Eric Mumford: “Moltes de les idees de Sert han tornat”

Les idees avançades de l’arquitecte Josep Lluís Sert (1902-1983) encara ressonen avui: de l’habitatge de qualitat i accessible per a les classes populars, passant per la preeminència dels vianants davant del cotxe, les conegudes superilles, les idees de Sert semblen d’avui. Però tenen dècades. Fill de la burgesia catalana, impulsor de l’arquitectura racionalista durant la República, es va acabar exiliant als Estats Units, on va ser degà a la Universitat Harvard. El nord-americà Eric Mumford és un dels màxims estudiosos internacionals de Sert d’ençà que una sola classe de Sert a la universitat el va marcar. Munford va venir fa uns dies a Barcelona per participar en les jornades “Josep Lluís Sert. El llegat d’un arquitecte modern”, organitzades pel CCCB conjuntament amb la Graduate School of Design (GSD) de la Universitat Harvard (EUA). Hores abans parlava amb VilaWeb, i ens il·luminava amb detalls poc coneguts per a nosaltres, com la relació de Sert amb l’Iran, els hereus coreans de Sert, o com els moviments estudiantils anti-Vietnam dels EUA el veien part de l’establishment.

—Per al lector que no la conegui: què és la Casa Bloc, un dels edificis de Barcelona de Sert?
—La Casa Bloc és un projecte d’habitatge social construït a principi dels anys trenta, durant la Segona República. En aquell moment, l’ajuntament, la Generalitat i, fins a cert punt, el govern central van impulsar un programa d’habitatge social, sanitat i equipaments d’esbarjo, molt semblant al que es feia en uns altres llocs d’Europa. Sert, que provenia d’una família benestant, fill d’un industrial tèxtil, després de la proclamació de la República, es va convertir en el gran defensor d’aquestes idees a Barcelona i va fundar el GATCPAC, el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans. La Casa Bloc n’és el projecte emblemàtic: habitatge per als treballadors tèxtils de la zona. La idea era oferir un nou model d’habitatge social.

—Per què té aquesta forma de S?
—De fet, és una mena de doble S. La idea era que tots els habitatges tinguessin llum, que no n’hi hagués cap de fosc, com passava a les ciutats antigues, al Barri Gòtic, per exemple. Cada pis havia de tenir sol, espais d’esbarjo a prop i equipaments col·lectius. S’hi accedia per galeries obertes perquè l’aire circulés, cosa molt important abans de l’aire condicionat. Era un model pensat per a reproduir-se: formava part d’un pla més ampli amb el qual volien construir-ne molts més. Després del 1939, però, el franquisme se’l va quedar, el va convertir en habitatge per a famílies de militars i va tancar els patis perquè semblés un edifici més convencional.

—Què és allò que us crida l’atenció, quan hi aneu?
—Que està extremadament ben construït i ben detallat. L’ús dels materials és excel·lent, sobretot per a un habitatge social. L’habitatge social posterior no s’ha fet amb el mateix nivell d’exigència.

—Vau començar a escriure sobre Sert el 1996, amb la tesi doctoral. Per què?
—La meva tesi tracta dels CIAM, els Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna, fundats a Suïssa el 1928 per arquitectes com els que he descrit. Van publicar un manifest, la Declaració de la Sarraz, que defensava l’habitatge social com a element per a construir la ciutat i el dret de tothom al sol i a l’esbarjo: un programa per a resoldre sistemàticament les mancances de l’habitatge obrer. Però també hi ha un motiu personal: quan jo estudiava a Harvard, als anys setanta, Sert encara era viu i va venir a parlar a una classe de primer curs. El vaig conèixer aleshores. Les seves idees sobre la ciutat per a vianants, i la feina que havia fet al campus de Harvard, que en bona part encara és dempeus, em van influir molt. Només va venir a aquella classe. No el vaig conèixer gaire, però em va marcar.

—Ell va ser degà a Harvard. Quin record se’n té?
—Ho va ser entre el 1953 i el 1969, i el record és complex. Molts arquitectes, entre ells molts de barcelonins, l’admiren pel seu compromís amb la ciutat i l’habitatge social. Però va ser degà durant la guerra del Vietnam i la lluita pels drets civils, i l’escola de disseny es va convertir en objectiu de protestes. L’identificaven, no del tot justament, crec, amb l’escalada bèl·lica del govern Johnson i amb la planificació tecnocràtica de Robert McNamara. Als Estats Units encara perdura una imatge d’aquella època com un període de planificació de dalt a baix, lligada a la renovació urbana i al desplaçament racial.

—Als EUA, Sert és presentat com un home de dretes?
—De vegades, sí. La seva reputació és variable. Però sobretot ho fa gent que no coneix gaire les seves idees. Hi ha unes altres figures, com Robert Moses a Nova York, que van fer molt més allò de què s’acusa Sert.

