Boye: “He perdut trenta quilos, això et va corcant”

Gonzalo Boye tenia coll avall que el podien condemnar a deu anys de presó i inhabilitar-lo per vida com a advocat. Durant aquests darrers set anys, ha sofert les envestides duríssimes d’una causa judicial contra ell per emblanquiment de diners del narcotràfic que va anar construint la fiscalia espanyola i que va anar alenant la jutgessa de l’Audiència espanyola María Tardón —la mateixa que ara posa en el punt de mira el paper del govern espanyol en la crisi de Ceuta. Va veure com la policia espanyola entrava a casa seva i al seu despatx l’octubre del 2019, en plenes protestes contra la sentència contra el Primer d’Octubre i l’activació de l’euroordre contra Puigdemont, i s’enduia el seu mòbil i accedia a tots els seus correus electrònics dels darrers vuit anys. Uns mesos després, va veure com uns desconeguts assaltaven el seu despatx, com li embargaven els comptes, com el Col·legi d’Advocats de Madrid el repudiava i el deixava a l’estacada, com el van espiar amb Pegasus, i com va esdevenir l’enemic públic a Espanya a mesura que s’intensificava la batalla judicial de l’exili a Europa.

Per tot plegat, Gonzalo Boye tenia por d’una condemna. Perquè podia ser la culminació del càstig, i sabia que la sentència no trigaria.

I quan dimecres a migdia, mentre dinava amb la seva muller i col·lega de despatx, Isabel Elbal, va començar a rebre missatges de periodistes, coneguts i amics que el felicitaven, es va pensar que hi havia hagut alguna novetat al Tribunal Constitucional o al Suprem sobre l’amnistia del president Puigdemont. Però no: l’havien absolt, i no s’ho acabava de creure. “La sensació fou d’alleujament, però també d’incredulitat”, diu a VilaWeb.

La sentència és ben clara i rotunda, signada per unanimitat dels magistrats que formaven la sala d’enjudiciament que presidia Félix Guevara: no s’ha pogut demostrar de cap manera l’acusació segons la qual Boye va ajudar a falsificar uns contractes de compra-venda de lletres hipotecàries per a justificar l’origen il·lícit d’uns diners intervinguts el 2017 a l’aeroport de Madrid i que sospitaven que provenien del narcotràfic. Impressiona la manca de solidesa que el tribunal atorga a les proves que l’acusació va presentar contra Boye, que es fonamentaven principalment en la declaració d’un dels acusats, Manuel Puentes Saavedra, aquell pres preventiu que l’any 2019 va canviar sobtadament la seva declaració, va incriminar Boye i, tot seguit, fou premiat amb l’alliberament. Impressiona perquè, si l’acusació era tan feble, com es pot haver mantingut durant tants anys i haver fet tant mal a una persona?

Vet ací l’objectiu de la causa: afeblir l’advocat que dirigia la batalla judicial a l’exili que deixava en ridícul l’alta judicatura espanyola i que impedia que Puigdemont fos extradit i empresonat a Espanya. “L’objectiu principal de la claveguera era desestabilitzar-me, però no ho han aconseguit. Perquè no s’ha notat i hem continuat fent la feina que havíem de fer”, diu Boye. “No s’ha notat”… Què és allò que s’ha notat? Que la persecució l’anava desgastant per dins. La feina, com diu ell, no se’n ressentia, i n’és una bona prova que ara som a les portes del retorn definitiu de l’exili del president Puigdemont sense haver de passar pel banc dels acusats en cap tribunal espanyol. Però la processó anava per dins.

Hi ha hagut un cost personal molt evident. Tot plegat ha passat factura a Boye. “Sens dubte, és així”, reconeix. “El 2021 vaig tenir un càncer, i he perdut gairebé trenta quilos aquest darrer any i mig… Això et va corcant. A tots ens ha passat factura. Mireu, per exemple, el cas de Josep Lluís Alay [que va sofrir un aneurisma el 2024, coincidint amb el moment de més pressió del jutge Aguirre en el cas Vólkhov, finalment arxivat i desacreditat].” El cost personal també ha estat familiar, i ha afectat fins i tot la seva filla petita, l’Elena, que va sofrir assetjament a l’escola. L’Elena només tenia deu anys quan va veure com la policia entrava a casa seva aquell 21 d’octubre de 2019, “el pitjor moment de tots”.

Van haver de fer el cor fort, i, només dos anys més tard, ella mateixa adreçava un missatge en vídeo al seu pare que es va projectar en el decurs d’un homenatge que van fer a Boye al País Basc: “Sé que treballes de valent, jo i molta gent ho reconeixem. Vull dir-te que no vull que sentis cap mena de culpa quan defensis els drets humans dels catalans perquè jo tingui problemes a l’escola; vull que arribis molt amunt i que demostris a aquesta gent que no tenen la raó, que s’equivoquen; vull que aconsegueixis el millor per a tu, per als catalans, per al president Puigdemont, per a tothom. Et desitjo el millor, ets una gran figura per a mi.”

Aleshores, quan l’Elena li va dedicar aquestes paraules, enmig dels aplaudiments dels assistents a l’acte, ell ja sabia que tenia un càncer de pròstata. Però no ho va dir a ningú fins l’any següent, amb la publicació d’un llibre, i quan ja l’havia pogut superar mercès a una operació. Es va estimar més la discreció sobre les conseqüències personals de la lluita que lliurava; tota la dimensió expansiva que caracteritza Boye a l’hora de fer valer les seves estratègies jurídiques esdevé discreció i silenci quan es tracta de no fer evident l’impacte personal que tenen aquestes batalles.

També ha passat ara, aquests darrers mesos, quan en els actes públics en què participava es feia evident que Boye no estava bé, perquè s’havia aprimat molt, tenia els ulls cansats, enfonsats. La roba li anava baldera, perquè, tal com explica ara, no se’n volia comprar de nova. “He perdut molt de pes, i no m’havia comprat roba nova, tot i la insistència de la meva dona, a qui un dia li vaig dir que, realment, no sabia si necessitaria roba o xandalls. I ara duc uns pantalons que són quatre talles més grans que no la meva.”

I, tanmateix, mantenia el torcebraç i no afluixava. Però la processó anava per dins. Fins a l’alleujament de l’absolució. Diu que no sent cap mena de ràbia: “El 1993 el meu pare em va dir: ‘Has de pujar unes filles, i la ràbia és la pitjor companya.’ No, no tinc ràbia ni rancor, simplement tinc les idees clares.” No haurà de tornar a la presó, després d’haver-hi passat gairebé vuit anys pel segrest d’ETA de l’empresari Emiliano Revilla, la participació en el qual ell sempre ha negat. “A mi, aquesta sentència no em repara, però em restitueix”, rebla Boye sobre la recent absolució.

Una absolució que arriba, casualment, quan el Tribunal Constitucional i el Suprem cremen les darreres etapes judicials per deixar lliure el camí del retorn de Puigdemont. En la justícia espanyola, les casualitats no existeixen. S’obre una nova etapa, tal com ell mateix deia quan publicava a les xarxes socials el vídeo d’una foguera alimentada pels escrits de la causa de la maleïda operació Mito.

Quina lliçó n’ha tret, de tot plegat? “Que, a Espanya, ser advocat és una professió de risc segons qui defensis.”