El fracàs de la tercera via al Quebec: de la majoria absoluta a la desaparició al parlament en quatre anys

La Coalició per al Futur del Quebec (CAQ) havia arribat a dominar sense discussió la política quebequesa. A les eleccions del 2018 va aconseguir 74 escons dels 125 de l’Assemblea Nacional, una majoria absoluta folgada, i quatre anys més tard l’ampliava fins a 90 diputats. Dues victòries consecutives que semblaven haver convertit el partit de François Legault en la força hegemònica del Quebec.

No obstant això, tot just quatre anys després la CAQ ha rebut un correctiu històric: no ha obtingut ni un sol escó. Tot i haver aplegat un 13,35% dels vots, més de 570.000, el sistema majoritari ha convertit la davallada electoral en la desaparició completa a la cambra. La desfeta ha estat tan profunda que ni la primera ministra sortint, Christine Fréchette, no ha aconseguit de retenir la circumscripció per on es presentava i l’endemà va dimitir de cap del partit. En direcció contrària, el Partit Quebequès (PQ) de Paul St-Pierre Plamondon, que a les eleccions anteriors havia quedat reduït a tres diputats, torna al govern amb 59 escons. Els liberals n’han aconseguits 40; el Partit Conservador del Quebec, 19, i l’independentisme d’esquerres del Quebec Solidari, 9. El PQ governarà en minoria, a cinc escons de la majoria absoluta i amb una clara majoria independentista al parlament.

La magnitud de la patacada de la CAQ va més enllà del càstig a un govern desgastat. El partit representava d’ençà de la fundació un experiment polític molt concret: provar de superar la divisió entre independentistes i federalistes que havia estructurat la política quebequesa durant dècades. Les bases del projecte, impulsat el 2011 per l’ex-ministre del PQ François Legault, procedent del sobiranisme, era augmentar l’autogovern, reforçar la llengua francesa i defensar la identitat nacional quebequesa, però renunciant a la independència i a un nou referèndum. Era una “tercera via”.

Quinze anys després d’haver nascut, aquesta fórmula s’ha quedat sense representació parlamentària. I justament quan el debat sobre la independència que pretenia de deixar enrere ha tornat al centre de la política quebequesa.

Una coalició creada per a superar el sí i el no

La idea fundacional de la CAQ era aplegar en un mateix partit antics independentistes i antics federalistes que compartissin una conclusió: el debat constitucional havia consumit massa energies i calia concentrar-les en l’economia, la sanitat, l’educació i una defensa pragmàtica de la nació quebequesa. La tercera via no consistia tant a proposar un nou estatus constitucional com a aparcar la qüestió de la independència i portar l’autogovern fins al límit que permetés la federació canadenca. La CAQ es definia com una alternativa nacionalista situada entre l’independentisme del Partit Quebequès i el federalisme del Partit Liberal.

Era una fórmula especialment adaptada al Quebec sorgit del referèndum del 1995: el sí va perdre per menys de 60.000 vots i els anys següents no hi havia un full de ruta clar. Hi continuava havent una base independentista important i una identitat nacional quebequesa forta, però també un electorat que no volia reviure immediatament el xoc constitucional. La CAQ va trobar precisament en aquest espai, entre el federalisme convençut i l’independentisme mobilitzat, una base electoral enorme.

I durant anys va funcionar. L’èxit del 2018 va posar fi a gairebé mig segle d’alternança entre liberals i el PQ. El 2022, quan la CAQ va passar de 74 diputats a 90, semblava fins i tot que havia aconseguit de substituir el vell eix polític quebequès.

En aquest període, el govern de Legault va reforçar la legislació en defensa del francès, va aprovar la llei de laïcitat de l’estat, es va enfrontar judicialment al govern canadenc i va reclamar reiteradament a Òttawa més capacitat de decisió en immigració i més marge fiscal i financer. La lògica era clara: demostrar que el Quebec es podia comportar com més va més com una nació i ampliar l’autogovern sense haver de convertir-se en un estat independent.

El límit de l’autonomisme dins el Canadà

El problema va sorgir quan aquesta via es va haver de traduir en noves transferències de poder. Òttawa es va oposar a cedir les competències més demanades pel govern quebequès. Legault havia exigit, entre més qüestions, més poder sobre la immigració, un augment substancial de les transferències federals per a la sanitat i una declaració fiscal única administrada pel Quebec. Hi va haver concessions parcials: el 2024, per exemple, el govern canadenc va decidir de transferir-hi més de 900 milions de dòlars canadencs anuals durant deu anys per a la sanitat. Però la quantitat era aproximadament sis vegades inferior a la que demanava el Quebec i el govern federal va continuar refusant de fer grans traspassos, com el control de la immigració.

Això ha reforçat l’independentisme: ni un projecte contrari a la independència ha estat capaç de trobar un encaix dins el Canadà. Quan Legault va anunciar la dimissió, St-Pierre Plamondon va formular així el balanç de la seva etapa: “No hi ha cap tercera via possible al Canadà.” Segons el dirigent independentista, tot i alguns avenços en l’àmbit lingüístic, els anys de govern de la CAQ havien demostrat que, encara que la reivindicació arribés de l’autonomisme, no es podia assolir un encaix nacional.

