La remuntada dels Verds i l’altre Concurs de Tarragona

“Si el fan, guanyen la copa del món?”, demana la menuda mentre a la pantalla, projectats, els Castellers de Vilafranca comencen a muntar el peu del nou de nou amb folre. Un peu descomunal per a un castell descomunal.

Alguns el consideren poc estètic. Certament, no és el castell més bonic. És una mola. Veig algú que l’anomena “la bastida”. És una bestialitat de castell: un tres de nou amb una torre de nou a cada rengle del tres.

“Doncs… D’alguna manera, sí”, me n’adono, i responc.

No, no és el més bonic, ni el més-més difícil de tots, segons la puntuació. És el que necessitaven diumenge els Verds per a remuntar i endur-se la victòria del Concurs de Tarragona. És el que van fer. Amb aquell nus rosegant l’entrada de l’estómac. I el van descarregar. Descarregat per primera vegada a la història. Eufòria col·lectiva. Llagrimetes, també.

Un final apoteòsic per a un concurs que va regalar als aficionats als castells una jornada per a la història. Perquè van ser la Vella i els Verds, al final, però també van ser tota la resta de colles i els castells de gamma extra que com més va més s’assoleixen, amb aquella màxima castellera de força, equilibri, valor i seny. No sé si el sostre comença a ser clar, però el límit encara no l’hem vist.

No era pas a la Tarraco Arena, jo, no. Ja em sap greu. De fet, no he anat mai al Concurs de Castells. Sempre m’ha semblat que la meva afició era bàsicament nivell usuari, diguéssim, i que tot un concurs potser era excessiu. Sis hores i mitja, diumenge. Aviat és dit. M’agradarà anar-hi un any, sí. Perquè, novament, constato que l’emoció de la plaça, el silenci d’abans d’un castell important, la remor, l’eufòria, els esglais quan un fa llenya, el suport dels uns als altres, la pell de gallina, tot això, les pantalles i les emissions de ràdio no ho poden fer arribar.

I, tanmateix, hi han de ser, les càmeres, els periodistes, les transmissions. Hi ha de ser, la cobertura d’una cita d’aquesta magnitud. De l’espectacle casteller més gran del món. Que això no és un eslògan i prou, ho veu una criatura. Un concurs biennal que aplega les millors colles, que hi van a fer els millors castells, i algunes, sobretot, hi van a guanyar. Perquè, al capdavall, és això, un concurs. I a qui no li agradi, que no hi vagi, com fan els Minyons, una decisió totalment respectable i considero que comprensible. A mi hi ha alguna cosa en això de la competició en els castells que em grinyola. Potser perquè els valors que hi solen anar lligats no acaben de casar bé amb la competitivitat. I encara menys amb els xiulets que es van sentir després de la caiguda d’algun castell, per cert.

Però, vaja, que és un concurs. I aquesta competitivitat també té aquella dosi d’envit, de motivació, d’estímul. De posar-se al límit i una mica més. I també de càlcul i estratègia, de treure la calculadora entre ronda i ronda, mirar què fan els altres; i mirar en quines condicions es troba la colla després de cada ronda, sobretot si hi ha hagut una caiguda i, per tant, possibles lesions; i, amb tots aquests condicionants, acabar de decidir amb què vas. I a tot això, afegint-hi el desgast de les hores.

I el final és apoteòsic. Després del tres de nou sense folre de la Vella, el castell més difícil que s’ha fet mai, els Verds van a totes, amb l’únic castell que els pot donar la victòria. I sí, ho aconsegueixen, i la plaça és un clam, i el sofà de casa és un clam, perquè, per primera vegada, descarreguen el monumental nou de nou amb folre. A les deu de la nit tocades i després de més de sis hores fent castells. Poseu aquí el sinònim de colossal que més us agradi, se m’acaben els adjectius.

Ens han regalat un espectacle de castells, aquest cap de setmana. Totes les colles.

Ara: els castells no són l’única expressió de cultura popular que hi ha a plaça. Hi ha un element intrínsec als castells i ineludible, que són les gralles i els timbals.

I per això, a Tarragona, tot i que no s’explica gaire, també hi ha un concurs paral·lel al dels castells, que és el dels grups de grallers de les colles castelleres. Enguany, el jurat ha atorgat l’Inxa d’honor als grallers de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. I el podi el completen els grallers dels Xiquets de Tarragona i els de la Jove de Sitges.

Perquè és inimaginable i inconcebible començar a pujar sense el toc de castells. I no seria ni la meitat d’emocionant, veure un castell si no hi hagués les gralles i els timbals.

Són la solemnitat del moment. El toc d’entrada a plaça, primer. I l’acompanyament de cada construcció, després. Són els qui marquen quan el castell es dóna per bo i enfila (fins que no sonen les gralles, no es comença a considerar com a intent, el castell). Llavors arrenquen i, si tot va bé, enllaçaran, en el moment precís, amb el refilet que indica que l’enxaneta és a punt de fer l’aleta (“Es valorarà especialment que s’iniciï el Toc de l’Aleta amb el trino quan l’enxaneta, estant a l’esquena del dos del pom de dalt, faci l’acció de pujar i es mantingui el trino fins que l’enxaneta aixequi el braç, i es passi a tocar la nota aguda. En el cas dels pilars a l’antiga, s’executarà la nota aguda del toc de l’aleta quan l’enxaneta es posi el braç a la cintura.”).

Són els músics els qui, amb el canvi de melodia i entonant el toc de sortida, marquen el moment a partir del qual el castell es considera descarregat. Són ells, doncs, els qui anuncien a la plaça i als castellers que tenen posicions sense visibilitat cadascun dels moments clau del castell.

I a mi allò que em meravella és que grallers i timbalers, amb un aplom admirable, no s’immutin i continuïn tocant mentre veuen com l’enxaneta corona el cel, o mentre a plaça comencen a celebrar la proesa i ells encara no han acabat. Hi ha moments que són l’únic element sonor de tota una plaça amb l’ai al cor, i hi ha moments que, per fort que bufin i que piquin, els crits i aplaudiments els camuflen del tot, però ells continuen tocant, impassibles, mantenint a ratlla l’afinació, el ritme i el devessall d’emocions.

Amb aquest concurs, es vol reconèixer el seu paper fonamental en la cultura i la tradició castellera. I potser hi ajudaria que un dia, en aquestes transmissions excel·lents que ens ofereixen mitjans com la Xarxa, gràcies a les quals podem seguir tantes diades castelleres, fessin també una miqueta de cas als músics. Enfocar-los de tant en tant, si pot ser. I ja, si t’estires, fer-ne alguna referència, tenir algun expert comentant la jugada (que en tenim d’excel·lents), parlar-hi…

Perquè sense grallers i timbalers no hi pot haver castells, sigui trencant el silenci sepulcral d’un inici de gamma extra o sota la cridòria eixordadora d’una descarregada històrica.