Colm Tóibín: “És molt més fàcil escriure sobre un fracàs que sobre un triomf”

Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955) va quedar fascinat per l’escriptor Henry James des del moment en què va llegir-ne la primera novel·la. Però no tan sols per obres com Retrat d’una dama o La copa daurada, sinó també per la seva personalitat, i la tensió entre la figura pública i el seu món íntim. Per això, l’any 2004, va convertir-lo en protagonista de The Master, que avui podem llegir en català gràcies a Amsterdam. Com va fer amb Thomas Mann a El mag, la seva proposta és que el lector pugui ser ben a prop, gairebé dins la ment, d’aquest nord-americà que esdevingué un anglès d’adopció.

Els orígens irlandesos, la relació amb la família, una homosexualitat viscuda en la repressió i l’ocultació pròpies de la societat victoriana, la fascinació per Itàlia, l’èxit i el fracàs i una extraordinària ambició literària són alguns dels temes que travessen la vida de James i que han servit a Tóibín per a bastir la novel·la. En parlem, aprofitant el seu pas per la Setmana del Llibre en Català, que no s’està d’elogiar. I aquesta vegada, a diferència d’unes altres, fem l’entrevista en català, idioma que aquest autor internacional, considerat un dels grans autors de la llengua anglesa, coneix i parla a la perfecció, fruit de la seva llarga relació amb Barcelona i els estius passats a Farrera, al Pallars.

—Recordo que quan vam parlar a propòsit d’El mag em vau dir que Thomas Mann i Henry James eren dos autors que havíeu llegit quan teníeu dinou anys o vint. Us va marcar, aquella descoberta?
—L’estiu del 1977, jo tenia dinou anys. Vaig llegir una novel·la de Henry James titulada Retrat d’una dama, no per a la universitat, ni per als estudis que feia. És un misteri, que un noi catòlic, en un poble petit a Irlanda, d’una família normal, triés aquest llibre, que tracta de gent cosmopolita, gent que té diners i tot això. Per exemple, una novel·la irlandesa de James Joyce o de Samuel Beckett em podien ser més properes, perquè coneixia i vivia en el món irlandès, però el món de James, de Venècia, Florència, de Londres o Boston era un món molt llunyà. No ho sé, no entenc el poder i la força d’aquesta novel·la, però en recordo molt bé l’experiència. Em va entrar directament al sistema nerviós.

—Quins títols vau llegir-ne, posteriorment?
—En els cinc anys posteriors, vaig llegir gairebé tota l’obra de James. El que em va sorprendre és que els anys 1901, 1902 i 1903 Henry James va escriure les novel·les La copa daurada, Els ambaixadors i L’ala del colom. És un miracle enorme. No tan sols la vida de James o l’obra de James, sinó que en la mateixa història de la novel·la no existeix una cosa així, llevat de Shakespeare a principi del segle XVII, en què va escriure moltes de les obres més importants de la seva producció dramàtica.

—De Henry James, se n’han fet molts estudis, hi ha una biografia en cinc volums, però vós heu decidit de convertir-lo en personatge de novel·la.
—La biografia és molt llarga, però també hi ha publicats epistolaris, diaris, quaderns, estudis… Jo volia escriure una novel·la que fes la il·lusió al lector que es troba dins la mentalitat i el món de Henry James. Si fas una biografia, treballes amb informació, i si fas una novel·la, treballes amb il·lusió.

—I l’estil de Henry James us ha determinat l’escriptura de la novel·la?
—El canvi més gran en la prosa de ficció en anglès el va fer Ernest Hemingway l’any 1922-1923. En va simplificar l’estil, i això va tenir molta influència. Vaig pretendre escriure una novel·la com si Hemingway no hagués existit mai. Vaig fer servir un estil d’abans del 1920, però l’estil de James és molt difícil. Has de tenir molta cura amb això, perquè és molt precís, però també és ple de comes, d’acotacions… L’estil és menys simple que el que faig normalment.

—Situeu la novel·la entre el 1895 i el 1899, a partir del fracàs de Guy Domville, la seva obra de teatre…
—És molt més fàcil escriure sobre un fracàs que sobre un triomf. Ara hi ha novel·listes que pensen en el cinema, esperen una trucada que els digui que faran un film sobre el seu llibre, amb Meryl Streep… En el Londres de final del segle XIX, tots els novel·listes volien escriure per al teatre, i el teatre per a ells era una màquina molt important. James anava molt al teatre i tenia totes les esperances dipositades en aquesta obra de teatre tan dolenta que és Guy Domville. Esperava l’èxit, el triomf davant del públic…

—Buscava la glòria?
—Buscava la glòria, però no la va trobar. Pensava en els aplaudiments que rebria, però tot el que va rebre van ser xiulets i crítiques.

