Carta a Carles Puigdemont

Hi ha moltes de les coses que ens passen que són culpa teva. T’ho dic perquè tinc la sensació que no en tens ni idea: ni de les coses que ens passen, ni del fet que siguin culpa teva.

Si hi ha hagut una constant en la política catalana durant l’última dècada és la petitesa. Tampoc no es pot dir que abans hi hagués un excedent de transcendència i autoafirmació, és cert, però la nostra conversa pública no havia estat mai tan petita com ho és ara. I això, aquest terreny adobat, a mig camí de la collonada i l’agonia, aquest paradís per al PSC, és principalment culpa teva.

La tardor del 2017 calia una grandesa molt concreta per fer el que s’havia de fer. Jo crec (ja ho creia aleshores) que tu la tenies. La teva figura no feia la mateixa ombra que la de Pujol, ni tan sols que la de Mas; però aquest límit era també una virtut, perquè portaves molt menys pes sobre les espatlles. El que no sé si tens és la grandesa necessària per a esmenar el fet de no haver complert el que s’havia de fer. Un error és comprensible si es comet una vegada, però no ho és si es comet tota l’estona durant deu anys.

En gran part, aquesta petitesa que ens escanya ve d’allà. Ve de la teva tria de Quim Torra com a substitut, per exemple. Una tria absurda, resultat d’una admiració pràcticament infantil cap a una persona pel sol fet de ser algú culte i il·lustrat, qualitats que van molt bé per a presentar llibres en rebotigues de llibreries, que és el que feia Quim Torra abans de ser president i el que suposo i espero que torni a fer ara. Però que no eren ni de bon tros les qualitats que havia de tenir el president del país en aquell moment.

Tota aquesta petitesa que masteguem cada dia també ve de l’exili i de la presó, i sobretot del fet d’haver-los convertit en la lluita principal. Perquè això va ser una decisió, Carles: vau decidir rebaixar l’autodeterminació de Catalunya i reduir-la a una batalleta, a una disputa personal, i ens vau obligar a triar entre el xantatge emocional i la vilesa. O, cosa que és el mateix: ens vau fer triar entre semblar uns imbècils o semblar uns fills de puta.

Ja des de llavors va quedar clar que, paradoxalment, et fan molta mandra les tasques petites. No tens interès en les gestions diàries, ni a guanyar petites batalles internes per així anar guanyant terreny en la guerra constant que és la política. Per això no tens el control del teu partit. Perquè sembla que la teva idea de tu mateix sigui la d’algú a qui no li cal fer aquestes coses. Jo crec que és un error de càlcul i que no era aquí on havies de demostrar grandesa.

Durant aquests anys has apuntalat aquesta petitesa de maneres diferents. Segurament la més sagnant va ser prometre (reiteradament) a la padrina que n’hi havia prou votant-te perquè poguessis tornar. Tampoc no s’ha acabat d’entendre gaire tota aquesta dèria tecno-cunyada que gastes, que denota una relació més aviat alegre amb el ridícul. Una relació, d’altra banda, molt pròpia de la teva generació.

El que vas fer (i sobretot el que no vas fer) no només ens va deixar un país amb aquesta política petita i provinciana. Perquè quan algú pren consciència d’un engany pot reaccionar de dues maneres: d’una banda, pot negar l’engany, fer veure que ja sabia que tot era mentida, i assenyalar que qui no ho sabia era ruc. I d’aquí ve el cinisme. I de l’altra, pot reaccionar mostrant-se humiliat i comportar-se com un animal posseït per la seva ferida. I d’aquí ve la crueltat.

Això és el que ens passa, Carles. Que la nostra política és molt petita i que està envernissada de cinisme i de crueltat. El cinisme de Salvador Illa i la crueltat de Sílvia Orriols. És exactament aquí on som ara. I és, en bona mesura, culpa teva, tot i que ni el cinisme ni la crueltat són defectes que se’t puguin atribuir.

Però tot això que et dic de la culpa té una importància relativa. Jo no sóc catòlic. Ja fa anys que, cada vegada que veig un amic rabejant-se en la derrota del 2017, llepant-se’n les ferides, li demano per favor que deixi de fer-ho d’una vegada. No serveix de res. Tampoc no crec que siguis un traïdor, i de fet la gran majoria de gent que t’hi considera no hi té cap dret. He vist les millors ments de la meva generació traint els seus suposats principis per poder continuar enviant cada mes tres o quatre factures de cent vint euros pagades a noranta dies. Imagina’t si s’haguessin de posar a la teva pell.

Per tant, el que et dic de la culpa i del que ens passa no t’ho dic perquè pensi que hagis de fer cap propòsit d’esmena, ni rescabalar-te de res. T’ho dic, primer de tot, perquè em sembla que ets una persona a qui preocupa el seu llegat i quin serà el seu lloc a la història. Això és una virtut, sobretot una virtut política. Quan dic que tot això que ens passa és culpa teva, també vull dir, per exemple, que no és culpa d’Oriol Junqueras, que no va creure mai del tot en la cosa, i per tant no té culpa de res, i per tant tampoc no hi ha gran cosa que se li pugui dir.

I t’ho dic, sobretot, perquè aviat tornaràs a Catalunya. I m’agradaria saber què faràs. Perquè només assumint aquesta responsabilitat, només prenent consciència que moltes de les coses que ens passen són culpa teva, que Salvador Illa i Sílvia Orriols són culpa teva, podràs actuar en conseqüència i ajudar-nos a superar aquesta paràlisi i aquesta visió de túnel. Saps que el PSOE és la millor arma que té l’estat per a aconseguir que ser català sigui només una cosa folclòrica. I saps perfectament que Aliança Catalana és una derrota de la teva tradició política. I que la suma d’ambdós partits, del seu cinisme i de la seva crueltat, és una amenaça per al país i per a la democràcia i el camí més curt perquè esdevinguem una reserva índia.

Evidentment, no només tu vas cometre errors. Tothom entén la dificultat del moment històric que et va caure a sobre. Però és possible que les grans decisions de la teva carrera política encara hagin d’arribar. La teva contribució a la història de Catalunya serà més gran si ets capaç de reconèixer els errors, de mirar de rectificar-los i de transmetre’n les lliçons amb franquesa a les noves generacions, que no pas si aspires a fer que la gent et continuï comprant un relat que íntimament ja ningú no es creu, si confies que la història salvarà el teu personatge perquè amb el temps tot es relativitzarà.