A propòsit de la insurrecció del 2019, o per una saviesa optimista

1. El coratge és la virtut de l’arrencada; la fidelitat és la virtut de la continuació; i el sacrifici és la virtut de l’acompliment. El coratge no té “conducta”, mentre que la fidelitat, mestressa de l’interval, és una manera de comportar-se. Per romandre fidel cal coratge, perquè la fidelitat n’exigeix petites dosis per a mantenir les continuïtats. (És temps de recordar Urquinaona, on les generacions fidels a un ideal, a costa de maltractaments, humiliacions i empresonaments, eren acusades, pel coratge que demostraven, de no saber comportar-se.)

2. La fidelitat és un coratge tossudament continuat, resistent als capricis del canvi i de la versatilitat, refractària a les temptacions de l’oblit frívol i de la ingratitud. (Prenguin-ne nota els polítics de l’empantanegament nostrat, orfes de coratge, incapaços d’iniciar res. I, de passada, els qui, amb tota la voluntat del món, malden per substituir-los a còpia de propaganda i eslògans.) La fidelitat pot ser encoratjada, perquè el coratge no sols és l’espasme de la decisió en calent, sinó que és un estat, un règim, un estil de vida. La tensió coratjosa no s’esfuma en un tancar i obrir d’ulls.

3. La fidelitat que no gosa dir a què és fidel és una virtut menor, petita, hipotètica: en sentit històric, una cosa indiferent. (Per aquest cantó, es pot entendre que escèptics, badocs i absentistes ignorin les continuïtats dels últims anys, els que transcorren, fins ara i aquí, entre el Primer d’Octubre i els moments, delicadament fidels i durament coratjosos, d’una resistència que no és possible tancar dins la cleda de cap sistema ni ser reduïda a cap ambició particular.)

4. Si el coratge s’esgotés en la irrupció i la conjuntura intermitents, o si, limitant-se a la gestualitat, se’n retragués tot seguit, es podria dubtar que fos realment virtuós. (Apreciem les diferències entre el coratge dels CDR del 2019 i el que campa aquests dies pels carrers que han perdut el nord.) Alhora, el coratge que gosa fer via és una saviesa. (D’aquí vénen les continuïtats profundes al si de la història, sempre ressuscitades quan algú les vol liquidar, que els pedants i mestretites confonen amb residus o malenconies del poble menut, sempre bescantat pel seu coratge i la seva fidelitat.)

5. El coratge i l’heroisme solen dependre d’ocasions excepcionals, de circumstàncies bel·licoses que fan que la voluntat s’alci per damunt de si mateixa i, alhora, que es reveli als seus propis ulls. (Per això hi ha bons burgesos que s’han arribat a sentir com lleons i que encara cuegen a la televisió nostrada o no.) No és menys cert que el coratge és propi del coratjós, és un voler fer coses extraordinàries i dur-les a terme. Per aquesta raó, el coratjós es troba en la situació no pas de l’aventurer, sinó de qui és capaç de produir fets extraordinaris, d’obrir nous camins al curs de les coses. (Com va passar, sense anar més lluny, amb tots els processos transcorreguts d’ençà del 2006 fins al referèndum del Primer d’Octubre i fets posteriors.)

6. L’essència del coratge participa de la justícia, que a la vegada participa de la saviesa, que a la vegada participa de la prudència, creadora de veritat. El coratge és una energia justa, sàvia i prudent respecte d’allò temut. (Admirable, fa set anys, la calma continguda dels asseguts a la Via Laietana mentre els altaveus de la policia anunciaven càrregues imminents; tan admirable com dolorosa, la pressa d’alguns per a restar-los continuïtat.)

7. El coratge sense pensament ni noció d’allò que cal témer pot esdevenir, com el terror pànic, un simple instint físic i inconscient, propi de criatures i d’animals. En la consciència es troba tota la humanitat del coratge: un coratge tranquil i no frenètic, no pas com el que exhibeixen els fatxendes, imitadors del coratge, que volen aparentar el que no són. (Coratge de la gent independentista contra tirans i judicis estúpids, en clara oposició a la ràbia canina de la policia ocupant i els seus adlàters polítics. Als antípodes de tot coratge irracional.)

8. L’intrèpid que desafia el perill perquè no té por de res no haurà conegut el purgatori de la resistència superada, sense el qual la virtut no pot ser meritòria. (Em remeto a l’independentisme dels anys de plom franquista i postfranquista: pensem en les tortures del 92.) Proporcional com el mèrit, el coratge té a veure amb una matèria concreta, i és apreciable segons circumstàncies, ambient, esforç, camí fet… (D’aquí ve la importància d’evitar judicis abstractes, basats en comportaments suposadament inalterables, mentre ha variat tant l’experiència acumulada els últims anys –en particular, a causa de la repressió i les claudicacions: la pèrdua de la fidelitat– i hem assistit a canvis en la composició, la morfologia i l’actitud dels nous subjectes del moviment per la irrupció de generacions que fins ara es trobaven en un segon pla –la persistència de la fidelitat.)

9. Els coratjosos no saben què és el repòs, ni poden treure rendiment del coratge, que no és capitalitzable ni es pot tancar en una caixa forta: és la virtut més dura i discontínua, que, massa violenta i menys potent que la flama d’un llumí, no dóna rèdits per a viure-hi. La voluntat fa un pas enrere per avançar millor: la fugida endavant o endarrere, la caiguda i la ruptura constants, són el contrapès que en desenvolupa la força ascendent i la força progressiva. Aquesta força és el coratge, una victòria sobre la lentitud i el terror, una fuga convertida en assalt, un moviment assolit contra la inèrcia de les coses amb el gest arriscat i insensat del sacrifici: és el gest de la llibertat. (Recordem la insurrecció civil del 2019: en trobareu exemples a dojo, d’aquesta proposició.)

10. El coratge necessita la reflexió, no pas perquè aquesta el prepari, sinó perquè és ell qui la nega: el voler del coratge és gràcies a la reflexió i malgrat la reflexió. Res de gros no es fa si no és amb un “malgrat”. El pensament és al coratge allò que el cervell al pensament, el mot a la idea, l’ull a la visió. (L’idealisme dels porucs, que pretenen “espontani”, o fàcil d’estimular, un coratge pastat amb la reflexió arrelada sobre –i contra– la ignomínia, la humiliació i el menyspreu dels poders propis i aliens. De tots els poders.)