—Però la vida de James no va ser cap fracàs. Llavors ja era un autor respectat, que es movia entre l’alta societat…
—Sí. Tanmateix, em sembla que ser homosexual en aquells anys era difícil, i ell vivia una vida força solitària. L’any 1897 se’n va anar a viure a Rye, a Sussex, i allà no hi havia la vida social a la qual estava acostumat. S’estava amb el servei i el seu secretari escocès, a qui dictava les novel·les perquè tenia problemes a la mà, i ell les transcrivia amb una màquina d’escriure Remington. Aquests anys van ser molt solitaris, treballava sense parar, i d’aquí surten les tres novel·les de principi del segle XX.

—Henry James era nord-americà, nascut a Nova York, crescut a Boston, trasplantat a Europa, bon coneixedor de París i d’Itàlia i establert a Londres. Era un expatriat?
—A mi el que m’interessa és l’ambigüitat en la seva personalitat, i això vol dir que era homosexual, però les seves amigues eren dones, amb les quals tenia unes relacions molt complicades. Tenia una vida privada, secreta, i una vida pública. L’avi era un dels homes més rics dels Estats Units, havia sortit d’Irlanda amb una mà davant i una mà darrere, i es va convertir en un magnat dels canals entre Nova York i Albany, i dels trens, etc. Malgrat això, James es preocupava dels diners, deia que era un home tan pobre… Però no ho era. Alhora, sempre parlava de la família, dels pares, dels germans, però tan aviat com va poder va fugir dels Estats Units i se’n va anar a viure a Anglaterra. Potser no tant com un expatriat, era un home al mig de tot, respecte de la pàtria, els diners o la sexualitat.

—Hi ha un escriptor que, d’alguna manera, és el contrapunt, i amb el qual són contemporanis: Oscar Wilde.
—Quan Guy Domville fracassa, al mateix teatre els mateixos actors una setmana després hi estrenen una obra d’Oscar Wilde, La importància de ser Frank, i és un gran èxit. Els quatre avis de James eren irlandesos presbiterians, però ell no parlava mai d’Irlanda. No parlava mai de la seva herència irlandesa. En canvi, l’irlandès Wilde sempre en parlava. De la mateixa manera, Wilde va viure aquells anys el judici sobre la seva sexualitat, i James no parlava mai d’aquest aspecte de la seva vida. James escoltava més que no pas parlava. Wilde, al contrari, parlava més que no escoltava. Wilde buscava el protagonisme, James el defugia i preferia ser un observador. A James li agradava la subtilesa, a Wilde no…

—Som en una època victoriana, plena de puritanisme i doble moral.
—Londres era una ciutat molt diferent de, posem per cas, Barcelona, Milà o París. Era una ciutat on els rics vivien a les places, al costat d’on vivien els pobres. Era com un grup de pobles. Així, per anar de Kensington a Westminster havies de travessar barris baixos o perillosos. Podies ser en una festa a casa d’una duquessa, envoltat de gent amb poder i, en acabat, desviar-te per aquests carrers petits i foscos, desaparèixer en la boira. Londres permetia de tenir una doble vida. O bé la fama de tenir una doble vida. Hi havia molts rumors sobre la vida de molta gent. També sobre la vida de James.

—En parleu com d’algú molt reprimit, que viu una homosexualitat molt amagada…
—Amaga la seva homosexualitat, però també les seves opinions. Tota la seva vida la desplega en la seva part interior. I si tu estàs fent una novel·la, això és molt dramàtic. La diferència entre la vida privada, el pensament d’una persona, i allò que mostra i diu és el que et permet de jugar, a la novel·la. Moltes vegades, al llibre es veu com ell diu una cosa, o intenta d’amagar una cosa, i què pensa realment per dins. Parla molt poc, més aviat mira. Un personatge que parla poc és un repte per a un escriptor.

—De tota manera, hi ha moments que la bellesa el fa sentir viu, tot i que no es deixa portar mai per aquesta bellesa.
—Ell ve de Nova Anglaterra. Més que de Nova York, ell és de Boston. I per això és un purità. Per a ell, la temptació és una cosa que pot resistir.

—La família era molt important per a ell. Destaqueu el vincle amb l’Alice, la seva germana.
—La seva germana era una persona molt intel·ligent i divertida. La resta dels seus germans tenien famílies, tenien vida domèstica, però Henry i Alice James, no. Eren uns concos.

—El pare era un home molt culte, una mena de filòsof…
—Si tu mires la vida de Pablo Picasso, del poeta irlandès W.B. Yeats o del premi Nobel V.S. Naipaul, veus que els pares respectius volien ser artistes, però eren incapaços d’acabar una novel·la o un quadre. En tots ells, hi ha l’ombra del pare. El fill es dedica durant tota la vida a acabar l’obra paterna. Picasso, per exemple, pintava cada dia i es dedicava, sobretot, a acabar-los. Això mateix passa amb Henry James i el seu germà William. El pare era algú excèntric, de qui es deia que parlava com un geni, però no escrivia com a tal. El fill no parlava, però escrivia cada dia. És increïble. Durant el dia, escrivia novel·les o les revisava, i a la nit, cartes i més cartes. Era molt treballador.

