Raquel Ricart: “Les persones som un misteri. Mai no ho sabem tot de la vida de l’altre”

L’escriptora Raquel Ricart (Bétera, 1962) acaba de publicar L’estiu que vaig matar mon pare (Edicions Proa), una novel·la sobre els secrets i els silencis d’una família, explicats per una escriptora, Anna Argall, que s’enfronta al passat de la seva nissaga, marcat com en tantes famílies per la guerra. Ricart és una autora prolífica, que ha escrit novel·la juvenil (com Van ploure estrelles, El quadern d’Àngela i En les mars perdudes), novel·la negra “com Un mort al sindicat) i ciència-ficció (El ciutadà perfecte). Guanyadora del premi Andròmina de narrativa per Les ratlles de la vida (distingit també amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians) i del Premi Lector de l’Odissea per El temps de cada cosa, l’any 2022 va publicar El dit de Déu, que li va valdre el Premi de la Crítica i ser finalista dels premis Finestres. Hi parlem aprofitant la presentació a Barcelona de la novel·la.

—La protagonista, Anna Argall, és una escriptora especialista en biografies. Per què vau triar aquest ofici tan peculiar, aquesta especialització dins el món literari?
—La veritat és que les biografies m’agraden molt. I, d’una altra banda, evidentment, viure de la literatura és molt difícil. Molt difícil. I viure de la literatura en català encara és més complicat. Però volia agafar un personatge que visquera de l’escriptura. Llavors, ella ha trobat aquesta manera de viure. A banda, en un moment donat ella descobreix que això és el que vol fer, contar vides, és la manera que ha tingut de poder viure a través de l’escriptura. Escriu antologies de biografies, endinsant-se en biografies d’alguns personatges. I tot això, la porta a la ficció, també.

—Ella mateixa explica que, a vegades, dins aquestes biografies agafa un personatge secundari i s’imagina com n’és la vida. Se n’inventa una història.
—A partir d’aquí construeix una ficció. I diríem que, al llarg de la novel·la, és un poc allò que li passa en algun moment. En aquest llibre vol contar la vida dels seus, la vida de la seua família. Però a voltes també se li escapa o imagina algun personatge, o la vida d’algun personatge del qual té molt poca informació.

—Com dèieu, es proposa d’escriure un llibre sobre la seua família. El detonant de tot plegat és la consciència que, com tantes famílies, hi ha coses mai no explicades.
—Això va trobant, sí. Però és que les persones som un misteri. Mai no ho sabem tot de la vida de l’altre. I, evidentment, menys encara de la teua pròpia família.

—A vegades som d’aquells que pensem que ho sabem tot.
—Aquells que pensem que ho sabem tot, evidentment, mai no ho sabem tot.  Crec que no ho sabem tot ni de nosaltres mateixos. No sabem, davant una situació inesperada, quina seria la nostra reacció. A voltes ens sorprenem a nosaltres mateixos. Les persones som molt polièdriques i podem actuar de moltes maneres. I això és també la gràcia de la vida, aquest misteri humà.

—Els Argall són els pares i cinc germans, dels quals l’Anna és la petita i l’única noia. Però també hi ha una persona molt important a la família que és l’Ença, la minyona que viu tota la vida amb ells. Qui és?
—Ença diu una frase, o almenys Anna li l’atribueix: la sang no ho és tot. I, evidentment, a les famílies hi ha moltes voltes persones que no són de la nostra sang, que són més família que la mateixa família. O que sentim més a prop que la mateixa família, que els qui comparteixen ADN amb nosaltres. I Ença és un d’aquests personatges perquè, a més, ella ve d’una família diferent. En el sentit que és una nena, com diem a València, treta de la Casa. És a dir, de l’hospici. No sap qui eren els seus pares biològics.

—L’Ença serà el nexe d’unió d’aquesta família Argall, d’ençà que entra a casa seva a catorze anys.
—D’alguna manera allò que conta la protagonista, que és també la narradora, diríem, quan diu que vol trobar en eixa escriptura quin és l’ordit de la seua vida. No allò que ella ha anat creant, les seues accions, que en serien la trama, sinó l’ordit, allò que li ve donat. I en eixe ordit hi ha Ença, perquè arriba a casa seua el dia que naix Anna i l’ajuda a nàixer. Per tant, Ença forma part de la seua vida i tenen un vincle molt estret. Dormen a la mateixa habitació, per exemple. I la protagonista recorda l’olor que feia Ença.

—És un tipus de relació que no té paraula, però que va molt més enllà de ser la minyona, no?
—Pense que quan hi ha feines com la dels cuidadors de gent gran o de nens, es crea una relació que és molt complicada de definir econòmicament. I, en aquest cas, Ença no és tractada com una minyona. Ença és una més: evidentment que fa coses, però tots fan coses.

