Artur Ramon Art: del Mestre de Cabestany a Miquel Barceló

“La pervivència d’una mirada” és una exposició que impressiona des del primer instant. És una excel·lent selecció d’obres de primera categoria artística, acuradament trobades i combinades, que en conjunt configuren un singular museu en què totes són en venda.

D’un dels escultors més importants del romànic del segle XII català, el Mestre de Cabestany, representat amb tres caps de la desapareguda portalada del monestir de Sant Pere de Roda, fins a una de les darreres obres de ceràmica sortides del taller de Miquel Barceló.

Són vuit segles d’història de l’art condensats en trenta obres que il·lustren la trajectòria de la família d’antiquaris i galeristes Ramon, en tots els terrenys en què han treballat durant aquests cent anys: pintura, dibuix, escultura, ceràmica i arts decoratives. Avui al capdavant de l’empresa, a banda d’Artur Ramon Navarro, el quart de la saga, hi ha el seu fill Artur i la seva germana Mònica.

L’exposició no es pot assimilar en una sola visita. Hi ha, d’entrada, La matança dels innocents, de Ludovico Brea, del segle XV-XVI, citada pel pare de la història de l’art, Giorgio Vasari. Una introducció de luxe a tot allò que podrem contemplar a continuació: Casagemes, Picasso, Warhol, Fortuny, Zurbaran, Ribera, Casas, Rusiñol, Gargallo, etc.

Hi ha un Nonell que es va exposar a les Galeries Laietanes el 1908 i havia desaparegut. No s’havia vist mai més fins avui. Però, sens dubte, l’estrella és El milagro de la aparición de la Eucaristia a San Pascual Bailón, una pintura de Francisco de Goya que ha estat descoberta i identificada per Artur Ramon, atès que durant anys havia estat atribuïda al seu mestre i cunyat Francisco Bayeu.

És un dels aspectes importants, entre molts més, de la feina que ha fet la família al llarg dels anys: saber mirar i retornar la identitat a allò que havia passat desapercebut, descobrir i identificar obres perdudes o mal atribuïdes a uns altres artistes. Ho van fer amb els tres caps del Mestre de Cabestany del segle XII, i ara, amb aquest Goya, que s’exposa aquí en exclusiva i que l’any 2028 participarà en la gran exposició que prepara el Museu del Prado amb motiu del bicentenari de la mort de l’artista.

“Va ser una intuïció”, m’explica Artur Ramon. “Era en una subhasta a Madrid atribuïda a Bayeu, que és un pintor que jo conec molt bé. De fet, una de les grans obres de Bayeu la vaig vendre jo al Museu del Louvre. És l’únic Bayeu que tenen. La vam adquirir amb un soci. Durant la pandèmia jo venia a la galeria, me’l mirava, el vaig fer netejar, va quedar d’una qualitat increïble, jo sospitava que era un Goya. Ho vam consultar als experts en Goya i tots van dir que sí.”

Hi havia uns quants indicis que el van fer pensar que l’obra era d’un pintor més important. A més, Bayeu i Goya havien tingut relació. Les pistes que van influir en la mirada experta del galerista, estudiós i assagista de l’art, anaven apareixent a mesura que ell es concentrava en l’obra: “La forma com estan resoltes les mans. Són la part del cos més difícil de pintar. Amb deu puntets vermells de carmí et resol les mans. Els plecs de l’hàbit, com està fet el cel, el fons, que és quasi mineral, el raig de llum que ve de l’Eucaristia… Tot això depassa a un gran pintor, ja entrem en un nivell molt superior. També se sabia que en tornar d’Itàlia Goya havia fet una sèrie de quadres de sants per regalar als seus amics i s’havien perdut. Aquest n’és un.”

De Reus a Sitges i a Barcelona

Artur Ramon, amb la col·laboració de la historiadora de l’art Clara Beltran, han dut a terme una investigació a fons sobre aquests cent anys de la trajectòria de la família, que en el llibre La pervivència d’una mirada, serveix de fil conductor per a explicar l’antiquarisme i el col·leccionisme a Barcelona en aquests cent anys. A més, hi ha reproduccions de més de vuitanta anys de les millors peces que han passat per la casa en aquests cent anys i han estat venudes.

