Voteu-nos, ‘en plan, literal’

En una de tantes manis per no recordo què, se’ns van acostar unes noies jóvens amb un plec de fulletons al braç. Recollien fons per a la seua publicació universitària, se les veia decidides, de les nostres, un bon planter. Amb la idea de convèncer-nos, si no estàvem convençuts, van engegar el discurs per explicar-nos la seua causa, un discurs que ens va sobtar per fragmentat, sincopat, amb molts eeem i molts aaam, més semblant a un enregistrament espontani de WhatsApp. I feien patir, perquè no és que fossin tímides i se’ns haguessin de declarar, eren gent de lletres, polititzades, combatives, però que feina rai tenien en el seu combat amb l’expressió oral.

Hi vaig pensar l’altre dia, quan vaig sentir un periodista i professor que deia que molts dels seus alumnes universitaris eren incapaços de compondre una oració subordinada. Certament, les noies de la mani eren molt jóvens i tindran temps per a aprendre’n… si és que els cal. Perquè això és com el català: si pots viure sense, per què t’has de complicar. De fet, no cal esperar cap futur per veure la tendència: moltes veus públiques han emprès el camí invers, càrrecs rodats que han aplanat i simplificat el seu discurs per al votant del segle vint-i-u, volàtil com el temps que triga el seu dit a fer un scroll o a anar-se’n darrere del cant de sirena d’una notificació.

Parlant de viure sense el català, ara que el diputat i disputat Rufián és a tots els titulars, trobo que és un bon exemple d’aquest canvi de paradigma; no em refereixo al missatge, sinó a la forma de comunicar, aquest fraseig de micro obert amb què s’ha guanyat la simpatia d’analistes de tots colors; aquesta manera d’anar tirant oracions a l’aire amb el ritme ara massa pausat, ara batzegat, i de sobre una vocal allargada com una liana buscant la pròxima paraula; per més que el sento i l’escolto i tot, més m’adono que m’he fet vella: fa dos anys, les seues actuacions li van valdre el premi de l’Associació de Periodistes Parlamentaris al millor orador.

Efectivament, sóc d’una altra era. També la prosòdia de seua conenemiga Nogueras em té fascinada: la fragmentació anàrquica de les oracions, les pauses aleatòries entre seqüències sintàctiques, els talls de destral entre subjecte i predicat… Si m’ho demanen a mi, he de dir que la forma em distreu del fons, però no em feu cas: en més d’una taula d’anàlisi he sentit confondre la seua retòrica amb la contundència i la seguretat.

Ja que hi som, no m’acostumo tampoc a la desaparició del registre formal en política, a sentir conservadors com un Turull o la mateixa Nogueras etzibant “collons” a les entrevistes o conjugant totes les formes de “fotre” per guanyar-se el vot popular. Pocs anys enrere, aquestes maneres de comunicar ens haurien semblat d’una inelegància invotable, impròpies d’algú que se’ns volgués guanyar com a representant, i avui els spin doctors i els dircoms deuen trobar que acosten la política al poble, perquè aquesta és la idea de poble que els devem donar: usuaris de xarxes amb el cervell trinxat per una dieta informativa de vídeos picats i descontextualitzats, àudios comprimits, accelerats, i minuts de glòria d’electes que ells sí que diuen les coses “clares” i “a la cara”.

Expliquen els periodistes de Madrid que quan Rufián puja al faristol del congrés, la xerrera de l’hemicicle espanyol amaina i ses senyories aixequen el cap del mòbil per escoltar-lo: és ­­­això, és justament això mateix. I el públic de la política que ve, si ens atenim a les enquestes, és el que ha pujat mirant vídeos de reaccions i de pentinades amb ratlla a les xarxes. Segurament també és el cas de les universitàries de la mani i de tot de generacions jóvens, que, com van apuntant les proves PISA periòdicament, no se’ls pot esperar unes habilitats que no han mamat.

Tot i que generalitzo i personalitzo, no és la meua intenció de generalitzar ni personalitzar. Passa que venim d’un temps que la parla que ens arribava dels quatre aparells audiovisuals de casa tenia una mena de musicalitat, i la que avui ens arriba a totes les butxaques en té una altra. Els temps han canviat, i així com l’expressió escrita s’ha anat degradant a mesura que avançava la cultura de la frase curta, autoproduïda, incorregida de la missatgeria espontània, l’expressió oral també s’ha anat encomanant de les mancances de la xerrera amateur en digital –bàsicament enregistrada, asincrònica, monocapa, amb els silencis i vacil·lacions suprimits per no perdre el ritme metrallador. Una mena de consum que, en la canalla, ha escombrat els productes audiovisuals que han passat per un control de qualitat i, més lamentablement, les converses familiars intergeneracionals.

I així ens encaminem cap a un demà que no ens ha d’estranyar si un candidat ens demana el vot “en plan, literal”, tenint en compte que n’hi ha que ja ens el van demanar fent un rap. Sense tenir-ne jo ni idea, del futur ni de parlar, em fa l’efecte que l’eloqüència i la profunditat han acabat relacionades amb una política antiga i fracassada. Els discursos mitjanament exigents que ens haurien estimulat en el passat, avui són objecte de tedi i de ridiculització xarxaire, si no una provocació per a algun sentiment inconfés d’inferioritat. Com aquells melòmans incapaços de tocar cap instrument, els negats per al do de la paraula esperem que siguin altres parladors que salvin el món de la mediocritat i la grisor. Volem admirar, aspirar a alguna cosa millor que naltros no podem donar: parleu bé, llamp de llamp, i deixeu-nos somiar.