La CAQ pot reivindicar alguns avenços en identitat i laïcitat, però la pregunta que havia de respondre era més ambiciosa: després de vuit anys de govern, havia aconseguit de demostrar que el Quebec podia ampliar substancialment l’autogovern sense demanar la independència? Aquesta era, en bona part, la promesa distintiva de la tercera via i que sembla que no s’ha complert.

Tot i això, l’ensorrament de la CAQ no s’explica únicament per la qüestió nacional. El partit ha arribat a les eleccions després d’un segon mandat molt desgastat. La crisi de l’habitatge, l’augment del cost de la vida i els problemes dels serveis públics han erosionat el balanç. Però, de fet, això representa un cop també a la promesa que, una vegada deixat en segon terme el debat constitucional, es podria governar el Quebec amb més eficàcia.

El desgast va acabar fent plegar Legault al gener. La CAQ va elegir Christine Fréchette a l’abril amb la voluntat d’obrir una nova etapa i, durant uns quants mesos, semblava que podia recuperar terreny. Però durant la campanya es va anar enfonsant. Dilluns va acabar amb el 13,35%.

Fréchette, atrapada en la pregunta que volia superar

El rellançament del Partit Quebequès, amb un projecte sobiranista explícit i la promesa concreta d’un nou referèndum, també ha servit per a esquinçar les costures de la coalició d’electors que havia bastit Legault.

Durant la campanya, els periodistes van insistir a demanar a Fréchette què votaria personalment en un nou referèndum d’independència. La pregunta tenia una càrrega especial: abans d’entrar a la CAQ havia treballat al govern del PQ, però ara dirigia un partit fundat precisament per a situar-se entre el sí i el no.

Durant dies no va voler respondre la pregunta. “La meva posició personal no té importància”, va dir el 10 de setembre. L’endemà va provar de tancar la polèmica definint-se com a “autonomista” i insistint que la CAQ treballava per reforçar el Quebec dins el Canadà. La resposta que durant anys havia estat una fortalesa del partit es va convertir sobtadament en un problema. Finalment, el 27 de setembre, en un programa de televisió en què els dirigents havien de respondre “a favor” o “en contra”, Fréchette va aixecar el cartell contrari a la independència.

La CAQ, va explicar, havia estat creada precisament per a no haver d’elegir entre sobiranistes i federalistes. Però aleshores la CAQ ja perdia suport ràpidament. A la recta final, Fréchette fins i tot va afirmar que hauria d’haver insistit abans en els riscs econòmics que, a parer seu, podria comportar un nou referèndum. Un argumentari que recorda el més habitual dels contraris a la independència i que la CAQ teòricament volia superar.

La davallada de la tercera via tampoc no s’explica sense la reconstrucció del Partit Quebequès. St-Pierre Plamondon ha fet pràcticament el camí contrari que la CAQ. En compte d’apartar la independència per parlar de la resta de qüestions, l’ha presentada com una peça més d’un projecte general de govern.

Així, el PQ ha presentat mesures sobre el cost de la vida, l’habitatge, l’educació, la sanitat i el funcionament de l’administració tot i mantenir obertament l’objectiu de fer un tercer referèndum sobre la independència.

La fi de la tercera via?

Tot i això, encara seria prematur d’enterrar la tercera via. La CAQ no ha desaparegut socialment i ha estat castigada especialment pel sistema electoral majoritari. De fet, el mateix PQ es va quedar amb solament tres diputats i ara torna a governar.

Però sí que s’ha acabat, si més no de moment, l’hegemonia política d’aquella tercera via. Durant anys, la CAQ havia pogut dir als independentistes cansats del procés sobiranista i als federalistes amb una identitat nacional quebequesa forta que no calia triar. Que el Quebec es podia reforçar prou dins el Canadà perquè la pregunta sobre la independència perdés importància. La fórmula necessitava que dues promeses funcionessin alhora: la primera era que deixar en segon terme la qüestió constitucional permetria de governar més bé; la segona, que l’autonomisme seria capaç d’obtenir prou avenços dins el Canadà perquè la independència deixés de semblar necessària. El desgast de vuit anys de govern va afeblir la primera i els límits de la negociació amb Òttawa han posat en qüestió la segona.

I quan el referèndum va tornar a ser una possibilitat política concreta, l’ambigüitat que havia permès d’aplegar federalistes i sobiranistes sota la mateixa sigla va deixar de ser necessàriament un avantatge. La campanya de Fréchette ho va condensar gairebé en una sola escena: un partit fundat per no haver de respondre entre sí o no va acabar obligat a explicar què hi respondria la seva dirigent.

Ara la CAQ haurà de provar de reconstruir el projecte de fora del parlament estant, mentre espera el desenllaç del nou embat del Partit Quebequès. I la paradoxa és clara: si el Quebec acabés esdevenint independent, la tercera via deixaria de tenir sentit; però si el nou procés sobiranista acaba fracassant, l’espai que la CAQ havia ocupat podria tornar renovat i amb forces.