L’exposició parteix d’un concepte molt clar. Em diu Ramon: “Fa vuit anys, vaig començar a pensar com enfocar el centenari. No volia recollir les peces que he venut i exposar-les, perquè jo no sóc un museu, sinó que prepararia unes trenta o quaranta peces del mateix nivell de les que han passat per aquí durant aquests anys i les posaria totes a la venda. És un museu vendible. El repte era majúscul, perquè jo he d’anar a fires internacionals i continuar vivint i treballant, però anava guardant les millors per a aquest projecte. El missatge és: la història és aquesta, però la casa continua viva.”

La pedra fundacional del negoci familiar és, per Artur Ramon, l’anunci que el seu besavi va posar l’any 1926 a la revista de Sitges dirigida per Josep Carbonell l’Amic de les Arts: “Galeries Artur Ramon. Antiguitats. Mobles. Pintures. Porcellanes. Cristalls. Domassos. Carrer de Sant Pau, 3. Sitges.”

“Creiem que en aquest petit rectangle de paper es concentra el nostre ADN. Eren professionals de l’art generalistes, donaven tanta importància a un teixit com a una pintura, una aproximació estètica poc comuna que hem mantingut fins avui. No és en va que ho fes en aquesta revista, diu molt de quina era la intenció també cultural del meu besavi. L’Amic de les Arts era una revista de referència, en aquells temps, més noucentista, més d’ordre, amb Carbonell, Foix i Cassanyes; però en poc temps va esdevinr un bastió de l’avantguarda, amb Dalí, Gasch i Montanyà.”

El besavi Artur Ramon vivia i tenia el negoci a Reus, però un dels seus principals clients era Miquel Utrillo, que tenia el Palau Maricel de Sitges i l’havia d’omplir d’obres, mobles i objectes. Així fou com cada setmana hi anava amb tren, fins que va decidir el trasllat del negoci i la família a Sitges, on van arribar el 1925. Es relacionava amb la intel·lectualitat sitgetana. Tenia una botiga, el Salonet Blau, on rebia els convidats tocant el piano i feia exposicions, la primera sobre els cofrets d’Adolfo Fargnoli, amb una introducció de Santiago Rusiñol.

És possible, li comento, i ell també ho creu factible, tot lliga, que Salvador Dalí visités l’exposició del besavi Artur Ramon a Sitges, que havia estat primer a Girona, perquè en els anys de l’avantguardisme més ferotge, els cofrets d’en Fargnoli eren una de les seves invectives preferides contra el noucentisme.

A Sitges van tenir dues cases de subhastes i la botiga. Vivien al carrer de Sant Pau, on havia viscut Salvat-Papasseit i, després d’ells, Pere Calders. Però va arribar la guerra i tot aquest món va desaparèixer. El seu avi va estar pres al vaixell l’Argentina perquè el seu nom havia aparegut en uns papers dels joves catòlics de Sitges. Va estar condemnat a mort, però el 1939 els nacionals el van alliberar.

Un món desaparegut

A Barcelona, els primers anys de postguerra no hi havia res. Era un desert. Primer, es va guanyar la vida treballant de restaurador, fins que el 1941 va obrir la botiga del carrer de la Palla, on van estar-se fins el 2017. Setanta-cinc anys en què van ser, i encara són, el termòmetre del col·leccionisme i l’antiquarisme de Barcelona. Han viscut i sobreviscut a totes les èpoques.

“Al principi, a la postguerra, resistien i subsistien com tothom, fins que va començar el desarrollismo i una incipient burgesia, metges, notaris es van voler reafirmar a través de l’art. Aquí és on entra la generació del meu pare, que s’hi incorpora als anys seixanta. El panorama va canviar totalment. Els burgesos eren els vencedors de la guerra i necessitaven refermar-se simbòlicament amb els valors de l’art”, m’explica Artur Ramon.

