Habitatge: no tot s’hi val

Les formes són importants. El fons també, és clar. Però les formes, en democràcia, ho són gairebé tot. Fa pocs dies, el congrés espanyol va rebutjar els dos decrets llei que havia aprovat el govern de Sánchez en matèria d’habitatge. Van votar-hi en contra PP, Vox i Junts. L’aritmètica més que precària del govern del PSOE es traduïa, de bell nou, en paràlisi política, aquesta vegada en forma de derogació, per voluntat del legislatiu, dels decrets llei. Cal recordar al lector que, segons la constitució, les normes amb rang de llei les ha d’aprovar, en condicions de normalitat i en forma de llei, el legislatiu i que només excepcionalment, en situacions d’extraordinària i urgent necessitat, ho pot fer el govern en forma de decret llei. Una norma, això sí, que romandrà en vigor només en la mesura que la convalidi després el congrés, seu democràtica de la voluntat popular. El congrés, aquesta vegada, no els va convalidar.

Per què dic que les formes són importants? Doncs perquè pocs dies després de la derrota parlamentària, el mateix govern de Sánchez, persistent i tossut, ha tornat a aprovar, amb lleus modificacions, els mateixos decrets llei que va tombar el congrés. El dia de la marmota? Els tornarà a derogar el congrés? No pas. Això no succeirà perquè Sánchez mateix (polític amb uns dots estrategs més que remarcables) ha decidit, simultàniament, dissoldre el parlament i convocar eleccions. Amb les corts dissoltes, els ‘nous’ decrets llei ja en vigor hauran de ser convalidats, o no, per l’anomenada diputació permanent, que és un òrgan que assumeix determinades funcions mentre no es constitueixi el nou parlament. I quina importància té això? Doncs que, tenint aquest òrgan una composició més reduïda que el congrés, la convalidació dels decrets llei ja no exigeix el vot favorable o l’abstenció de Junts. En aquest ‘partit de tornada’, el govern pot sortir victoriós.

Alguns han qualificat aquest estratagema, crec que encertadament, de “frau constitucional”. És clar que cap norma no ho prohibeix expressament, i molt probablement cap tribunal anul·larà, per aquest motiu, les mesures aprovades. Però també és evident que la funció de la diputació permanent és, estrictament, donar continuïtat a certes funcions del parlament mentre aquest parlament està dissolt, però no, en absolut, aprovar allò que poques setmanes abans el mateix congrés (seu natural i primordial de la voluntat general) ha derogat. La gravetat del cas és doble: no només s’aprofita la ‘rebaixa’ sobrevinguda (i provocada) dels vots necessaris per convalidar els decrets i subvertir, així, la voluntat del congrés expressada fa ben poc, sinó que es pretenen aprovar, per mitjà de decret llei, mesures que no responen, en tots els casos, a situacions sobrevingudes i excepcionals, úniques que justificarien acudir a aquest tipus de norma especial. Aquest problema ja el tenien, de fet, els decrets llei no aprovats pel congrés: ningú no es creu que sigui una situació urgent, emergida en el context immediatament anterior a aprovar-se els decrets, la que imposa modificar globalment una qüestió tan estructural com el règim dels lloguers: el problema de l’habitatge està enquistat des de fa una dècada o més. La situació ja existia abans, i que un fet aïllat com la lamentable història de Mari Carmen ho hagi accelerat tot no ho modifica. En una democràcia seriosa i consolidada, es limitaria molt més el contingut que poden tenir els decrets llei. Les formes, en democràcia, com dic, són importants.

Parlo, sempre, de les formes, no del fons de les mesures. Qui negarà que, en matèria d’habitatge, un bé de primera necessitat, cal fer alguna cosa, com a mínim, en les qüestions més sagnants (compres d’edificis per fons internacionals, contractes de temporada fraudulents, racionalització de les rendes…). Però aquest debat de fons, imprescindible (alhora que enfangat per l’extrema polarització social i ideològica que ens ha tocat de viure), furta un altre debat, per mi, més important, el de les formes en democràcia. I les que emprarà el govern per assolir a la diputació permanent allò que no ha obtingut al congrés és una giragonsa escassament democràtica. Els espais d’esquerra, entusiasmats amb la resurrecció in extremis dels decrets llei, ni es paren a pensar, és clar, en el cost democràtic de maneres d’operar tan discutibles com aquesta. Només veiem les ‘il·legalitats’ dels altres.

Fa temps que dic que, si bé l’arribada al poder de l’extrema dreta ens portarà molt probablement formes de governar que lamentarem i patirem, algunes d’aquestes formes (ni poques, ni menors) ja les vivim de fa temps i les protagonitzen instàncies polítiques ‘ortodoxes’, inclosa l’esquerra. El desgavell general quant a les formes és, diria, descomunal, inclosa l’esfera judicial: un govern que normalitza fer de legislador excepcional (addicció i abús dels decrets llei); un Suprem que ocupa el lloc del legislador (esquinçament de la llei d’amnistia); un Constitucional que, precisament per redreçar la malifeta del Suprem, s’endinsa, per necessitat, i més enllà de les seves funcions ‘habituals’, en la interpretació ‘ordinària’ de la llei; un Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que ocupa, en matèria de llengua, el lloc del Parlament de Catalunya; i sí, també, una diputació permanent que furtarà ben aviat la voluntat del congrés (habitatge). Podria allargassar aquesta llista d’anomalies, però ho deixaré aquí. Se’m dirà, però, i potser amb raó, que són, totes elles, qüestions de ‘mera’ forma. Potser sí. Dec ser un romàntic de les formes. Què hi farem.