—Sert és un pensador americà o europeu?
—És una gran pregunta. Durant anys, va ser vist com un europeu que intentava de portar idees europees a un context que no era el mateix. Climàticament, tenia una sensibilitat mediterrània poc pràctica a Boston, on els edificis passen fred a l’hivern i on les proteccions solars no es consideraven necessàries; ara comencen a ser-ho. Aquesta crítica és força justa. Però també tenia idees molt raonables sobre la ciutat per a vianants, sobre la importància que fos un lloc de trobada que generés comunitat, i alguns dels seus projectes a Harvard ho aconsegueixen. És un llegat mixt.

—El llegat de treure els cotxes dels carrers i omplir-los de vianants?
—Exacte. Dissenyar ciutats per a caminar. Moltes d’aquestes idees han tornat aquests darrers anys amb la ciutat dels quinze minuts de Carlos Moreno a París. Són idees paral·leles, però com que Sert formava part del moviment modern, no sempre es reconeix la connexió. Jo crec que hi és, encara que potser ells no hi estarien d’acord.

—Sert era arquitecte o urbanista?
—Totes dues coses. Era arquitecte-urbanista, i de fet va iniciar l’ensenyament del disseny urbà, un terme que ell mateix va promoure a Harvard als anys cinquanta. La idea de pensar arquitectura, planificació i paisatge com una sola cosa és seva. Ha estat molt influent.

—Què n’heu après, de Catalunya, per mitjà de Sert?
—Que és una cultura molt singular, molt material, arrelada a la cosa quotidiana, que pensa de manera molt pràctica com han de funcionar les coses en un context mediterrani. Sempre m’ha interessat que tingui elements d’una cultura més germànica i que alhora sigui plenament mediterrània.

—Per què les idees de Sert no van triomfar? Per què la classe treballadora encara no té accés a un habitatge digne?
—És una molt bona pregunta. Durant molt de temps se’n podia culpar el neoliberalisme, el desenvolupament capitalista que posava els diners per sobre de tot. Però ara em costa d’entendre-ho, perquè aquí hi ha molt d’habitatge de qualitat, i també uns altres edificis, que probablement es podrien reaprofitar com a habitatge obrer. No tinc la resposta. Hauria de ser una prioritat política per a tothom. Per què no ho és, aquí i als Estats Units, és força misteriós.

—Quines obres recomanaríeu a qui vulgui aprofundir en Sert?
—El llibre de Josep Rovira és un bon punt de partida: és una visió il·lustrada de tota la seva carrera. L’arquitecte barceloní Emiliano López, bon amic meu, té un llibre, crec que només en castellà, sobre el Peabody Terrace, l’habitatge per a estudiants casats que Sert va fer a Harvard. Jaume Freixa, que va treballar amb Sert i va ampliar la Fundació Miró, també en té un. I jo, treballant en aquest darrer, vaig trobar a l’arxiu molts textos de conferències que Sert havia fet als Estats Units i que no s’havien publicat mai. Els vaig reunir en un volum, Sert Writings, que va sortir el 2015. Només és en anglès; seria fantàstic que n’hi hagués una edició en català o en castellà.

—A part de la Casa Bloc, quin edifici seu triaríeu?
—Probablement, el Peabody Terrace, a Cambridge, que és el que surt als manuals. Però aquí, la Fundació Miró, dels anys setanta, un projecte culturalment molt important. Sert i Miró eren molt amics, i tots dos van patir la repressió franquista. Hi vaig ser ahir mateix: l’edifici és fantàstic.

—Qui són avui els hereus de Sert?
—Jaume Freixa és probablement el més conegut. També el despatx d’Emiliano López, López Rivera hi està molt influït. Hi havia un arquitecte coreà, Kyu Sung Woo, que també en va ser deixeble, i l’arquitecte peruà Sharif Kahatt. Hi ha molta gent arreu del món. És una llista llarga.

—I molts són aquí aquests dies, oi?
—Hi ha qui diria que som una secta.

—Hi ha res que voldríeu dir sobre Sert i que no us hagi preguntat?
—Una cosa poc coneguda, que explicaré a la meva conferència: als anys seixanta i setanta, Sert va treballar molt amb les Nacions Unides en la promoció d’una mena de carta de l’hàbitat. Abans de morir, preparava un llibre, “Balanced Habitat”, en què revisava les seves idees per fer-les més ecològiques i més globals. En aquella època, també va treballar a l’Iran del xa, en projectes que majoritàriament no es van construir. Un deixeble seu, Nader Ardalan, sí que hi va construir. Políticament, és un tema estrany: quan jo era estudiant, ens manifestàvem contra el xa. Però és un aspecte interessant de la seva carrera.

—Quants edificis va construir?
—No en sé la xifra exacta, però menys de cent. No són gaires. Triava els encàrrecs: era molt ric, el seu pare era un industrial tèxtil a qui el rei havia fet comte, i no necessitava els diners.