—Abans era habitual que una persona que havia entrat a treballar en una casa s’hi quedés fins que es moria.
—En aquest cas, fins i tot Ença és soterrada al panteó de la família, perquè n’és una més.

—L’Ença és el contrapunt de saviesa popular i tradicional davant la ciència més canònica de Miquel Argall, el patriarca.
—La veritat és que tenia el personatge de Miquel Argall, que em venia un poc donat, perquè un dels orígens de la novel·la és una història real, que és l’anècdota amb el doctor Trueta, i volia confrontar-lo amb una visió molt diferent d’aquesta visió científica, seriosa. Buscant sobre remeieres i remeis em vaig trobar amb el món de les trementinaires, que em va fascinar i me’n vaig anar a la vall de la Vansa, a l’Alt Urgell.

—Anem a pams. Què són les trementinaires, per a qui no ho sàpiga?
—Les trementinaires eren dones que anaven pel món. Venien trementina i herbes. Anar pel món volia dir anar pels masos i pels pobles on no era fàcil trobar determinades coses i elles les portaven a domicili. Anaven als masos que ja coneixien, portaven remeis per a la gent i per als animals. Eren dones que havien d’anar pel món per a guanyar-se les pessetes, perquè normalment eren de casa baixa. En aquella zona, les cases baixes són les de la part més alta del poble, perquè són les que queden més lluny de l’aigua i s’havia de caminar més. Aquestes dones collien les herbes del camp i, mentre els homes anaven a fer pega o a tallar llenya, elles anaven pel món venent-les. Normalment, anaven en parella, una dona més gran i una de més jove.

—L’Ença té aquesta saviesa d’haver anat pel món i, en canvi, Miquel Argall és metge i fill de metge, i representa aquesta ciència que als segles XIX-XX estableix el seu prestigi arraconant les tradicions remeieres.
—No és un metge d’una llarga nissaga. El seu avi era llaurador. És només la segona generació que ha accedit a aquest món. Això també té una importància a l’hora de formar-te com a persona, no per la cosa que et ve donada, sinó com una vocació i una creença que allò et farà tirar endavant i et farà saber què cal per a millorar les condicions de tots.

—Son pare es va haver d’esforçar per arribar on va arribar, i això l’havia portat a una certa obsessió amb els diners.
—El pare de Miquel Argall era un orfe que sa mare s’entesta que estudie, perquè els mestres li diuen que té capacitat i possibilitats d’estudiar una carrera. Fa de portera d’una finca de rics de València i d’aquesta manera el fill pot accedir a estudiar medicina.

—Miquel Argall per això és un metge que atén a casa, no és especialista d’hospital. En un moment determinat podia haver fet alguna altra cosa, però decideix de quedar-se al poble.
—Tot ve marcat molt també pel tema de la guerra. Potser, si no hi hagués hagut la guerra, hauria dedicat uns anys més a una formació més específica, a fer-se especialista en alguna branca concreta de la medicina. Però ve la guerra i se’n va al front a fer de metge militar. I quan en torna diríem que tot ja és més difícil.

—Parlarem de la guerra, però abans us volia preguntar també pel personatge de la mare, l’Amàlia, a qui la mare no sols no estima, sinó que més aviat l’odia.
—Amàlia pateix una infantesa cruel, de la qual la salva la seua àvia, que l’estimava. Però sa mare és una madrastra de conte, de les dolentes de veritat. Li tenia enveja o vés a saber quina mena de cosa, però no l’estimava. I gràcies a l’àvia arriba a ser una persona més o menys normal. Perquè necessitem l’estima per a créixer.

—L’Anna, la narradora de la novel·la, rep ensenyaments de tots els personatges. El pare li ensenya els ossos i tota la part d’anatomia. La mare, les teles. I l’Ença la història sagrada i la saviesa popular de les herbes.
—Ella viu en aquests tres mons, vol aliar-los, vol unir-los, vol que estiguen sempre en bona sintonia, i això no passa sempre. I finalment troba també el seu món propi, però que, d’alguna manera, quan ella decideix d’escriure la història familiar, a la mort d’Ença, que diríem que era l’únic personatge que quedava, l’última baula que conservava la memòria familiar, s’adona que aquests mons han format la seua vida molt més que no es pensava, i que en tot allò que ha escrit també hi havia tot això.

—La casa d’alguna manera també és un personatge? Els espais de cada personatge hi són molt ben definits.
—La casa era un personatge, efectivament. A més, tenia un plànol de la casa molt detallat. No sóc gaire bona amb els espais i necessite veure’ls. Em vaig fer un plànol de la casa en les meues llibretes, amb la consulta, la porta del darrere, la porta principal que no s’obre mai fins que arriba un foraster… I després, a dalt hi ha les cambres, amb Miquel i Amàlia cadascun en una punta. I a dalt de tot, els germans. Hi ha l’obrador de la mare, amb les teles, just a sobre de la consulta. Anna imagina un fil que anava de la màquina de cosir de la mare fins a l’agulla del pare quan sargia algú, però que no existeix perquè les coses són més complicades.

