van respondre dones d’edats, llocs i contexts diversos, però que feien reflexions semblants i parlaven de sentiments comuns, com ara la soledat, la culpa i la ràbia. “Algunes frases dites per una dona que havia avortat feia dècades eren gairebé iguals que les d’una noia que havia avortat l’any passat”, recorda Duran. “Aquesta sensació de no poder compartir-ho amb ningú i de no tenir referents. Legalment hem avançat, però socialment encara hi ha feina a fer.” Després va fer una segona crida de testimonis i en va rebre una cinquantena més.

Totes aquestes històries es condensen al film en sis noies que les llegeixen. Varien en època, context i procedència: d’un poble de l’Empordà als anys setanta a una noia d’Elx l’any passat, passant per una clínica clandestina de Barcelona l’any 2000, quan la llei actual de l’avortament –aprovada el 2010– encara no era vigent. “De les noies que posen veu als testimonis, algunes han passat per l’avortament, algunes no, però el documental no vol assenyalar que una història és d’una persona o d’una altra, no és el fet important”, explica la directora. “Al principi pretenia fer la pel·lícula en tercera persona, però em vaig adonar que qui hi ha darrere la càmera té una certa posició de poder, perquè decideix què filma i què explica, i que l’única manera de trencar això era posar-me davant la pantalla i explicar que també m’havia passat i que faig la pel·lícula per això.” Així, doncs, el film es converteix també en el seu viatge personal, gràcies a converses pendents amb la seva millor amiga, l’ex-parella i els pares.

“Si jugueu amb foc, us cremeu”

Una altre fet en comú que tenen molts testimonis, dels més recents als més antics, és que el prejudici, el paternalisme i la culpabilització de la dona és present en tot el procés, especialment en l’atenció mèdica i encara més quan es tracta d’adolescents. “N’estàs segura?”, “Per què vols aturar l’embaràs?”, “Si les adolescents jugueu amb foc us cremeu”… són alguns dels comentaris que aquestes dones van haver de sentir d’alguns sanitaris. De fet, fins fa tres anys era obligatori passar per tres dies de reflexió abans d’avortar, un procediment que no existia en cap altra intervenció sanitària i que era una manera indirecta de dir a les dones que havien de donar més voltes a una decisió que ja havien pres.

Aquests missatges implícits afecten qui decideix d’avortar, encara avui dia. “En la gran majoria de casos encara ho vivim soles i mal acompanyades. Malgrat que la societat és molt més secular, encara arrosseguem un passat cultural i religiós molt fort. Tots tenim al cap què és ser una bona dona, que el seu procés natural és tenir fills. Aquesta negativa activa d’estar embarassada i triar de no tenir-ne ens costa molt d’assimilar, igual que costa d’acceptar que les adolescents tenen desig sexual. Les sexualitzem molt ràpidament i sense una bona educació sexual, però després les castiguem per les conseqüències d’aquestes relacions, més en un moment com l’adolescència, en què tots ens arrisquem. Una dona de cada quatre avorta de manera voluntària en algun moment de la seva vida. Hi ha un estigma molt gran, però la realitat és que passa molt.”

Trencar el silenci

L’estigma sempre va acompanyat d’un silenci, de la sensació de no poder compartir l’experiència en veu alta. Això fa que moltes dones no vegin que és molt més comú que no sembla. “L’avortament encara és una qüestió que moltes sentim que hem de passar soles. Que no en parlem entre nosaltres fa que no ens puguem ajudar i aconsellar, que no puguem compartir i comparar les nostres experiències i fer-nos recomanacions. El silenci fa que sigui una experiència nova per a cada dona que la passa, però realment podríem fer xarxa.”

A vegades aquest silenci també es viu en famílies completament obertes i tolerants. És el cas de Marta Duran, que malgrat tenir uns pares que li van donar suport, va sentir que després el fet s’enterrava com si no hagués passat. “En el meu cas hi havia una falta de comunicació, però no d’empatia ni de suport. En cap cas la solució és no parlar-ne, perquè és quan s’enquisten aquestes situacions, quan es tornen més doloroses. A la pel·lícula es veu com noies que havien rebut una educació sexual molt oberta, si tenen algú amb qui parlar, viuen una experiència molt diferent. Les ganes d’acompanyar-te d’una sola persona del teu voltant fan que l’experiència sigui completament diferent.”

Novament, aquest acompanyament no és necessari perquè l’avortament sigui una cosa traumàtica en si mateixa, sinó perquè el procés pot arribar a ser dur per diverses raons, sovint externes a la dona. Per exemple, encara hi ha dificultats per a tenir un accés fàcil a l’avortament en alguns punts del país, especialment l’avortament quirúrgic, que no sempre es pot fer a prop de casa. “Cada passa que fas en el teu procés d’avortament és paralitzador, hi ha una espècie de càstig o dificultat que et fa pensar que no és una cosa acceptada amb normalitat”, afegeix Duran sobre els obstacles generals que pot trobar-se una dona.

I on són els homes?

El film també aborda el paper dels homes en tot plegat, que a vegades és el gran elefant a l’habitació. No solament per la implicació que ells tenen en l’embaràs, que pot anar d’una possible presa de riscs compartida fins a una certa pressió per a tenir relacions sexuals sense condom; també per la manera com reaccionen i s’impliquen en el procés de l’avortament. Malgrat que no es generalitza, al film es parla d’algunes noies que van haver d’avortar mentre el xicot havia anat de festa o era a jugar a futbol, d’homes que després també senten culpa o de nois que tampoc no en parlen entre ells i que per tant tampoc no poden compartir experiències. “Hi incloc el testimoni del Luis, el meu ex, que pot servir perquè els nois vegin què sent ara i entendre què pot passar si no fan les coses com en un futur les haurien volgut fer”, afegeix Duran. “També hi ha casos de noies que ho van viure ben acompanyades per la seva parella, com hauria de ser.”

L’adolescència, a més, és un moment especialment vulnerable, en què sovint les noies tenen més dificultats per a saber amb què gaudeixen o per a sortir del mandat de ser sexualment complaents. Un dels testimonis, de fet, comenta que ni tan sols havia gaudit del sexe que havia causat l’embaràs. “Moltes no vam gaudir de les primeres vegades”, conclou la directora. “Sentíem una certa obligació de mantenir relacions sexuals sense saber comunicar què ens agradava i què no. Si a sobre això acaba en un embaràs no desitjat, hi ha una mena de càstig sobre el càstig.”