Els noms que destaquen com a col·leccionistes i compradors són gent com Miquel Mateu, amic íntim de Franco i batlle de Barcelona, que va comprar el Castell de Peralada i l’havia d’omplir. També hi ha Cambó, Plandiura, gent molt important del col·leccionisme català de l’època. I industrials com Santiago Martí, el primer client de la casa, que es va comprar una casa a s’Agaró i també l’havia d’omplir de coses.

“Nosaltres veníem de l’antiquarisme, teníem tradició de l’ofici. L’avi es va posicionar en aquest món, treballant de manera secreta.” Secreta?, pregunto. “Sí. Els historiadors de l’art d’aquí sempre tenen aquesta aparença de persones pures, que no es barregen amb el mercat, però no és cert. També tenen vida privada i també viuen d’això, de les comissions, dels assessoraments. Això passa a tot arreu. Un dels grans socis del meu avi va ser l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol. Van formar una societat en què hi havia assessoraments i negocis. S’ha d’explicar i no passa res. L’historiador té molts coneixements i no guanya res. L’antiquari no sap res i guanya molt. Es feien combinacions d’interessos per a tirar endavant amb els negocis. Això en el nostre món sempre queda molt amagat, però en el món anglosaxó és així i tothom ho entén perfectament.”

Quan l’Artur Ramon actual s’incorporà a la galeria encara era un bon moment. Però ben aviat tot va canviar radicalment, i aquest món del col·leccionisme barceloní va anar desapareixent progressivament. “Hi ha molts motius”, reflexiona Ramon. “Una classe mitjana que va desapareixent. A la Sala del carrer de la Palla vam fer més de dues-centes exposicions. Al principi es venia tot, però el negoci va anar declinant… Desapareix la classe mitjana. Amb la globalització, el barri deixa de ser d’antiquaris i llibreters i, al final, el 2017, decidim traslladar-nos a l’Eixample i deixar el barri gòtic dels nostres orígens.”

M’explica que aquells anys hi va haver un traspàs generacional en el col·leccionisme. Els col·leccionistes es morien i els hereus no continuaven les col·leccions, sinó que es feien venedors. Si el pare d’Artur Ramon anava cada quinze dies a París a comprar i ho venia a Barcelona, el fill ho va haver de fer a l’inrevés. Comprar obres aquí i vendre-les al mercat internacional.

“Va ser molt complex, perquè jo vaig arribar tard al mercat internacional. És molt competitiu, hi són els millors. Durant sis anys, vaig fer un gran esforç per entrar a la millor fira del món, que és la TEFAF a Maastricht. No ho vaig aconseguir, però hi vaig poder arribar a través del Salón du Dessin de París. Vaig poder posar una primera pica a l’estranger el 2009 a París. L’any següent, el 2010, s’obrí la secció de dibuix de Maastricht i hi vaig entrar. I el 2017, finalment, vaig poder entrar a la secció d’antiguitats. Ja he entrat en el circuit dels millors museus i col·leccionistes internacionals.”

Entre les arts i les lletres

En una bonica i extensa dedicatòria triada en el llibre, el seu amic Miquel Barceló diu: “Artur Ramon i jo vàrem descobrir-mos lectors –en italià aleshores o traduïts al francès– dels llibres de Roberto Longhi o de Mario Praz.” Ramon sempre ha estat entre l’art i les lletres. De fet, és autor d’uns quants llibres molt interessants, com ara Aún aprendo. Quince episodios sobre dibujo” (Elba), del qual vaig parlar aquí.

“Sí, des de molt jove jo em vaig debatre entre les arts i les lletres. El meu pare va ser molt intel·ligent i em va enviar a Roma s fer un viatge iniciàtic amb el meu oncle, que era monjo benedictí allà i havia creat el Museu de Montserrat. Es va allargar quinze anys. Vaig fer una mena de tour per Itàlia que em va marcar molt i vaig decidir d’enfocar-me en l’ofici sense abandonar les lletres. Vaig fer una cosa força singular, que era intel·lectualitzar la meva professió a través de l’escriptura.”

