Quanta demagògia política, i quant de mal que fa…

No em fa res d’admetre que divendres vaig seguir la sessió del congrés espanyol amb un sentiment de tristesa que em costa fins i tot d’explicar. No pel resultat de la votació, que és el que és i que cadascú jutjarà com vulga o com crega convenient, sinó per l’ambient que s’hi va forjar. El ple havia de convalidar dos decrets llei sobre l’habitatge i els va derogar tots dos: el primer per 178 vots contra 172, i el segon, que no havia arribat a viure ni setze hores, per 184 contra 166. Fins ací, la mecànica parlamentària de qualsevol democràcia. Si no tens prou vots, una iniciativa no s’aprova; això passa en qualsevol parlament i no té res d’anormal.

Però el problema no és aquest, sinó tot allò que va envoltar aquella votació. La demagògia desfermada sense límits. La immoralitat d’alguns discursos. El to mateix, simplement indigne d’un parlament. I tot plegat amb un objectiu evident: que l’endemà no hi hagués cap dubte sobre qui era el bo de la pel·lícula i qui era el dolent. I la cosa greu és que vam viure una sessió en què els fets tant hi feien. Importava el relat i prou.

Per això crec que paga la pena –ara que els ànims s’han refredat una mica– de recordar uns quants fets elementals, tot esperant a veure si Sánchez aprofita aquesta escenificació per convocar eleccions. No pas per defensar la posició de ningú, de cap partit, sinó perquè sense fets no hi ha debat possible, hi ha propaganda i res més.

El primer fet és d’aritmètica. Pura i senzilla d’entendre. L’octubre del 1982, la victòria de Felipe González va significar el primer gran canvi polític després de la dictadura. D’aleshores ençà, han passat quaranta-quatre anys, i el PSOE n’ha governats prop de trenta: els tretze i escaig de González, els set i mig de Rodríguez Zapatero i els vuit, ja, de Pedro Sánchez. Què vol dir això? Vol dir que qui governa dues terceres parts del temps no es pot presentar com un espectador indignat de la situació. Fer això és molt immoral. Perquè qui ha governat trenta anys de quaranta-quatre és –per pura lògica– el principal responsable de qualsevol decisió i de qualsevol situació. També de l’habitatge. Si som on som –en tot cas, i si ho voleu així, en tres quartes parts de la responsabilitat–, és per culpa del partit de Pedro Sánchez. És un fet. Impossible de discutir.

A Barcelona, a més, la proporció encara és més clara i tot. D’ençà de les primeres eleccions municipals, el 1979, el PSC ha tingut la batllia trenta-cinc anys: de Narcís Serra a Jordi Hereu, i ara amb Jaume Collboni. I els anys d’Ada Colau no van ser pas d’una força enemiga, sinó d’un partit amb què els socialistes van compartir govern bona part del temps. Tan sols durant quatre anys –dels darrers quaranta-set– la capital no ha estat governada pels socialistes o pels seus aliats. No s’hauria de poder fer, doncs, cap anàlisi seriosa sobre el preu dels pisos a Barcelona o l’emergència evident que vivim en aquest àmbit sense posar això damunt la balança, perquè és un fet molt important. Indiscutible, també. I, posats a fer, també es podrien posar sobre la taula les aliances “amb el feixisme”. Com governà Ada Colau el segon mandat, sinó amb el concurs del racista Valls? Com governa avui Collboni sinó gràcies a aquest dimoni amb banyes que és el Partit Popular?

El segon fet de què vull tractar és la manera de governar. Un decret llei és una eina d’excepció: entra en vigor l’endemà de publicar-se al BOE i el congrés l’ha de convalidar abans de trenta dies. Altrament, cau. Atenció a les dades, que són ben significatives. En tota la història del postfranquisme, se n’han derogats divuit. D’aquests, quinze a Pedro Sánchez –i solament tres a tots els altres presidents espanyols. Tan sols enguany, cinc decrets sobre l’habitatge, entre els quals l’escut social del febrer i la pròrroga dels lloguers de l’abril, han estat derogats. La diferència, el trencament de l’escala, l’anormalitat en la sèrie històrica és tan evident que no cal ser un gran politòleg per a entendre que el problema, més que de l’oposició, és del mètode.

D’un mètode, d’una manera de “governar” que va definir, millor que ningú, Sánchez mateix. L’any 2012, quan era diputat i criticava els decrets de Rajoy, ell mateix es demanava retòricament a les xarxes –cliqueu en aquest enllaç si ho voleu comprovar– si es pot canviar un país per decret, sense el concurs dels actors que després l’han de portar a la pràctica, i si no seria millor acordar abans que imposar. Tres anys després, ja candidat, prometia –ho va prometre!– limitar l’ús del decret llei. Ho va fer el novembre del 2015, en una conferència organitzada pel diari El Mundo, en què va assumir el compromís de “donar al parlament la centralitat que mereix” i restringir aquesta eina jurídica exclusivament a les situacions de “extraordinària i urgent necessitat”. Però divendres –ja ho veieu– va fer exactament la contrària d’allò que predicava: va dur a la cambra dos texts aprovats aquella mateixa setmana, sense haver-los pactat amb els vots que necessitava, simplement per convertir la derrota previsible en una acusació moral contra els altres i –potser ho veurem avui mateix– per convocar eleccions amb un cert avantatge.

