Anem bé: Europa es desperta i esdevé audaç

Ursula von der Leyen va obrir el discurs sobre l’estat de la Unió citant Dickens: “Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps.” Era una opció estilística perillosa, perquè Història de dues ciutats descriu l’Europa de la vigília de la Revolució Francesa, un continent que, precisament, no veia venir allò que ja tenia a sobre. Però, dit això, ahir, dimecres, a Estrasburg, la presidenta de la Comissió va fer una cosa que Europa no fa gaire sovint: demostrar que sí que pot veure venir això que va arribant. I va proposar-hi dues respostes que –a parer meu– mereixen que els europeus les saludem sense la condescendència habitual que gastem quan parlem de les coses de Brussel·les.

La primera és obrir la porta perquè el Canadà siga el primer membre associat de la Unió –amb Mark Carney assegut a la primera fila de l’hemicicle i aplaudint. La segona és la creació d’un Consell Europeu de Seguretat que reuniria els vint-i-set estats actuals de la Unió amb el Regne Unit, el Canadà, Noruega i Ucraïna, acompanyat d’un protocol d’emergència que funcionaria com una mena d’article 4 europeu per a casos de sabotatge i atacs híbrids –la UE ja té l’equivalent a l’article 5, en l’article 42.7 del tractat de la Unió Europea, la clàusula d’assistència mútua.

Dit a la manera dels titulars periodístics, diríem que això és una aliança atlàntica sense els Estats Units i, si us ho estimeu més, una mini-OTAN sense Washington. Dit a la manera dels historiadors, és la primera volta en molt –molt– de temps que Brussel·les pensa en termes de poder i política en majúscules i no de procediment burocràtic.

El moment no pot ser més oportú. El Canadà fa temps que cerca una opció que l’allibere de la seua geografia. Ho va intentar Pierre Trudeau el 1972 amb la “tercera opció” –la voluntat de no dependre del veí del sud i prou, que va acabar el 1976 amb un modest acord marc amb la Comunitat Econòmica Europea d’aleshores. Cinquanta anys més tard –amb un president Trump que parla del Canadà com si fos un estat pendent d’annexió–, aquella intuïció té la força de la necessitat. El president finlandès, Alexander Stubb, ho ha resumit amb una frase que qualsevol bon cronista hauria envejat: seria molt millor que el Canadà fos el vint-i-vuitè estat de la Unió que no pas el cinquanta-unè dels Estats Units.

Jean Monnet –que d’això en sabia molt– va escriure que els homes sols  accepten el canvi en la necessitat, quan estan necessitats, i que únicament veuen la necessitat en la crisi, quan són enmig de la crisi. La crisi és clara. Les tarifes, la guerra d’Ucraïna, el sabotatge de Leipzig que Von der Leyen mateix va atribuir a agents russos, la sensació que l’OTAN té un accionista principal que ja no creu en l’empresa… Tot plegat obliga Europa a fer allò que Robert Kagan li retreia el 2003, quan va escriure que els nord-americans venien de Mart i els europeus de Venus. Ha arribat l’hora que Venus s’arme. Sense deixar de ser Venus. I fent moltes més coses que armar-se i prou.

Perquè aquesta és la qüestió de fons. Europa té un dèficit democràtic evident, sense resoldre, i en aquest diari no ens caldrà que ningú ens ho explique perquè ho hem criticat de manera contundent i permanent. Una Comissió que no prové directament de les urnes, un Consell que decideix a porta tancada, unes institucions que l’octubre del 2017 van voler mirar cap a una altra banda mentre a Catalunya colpejaven ciutadans europeus. Tot això és cert i cal continuar dient-ho i lluitant perquè canvie. Però, al costat d’això, també és cert que la Unió Europea és, avui, la democràcia més estable i gran del planeta, i que en un món on la potència es mesura en ogives nuclears, censura, fanfarroneria, autoritarisme i capacitat d’intimidar, un espai com el nostre, la Unió Europea, té l’obligació –no pas el dret: l’obligació– d’atrevir-se a ser una superpotència. Una superpotència democràtica.

Pèricles, a l’oració fúnebre que recull Tucídides, deia que Atenes no imitava les lleis dels veïns, perquè que era model per als altres. Aquest és el paper que Europa pot fer i ha de fer. No pas el d’imperi, que ja va provar amb resultats catastròfics, sinó el de pol d’atracció que ofereix als països que hi comparteixen valors una manera d’associar-s’hi sense haver de passar pel llarguíssim purgatori de l’adhesió. Von der Leyen mateix ho va formular dient que el poder no pertany al més fort, al més ric o al qui crida més, sinó a les democràcies que decideixen lliurement amb qui treballen. És retòrica, és clar, i fins i a un cert punt demagògica. Però és la retòrica –i la demagògia– correcta. La que toca avui.

Ara, la història europea també ensenya que l’audàcia té sempre un calendari. El 16 de juny de 1940, amb els alemanys a les portes de París, Churchill i De Gaulle –a partir justament d’un esborrany de Monnet– van proposar una unió franco-britànica amb ciutadania comuna i un sol gabinet de guerra. Era una idea genial. Però va arribar massa tard. Aquella mateixa nit Paul Reynaud va dimitir i França va restar en mans de Pétain. Les jugades brillants que arriben tard no són brillants, són epitafis, però precisament per això és important que aquestes propostes arriben ara –abans que el possible desastre– i no després.

I és igualment important que siguen concretes. Robert Schuman ho va deixar escrit el 1950: Europa no es faria d’un sol colp ni amb una construcció de conjunt, sinó amb realitzacions concretes que crearien primer una solidaritat de fet. L’estatut de membre associat i el consell de seguretat són exactament això. Geometria variable, arquitectura a mida, portes que s’obren sense haver d’enderrocar la casa. El Regne Unit hi torna per la porta de la seguretat deu anys després del referèndum del Brexit. Ucraïna hi entra encara en guerra i abans de ser membre de res. El Canadà travessa l’Atlàntic en la direcció contrària a la que la geografia li imposava. Ningú no hauria pogut dibuixar aquest mapa fa cinc anys. Què dic fa cinc anys? Fa cinc mesos!

Però que no s’enganye ningú. El camí serà ple de paranys. Encara no se sap quina base jurídica tindrà el nou consell, com prendrà decisions ni com evitarà duplicar l’OTAN. Els mateixos diplomàtics canadencs van afanyar-se a advertir que l’associació encara és lluny perquè no consta en els tractats i ningú no sap ben bé què significa la proposta. I hi ha una contradicció que convé no oblidar: enguany mateix Brussel·les ha rebutjat la idea de Friedrich Merz d’una associació per a Ucraïna. Els vets de sempre, les unanimitats de sempre i la burocràcia de sempre poden convertir una jugada audaç que podria canviar definitivament la cara d’Europa en un comunicat més a oblidar passat el temps.

Però la direcció és bona. Joan Fuster va escriure que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. És una frase pensada per al País Valencià, però que avui ens val per a tot Europa: si la Unió no fa política –i geopolítica– la faran contra nosaltres a Washington, a Moscou i a Pequín. Virgili deia a l’Eneida que la fortuna ajuda els audaços. Després d’un dia tan històric només sé dir: així siga!