—També m’ha semblat interessant una altra dona de la seva vida, la cosina Minnie.
—Minnie té vint-i-tres anys o vint-i-quatre, quan mor, i Henry James la converteix en un personatge de les seves novel·les. L’artista té un poder, que és el fet d’imaginar què hauria passat amb aquella persona, quina vida hauria tingut, si no s’hagués mort. Tothom deia que el Retrat d’una dama era la vida que hauria pogut tenir la Minnie.

—Com arriba a decidir que vol ser escriptor?
—S’adona que vol ser escriptor força aviat. Ell neix el 1843, i a vint anys ja té una gran cultura, sap llegir francès i té accés a tots els autors francesos, com Flaubert, Balzac, Zola, Maupassant… A París es relaciona amb tots ells, tret de Flaubert. Així, a vint-i-dos anys ja és escriptor. Comença a fer contes i les primeres novel·les.

—Com a nord-americà, viu el trauma de la Guerra de Secessió. Com l’afecta?
—Quan esclata la guerra civil té vint-i-un anys. Els dos germans petits i els seus amics se’n van a lluitar amb la Unió. L’últim any de la guerra en comença a escriure, però no sobre el front, sinó sobre les dones, les promeses, les mares que es queden a casa. Ja des del principi decideix d’escriure sobre la vida privada, sobre la vida domèstica, sobre la vida sentimental, en lloc d’escriure sobre la vida pública del seu país.

—El seu germà William és menys conegut, però va ser un destacat professor, pedagog i filòsof…
—William és algú molt més heterosexual, diguéssim. Si tu tens un germà més gran que és més fort, més preparat i, mentre ell és fora amb els amics, tu prefereixes ser a la cuina amb la mare, s’estableix un tipus de dinàmica, de tensió, que s’allargarà tota la vida.

—El suïcidi de la seva amiga Constance Feminore Woolson el va afectar gaire?
—Quan algú proper se suïcida sempre penses que podries haver fet més, et culpabilitzes. I és el que va passar. Ella estava malalta, tenia depressió, i es va suïcidar d’una manera molt dramàtica, a Venècia, on vivia.

—De fet, Henry James té un vincle molt estret amb Itàlia. Què hi troba?
—És el primer membre de la família que viatja a Itàlia. Els pares havien conegut França, Alemanya, Suïssa. L’impacte que té quan arriba a Ventimiglia, per anar cap a Gènova i després a Venècia, és molt fort. Durant anys coneix molt bé Roma, Venècia, Florència… Cada quadre, cada església, cada família d’aquestes ciutats. Itàlia per a ell era aquesta bellesa.

—Però, en canvi, s’estableix a Londres!
—Quan té trenta-dos anys arriba a Londres i hi acaba passant tota la vida. El final d’aquesta vida coincideix amb el principi de la Primera Guerra Mundial. És tan rabiosament proanglès que renuncia a la nacionalitat nord-americana, perquè creu que els Estats Units s’equivoquen no entrant a la guerra, i adopta la britànica.

—Parlant de la guerra i del nacionalisme que afecta els escriptors quan esclata el conflicte el 1914… Quina diferència hi ha entre Henry James i Thomas Mann.
—Em sembla que la principal diferència és que Mann viu una època marcada per la Primera i la Segona Guerra Mundial, mentre que Henry James viu en un llarg període de pau. Durant cinquanta anys, des de la guerra civil fins a la Primera Guerra Mundial, viu en un entorn de pau.

—L’Europa que va conèixer va desaparèixer amb la guerra?
—No el va arribar a conèixer, però aquell món que descriu Marcel Proust a La recerca del temps perdut, el coneix molt bé. Coneixia molt bé el món de les novel·les de Proust i alguns dels seus protagonistes.

—Després de la seva mort, quin llegat en va quedar?
—Els seus nebots van tenir molta por que sortís l’homosexualitat del seu oncle. Van buscar un biògraf, Leon Edel, que en va escriure diversos volums, però va ser molt curós amb aquesta qüestió. Hi havia, per exemple, l’escultor nord-americà instal·lat a Roma Hendrik Christian Andersen, amb qui Henry James havia intercanviat moltes cartes, en què sempre acaba mostrant el seu enamorament cap a ell. L’any 1932 va escriure a la família per publicar-les, i s’hi van negar. Aquestes cartes no es van publicar fins a l’any 2000, i va canviar la manera de veure la sexualitat de James. La família va controlar enormement el relat de la seva vida. Era un tabú.