Tercer fet: una xifra, neta i crua. Segons uns quants treballs fets sobre estatístiques del Consell General del Poder Judicial, des que Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa, el juny del 2018, els jutjats espanyols han practicat més de 270.000 desnonaments. Una mitjana de noranta cada dia, durant vuit anys. Més de 191.000 per impagament del lloguer i uns 63.000 per execucions hipotecàries. L’any passat van ser 25.540. A mi qualsevol d’aquests desnonaments em preocupa, perquè sóc conscient de l’extrema gravetat de la crisi d’habitatge. Però cal demanar-se –si volem parlar amb rigor i de fets– per què el desnonament de la senyora Mari Carmen Abascal origina aquesta urgència que els altres 269.999 desnonaments no van originar.

Cal ser rigorós: és veritat que un desnonament no implica sempre una família expulsada de casa, perquè l’estatística també inclou locals i més immobles. Però, siga com siga, l’ordre de magnitud és aquest. I aquesta xifra no s’ha registrat durant un govern de la dreta, sinó durant el mateix govern que divendres es presentava davant els ciutadans –amb un desvergonyiment colossal– com l’únic escut dels llogaters contra la crueltat dels altres. Novament, fets.

I encara hi ha un quart fet –potser el més eloqüent i el més significatiu políticament parlant–, que té nom i número: la llei catalana 11/2020, de contenció de rendes –la podeu llegir sencera en aquesta pàgina. El setembre del 2020 el Parlament de Catalunya va fer allò que avui Sánchez diu que volia fer i que la dreta no li deixa fer: limitar el preu dels lloguers. La llei establia que, a les zones declarades de mercat en tensió, la renda d’un contracte nou no podia superar l’índex de referència de la Generalitat ni –si el pis ja havia estat llogat els cinc anys anteriors– el preu del contracte precedent. Era la primera regulació d’aquesta mena a l’estat espanyol.

Aquella llei es va aprovar per 71 vots contra 63. ERC, la CUP, els Comuns i Junts hi van votar a favor. I sabeu què? Entre els 63 que van votar en contra d’aquesta norma hi havia tots els diputats del PSC. El PP la va impugnar després al Tribunal Constitucional. Però no solament el PP: el juny del 2021 el consell de ministres de Pedro Sánchez també va acordar de presentar-hi un recurs d’inconstitucionalitat. Sí, és així: Pedro Sánchez en persona va presentar el juny del 2021 un recurs al constitucional contra una llei que establia que, a les zones declarades de mercat en tensió, la renda d’un contracte nou no podia superar l’índex de referència de la Generalitat ni, si el pis ja havia estat llogat els cinc anys anteriors, el preu del contracte precedent. El març del 2022 el TC va anul·lar per unanimitat el nucli de la llei, amb l’argument que la Generalitat envaïa la competència estatal sobre les bases de les obligacions contractuals, i d’ençà d’aquell abril els contractes nous a Catalunya van tornar a ser sense límit. Fets.

Evidentment, de tot això que explique, res no vol dir que els altres grups siguen innocents, ni que el no de divendres fos encertat o desencertat –en el cas específic de Junts, no estic gens segur que encertassen votant que no al primer decret. Però això són, si de cas, detalls que s’haurien de poder discutir amb arguments –si és que realment interessava trobar una solució a una urgència que estic d’acord que és absoluta. I això, sincerament, no m’ho puc creure. Més aviat, en vista de tot això que he explicat, tendesc a pensar que l’escena que es va organitzar divendres no tenia res a veure amb l’habitatge, sinó amb unes eleccions que ja es comencen a ensumar. Un govern que perd les votacions per sistema, que no negocia abans sinó després, que duu a la cambra texts d’una setmana d’antiguitat i que, quan perd, en compte d’interrogar-se assenyala culpables, els promet el judici de la història i fins i tot els amenaça en públic i sense contenció, no pretén canviar les coses. Cerca un relat per a la campanya.

I això fa mal, molt de mal. Fa mal, sobretot, a la democràcia, perquè converteix el parlament en un plató inservible i el vot discrepant en una traïció. Si votar no a un decret t’equipara al qui fa fora una velleta, aleshores la discrepància deixa de ser legítima. I sense discrepància legítima no hi ha parlament que valga ni democràcia que funcione.

Fa molt de mal, també, a la convivència, perquè la tensió fabricada i explotada fins al paroxisme no s’acaba a la tribuna parlamentària: baixa al carrer, a les famílies i a les xarxes, i deixa la societat més enfrontada i menys capaç de resoldre precisament el problema que diu que vol resoldre. Amb un component que aquests dies ha estat particularment irritant, que és el masclisme fastigós i injustificable que, per exemple, dues dones de posicions tan diferents com Míriam Nogueras i Carme Arcarazo han hagut de suportar.

I fa mal –finalment i ja em disculpareu la reflexió casolana– al periodisme. Perquè en un esquema on compta el relat i prou els fets passen a ser una molèstia i els mitjans que els recordem, uns enemics. De tots.

Fa temps que assistim a una campanya –gens dissimulada– per a destruir el periodisme independent i reduir els diaris a simples portaveus de cada partit. Ens volen convertir en altaveus creats per a repetir l’argumentari del dia, en capçaleres que no posen mai sobre la taula una dada incòmoda –o, per a ser més exactes, que les posen sempre en la mateixa direcció que convé a algú. Fins al punt –com hem vist aquests dies– que recordar que el PSOE ha governat trenta anys dels darrers quaranta-quatre, o que el govern de Sánchez va dur al Constitucional la llei catalana dels lloguers, o que ha pactat amb el PP i l’extrema dreta quan li ha convingut, fa que t’assenyalen. Ho fan perquè, en el món del relat, si no vas amb mi és que vas amb ells –incapaços com són de pensar que pots tenir criteri propi. Però –ho haurem de repetir una altra vegada– no. Hi ha una altra posició, que és la del periodisme independent, que respecta la importància dels fets. Precisament perquè els fets no són propietat de ningú i perquè no fan campanya per a ningú.