Tribunal de Comptes: la peça més cruel de la repressió, finalment vençuda

Ahir el Tribunal de Comptes espanyol va fer allò que la llei li havia manat de fer més de dos anys enrere i que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea li va recordar –amb una claredat que no deixava cap escletxa– el 16 de juliol. Ahir va amnistiar els trenta-quatre ex-dirigents, ex-alts càrrecs, funcionaris i delegats acusats de desviació comptable pel referèndum del Primer d’Octubre i per l’acció exterior de la Generalitat. Ho ha fet tard, a contracor i quan ja no tenia cap excusa. Però ho ha fet. I crec que avui convé aturar-se un moment a mirar bé la llista.

Perquè la tendència natural és a centrar-nos en els noms coneguts i prou. Els presidents Carles Puigdemont i Artur Mas; el vice-president Oriol Junqueras; els consellers Raül Romeva, Francesc Homs, Andreu Mas-Colell, Jordi Turull, Toni Comín, Clara Ponsatí, Dolors Bassa i Lluís Puig; l’eurodiputat Jordi Solé. Però la llista és molt més llarga, i és en aquesta amplitud i diversitat on es veu de debò la naturalesa de la persecució.

Hi ha els secretaris generals que feien funcionar la maquinària del govern: Joaquim Nin, Jordi Vilajoana, Aleix Villatoro, Roger Albinyana, David Mascort, Lluís Bertran, Albert Carreras, Josep Ginesta; o el secretari de Difusió Antoni Molons. Hi ha Albert Royo, el secretari general del Diplocat, a qui arribaren a reclamar més de tres milions i mig d’euros. Hi ha les interventores de la Generalitat Mireia Vidal i Rosa Vidal, funcionàries que s’encarregaven precisament de vigilar que la despesa fos correcta. I hi ha els delegats del govern arreu del món: Amadeu Altafaj i Pere Puig a Brussel·les, Martí Anglada a França i Suïssa, Manuel Manonelles a Suïssa, Luca Bellizzi a Itàlia, Adam Casals a Àustria –tot i que d’aquest personatge n’hauríem de parlar algun dia…–, Ewa Cylwik a Polònia, Ramon Font a Portugal, Francesca Guardiola a Dinamarca, Erik Hauck als Balcans, Mar Ortega i Maria Kapretz a Alemanya, Josep Manuel Suárez Iborra al Regne Unit, Sergi Marcén a Irlanda, Andrew Davis als Estats Units. Gent que feia la seua faena en oficines de Viena, de Lisboa o de Washington i que un dia es va despertar amb un expedient que amenaçava la casa on vivien i els estalvis de tota una vida.

I hi havia Maryse Olivé, delegada del govern a França, que s’havia mort el 2017. El Tribunal de Comptes la va citar igualment a pagar, de manera que la factura va anar a parar a la seua filla. Si calgués una sola imatge per a explicar què ha estat aquesta persecució, seria aquesta: un organisme de l’estat espanyol perseguint els hereus d’una morta pel delicte d’haver explicat Catalunya a París.

Fixem-nos, a més, en una cosa que l’estat espanyol ha volgut amagar sempre: aquesta no és, de cap manera, la llista d’un partit. Hi ha homes i dones de l’antiga Convergència, del centre-dreta liberal que va governar el país durant dècades, i hi ha dirigents d’Esquerra Republicana. Hi ha Raül Romeva, que venia de l’ecosocialisme d’Iniciativa, i Toni Comín, que havia militat en el socialisme catalanista. Hi ha Andreu Mas-Colell, economista de prestigi mundial, i Clara Ponsatí. I hi ha desenes de funcionaris i professionals sense cap carnet a la butxaca –entre els quals un italià, una polonesa, una alemanya, un nord-americà– que simplement complien les instruccions d’un govern legítim. Completament legítim. Si hi ha res que els unesca no és pas una ideologia, sinó haver servit una institució democràtica en un moment en què l’estat havia decidit que servir-la era un delicte.

Per això el Tribunal de Comptes ha estat –de totes les peces de la repressió– potser la més cruel. La presó és terrible, però és visible i desperta solidaritat immediata. L’embargament, en canvi, és silenciós. És una carta certificada, una xifra impossible, una data límit de quinze dies. És una espasa de Dàmocles que no talla mai del tot però que no deixa de penjar, any rere any, damunt el coll. I té una virtut molt preuada pels qui la fan servir: fa por a tothom qui l’observa. La lliçó no era per als trenta-quatre afectats, sinó per als milers de funcionaris que en el futur haguessen de triar entre obeir el seu govern o protegir el seu patrimoni.

Cal recordar també què és el Tribunal de Comptes. Un organisme de fiscalització, amb membres designats pel congrés i el senat espanyols a proposta dels grans partits, que no forma part del poder judicial però que s’ha atribuït la capacitat de condemnar ciutadans a pagar milions sense cap judici penal, amb Societat Civil Catalana fent d’acusació. Una institució que ha demostrat fins al darrer minut quin és el seu concepte de legalitat. La llei d’amnistia era clara. El TJUE va dir que era compatible amb el dret europeu i que s’havia d’aplicar en un termini màxim de dos mesos. I la consellera instructora, Elena Hernáez, va respondre obrint un nou tràmit per a discutir si els diners del referèndum podien haver vingut de fons europeus. Una maniobra de pura dilació que no ha caigut fins que el Tribunal Constitucional no ha dit que Dolors Bassa havia de ser amnistiada per malversació. No n’hi va haver prou, amb la sentència d’un tribunal europeu; ha calgut que un tribunal espanyol li tallàs la retirada.

No ens enganyem, doncs, amb el llenguatge. Ahir no es va fer justícia. Ahir es va acabar una injustícia, que no és igual. A tots aquests ciutadans, ningú no els tornarà els vuit anys d’angoixa, les nits sense dormir, les converses familiars sobre què es podria vendre i què no, la incertesa sobre on viurien. I ningú no respondrà per haver-los fet passar tot això.

Per això em sembla que avui –per damunt de qualsevol altra consideració– toca donar-los les gràcies. A tots. Als presidents i consellers, és clar, però molt especialment als qui no tenien cap focus mediàtic al damunt i van aguantar igualment. Als qui no es van desdir, als qui no van culpar els altres per salvar-se, als qui van suportar en silenci una pressió dissenyada precisament per a doblegar-los. I també als milers i milers de persones anònimes que van posar diners de la butxaca en la caixa de solidaritat perquè ningú no hagués de perdre la casa. Aquella resposta col·lectiva va ser la derrota més clara del Tribunal de Comptes: volien demostrar que defensar el país sortia car i van acabar demostrant que el país no deixava sols els qui l’havien defensat, fossen del partit que fossen i pensassen què pensassen d’ells.

L’espasa ja no penja. Felicitem-nos-en. Però recordem qui la va penjar, per què i quant de temps la van voler mantenir allà dalt. Fins i tot quan Europa els ordenava de despenjar-la.