Els antiquaris eren gent que no tan sols comprava i venia, sinó que també estudiaven, escrivien i publicaven. Un altre factor clau que el lliga amb els valors culturals de l’època republicana. Artur Ramon forma part d’una gent, escassa malauradament, que fan el pont entre la cultura d’abans de la guerra, de la república i la cultura de la democràcia. Se’n troben pocs casos, sobretot perquè la política de la transició va girar molt l’esquena al precedent de la cultura republicana i els seus valors morals, ètics i intel·lectuals. Ell fa l’entrada en el món internacional més selecte de l’art, mentre que aquí els col·leccionistes es venen les obres i se’n desinteressen. La política educativa i cultural ha influït sens dubte en la incultura de les noves generacions.

“Un tema és aquest que dius, però hi ha molts factors. És cert que la cultura en l’agenda política i social ocupa molt poc espai. Sembla que hi hagi un interès perquè sigui així, perquè al final la cultura crea individus amb pensament crític difícils de manipular. Però, a més, ens han venut la cultura de l’experiència i de les sensacions, contra la cultura de l’objecte, de la memòria i de la història. Hi ha hagut una crisi terrible del sistema humanístic. Jo crec que estem a un pas d’entrar en una fase en què les noves generacions ja no tindran cap coneixement del que fins ara s’havia anat atresorant i transmetent de generació en generació. Jo dic sovint que el més antagònic a un scroll d’Instagram és mirar un quadre.”

La ignorància contra el coneixement

Respecte de la memòria i l’amnèsia històrica, ja fa temps que personalment penso en termes de coneixement i ignorància. D’ençà de la transició, en molts aspectes fonamentals s’ha fomentat la ignorància, tot menyspreant el coneixement dels valors que defensava la cultura republicana. A l’estat espanyol i a Catalunya. Sembla molt difícil de revertir això, li comento.

“Tot aquell esperit humanístic que es crea durant el brevíssim moment de felicitat de la República, la guerra, i els quaranta anys de dictadura ho destrueixen. Carles Riba, a vint-i-un anys, traduïa del llatí, del grec i del sànscrit. Ara què fan els d’aquesta edat? Avui la cultura no té cap valor pròpiament dit i el pensament crític és anul·lat. Vist en retrospectiva, em sembla que la transició va fer veure que recuperava alguns elements culturals de la República, però en el fons va ser una cultura del simulacre, molt epidèrmica. No es va fer una reforma estructural del país. S’ha creat una societat d’ignorants. És un retrocés greu. Hi ha una intenció política. No van fer com aquí en el noucentisme, que considerava la cultura com el cor que batega i sobre això construeixes una idea de civilització i de país, que és el moment més excels que hem tingut a Catalunya. Utilitzen la cultura instrumentalment.”

Sobre el paper que han tingut en la transició catalana els vint-i-tres anys de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat, i el feble rol que han jugat, ell i els seus, en el foment i l’ensenyament de la cultura, una actitud que arriba fins als nostres dies, Artur Ramon opina:

“Jo crec que Pujol va ser un president que va fer moltes coses importants, sobretot en l’àmbit d’estructures del país, però em sembla que comet un pecat monumental, que és confondre la cultura amb la llengua. La llengua és un símbol diferencial, d’identitat, que s’ha de preservar, però també ho són l’art i la literatura. Pujol no té una mirada holística. És un home que no coneix aquest tema ni li interessa. Exceptuant Max Cahner, pocs consellers coneixien a fons el panorama artístic. Es van fer moltes coses malament, com l’adquisició de la col·lecció de Salvador Riera: la compra més gran que fa el govern de la Generalitat en democràcia, la majoria de les obres de la qual són avui dia als magatzems.”

Malgrat tot, es mostra optimista perquè totes les èpoques de la història han tingut les seves decadències i les seves renaixences. “Ara sembla que hi ha un moment dolç amb la consellera Sònia Hernàndez. Crec que està molt bé. Ve del món del patrimoni històric i el coneix com molt pocs consellers que jo he tractat. És un bon moment respecte del patrimoni artístic, que afecta moltes coses, com la construcció de col·leccions nacionals, la conservació del patrimoni o els museus.”