—Aquestes llibretes amb les quals treballeu són una meravella. En el temps de la IA, fer-se aquestes llibretes és un exercici preciós.
—Són llibretes de treball. Me les faig per poder parlar amb propietat de cada cosa. En el fons, sóc un poc com sa mare, com Amàlia, a qui li agrada de fer les coses detalladament. M’agrada escriure i m’agrada escriure a mà. Llavors, sempre que escric, em faig una llibreta. I aquesta és la llibreta de L’estiu que vaig matar mon pare. La tinc dividia en capítols, per a recordar què passa en cadascun quan vaig a clubs de lectura. I, llavors, m’he fet cada capítol amb coses que em recorden, allò que senten. Aquests dibuixos els he retallats d’una enciclopèdia antiga. M’ho passe molt bé.

—És una meravella veure la vostra manera d’escriure i de treballar. Per cert, el títol del llibre sembla tenir relació amb una expressió freudiana que ha fet fortuna.
—La qüestió és que no hi té res a veure. Vaig acabar la novel·la sense títol i vaig començar a pensar-hi. Algunes pàgines són plenes de títols passibles. Però vaig pensar que era un títol molt potent, que quan el vaig dir a l’editor va pensar que era massa fort… Li vaig demanar que llegís la novel·la i després penséssem si l’hi podíem posar o no. Finalment va dir que sí.

—L’estiu que vaig matar mon pare és el de la pèrdua de la innocència?
—La innocència familiar i, d’alguna manera, no sé si vol matar el pare, però en tot cas ho somnia. La veritat és que aquell estiu trenca la innocència de la relació amb el pare.

—Un pare que, com dèiem, és marcat per la guerra.
—Tot i estar marcat per la guerra indefugiblement, ha decidit, com passava en aquell temps i com passa moltes voltes davant traumes importants, de mirar cap endavant. Per continuar vivint ha de mirar endavant. El problema és que, tot i que mire de soterrar aquest passat, el record de la guerra és present en la seua vida, però és desconegut per la família. En aquella casa es viu allò que passava en tantes cases: de la guerra, no se’n parla. Fins que arriba un foraster i obre el bagul dels records…

—Miquel Argall havia estat metge de les Brigades Internacionals.
—Per documentar-me, vaig llegir les memòries del doctor Josep Trueta i les de Moisès Broggi, que són llibres fantàstics que m’han emocionat molt i, alhora, m’han ajudat a construir personatges i situacions.

—Abans hi fèieu referència: el doctor Trueta hi té una presència important, oi?
—Hi ha una història a la meua novel·la que ve d’una anècdota real del pare d’una amiga: un dels germans va tindre un accident important i li volien tallar la cama i el braç. El pare era metge de poble, però estava molt interessant pels avenços mèdics i n’estava molt al dia. Va dir que no, que això no podia ser, i se’n va anar a buscar l’ajuda del doctor Trueta, que llavors ja havia tornat a Barcelona, perquè operés el seu fill. El doctor Trueta li va salvar el braç i la cama i, evidentment, en aquella família, com a la família de la meua novel·la, es va convertir en sant Josep Trueta, perquè havia salvat el seu fill.

—Abans de marxar a la guerra, en Miquel demana a la mare de l’Amàlia de casar-se amb la seva filla, malgrat que encara és una nena.
—Això ara ens sobta, però també parteix d’una anècdota real. Allò resultava molt colpidor, que algú puga dir “la vull per a mi” quan encara és una nena. Però és que la diferència d’edat entre els homes i les dones era molt gran en aquella època: de vint anys o vint-i-cinc anys. Fins i tot, hi ha testimonis de gent que recordava que quan va néixer una criatura, algú va dir que d’ací a uns quants anys seria la seua dona. A vegades, perquè a les famílies ja els anava bé, perquè era hereu o pubilla. En el cas de la novel·la, sa mare està d’acord amb el matrimoni perquè no vol la filla i pensa que això serà una desgràcia per a ella. I no serà l’única mala passada que li farà.

—Hi ha més dones molt significatives, com la Consolació.
—D’aquesta història de Consolació, algun lector m’ha dit que li havia arribat al cor. És aquesta història colpidora d’algú que, com Àngel, el germà de la protagonista, viu una cosa que no pot explicar. I si no les pots explicar, ningú n’ha estat testimoni, com pots estar segur que han passat? Necessites testimonis de la història i ells viuen en un silenci que és molt dur.