La Magrana fa 50 anys. Quin record en guardeu?

Fa cinquanta anys, època de canvi, de revolta, de futur, compromís i efervescència política i cultural, acabat de morir el dictador, van néixer projectes que van contribuir a la represa democràtica a Catalunya i en català i que marcarien en els seus àmbits la qualitat del país a venir. Tres exemples importants: la fundació del diari Avui, la creació del Teatre Lliure i l’arrencada d’Edicions de la Magrana. 

Edicions de la Magrana va néixer en l’òrbita del PSAN i la van fundar Jaume Fuster, Jordi Moners, Francesc Vidal i Carles-Jordi Guardiola, que en va ser el director i responsable editorial. Després d’uns primers anys, pocs, centrats en l’edició de llibres polítics, el segell es va començar a estructurar en col·leccions: les Ales Esteses de ficció per a adults, l’Esparver de literatura juvenil i la Negra de novel·la negra, entre més. I va tenir en Jesús Moncada l’autor de referència d’aquelles dues primeres dècades, acompanyat de noms ja desapareguts com Isabel-Clara Simó i Maria Antònia Oliver. 

Carles-Jordi Guardiola va ser al capdavant de la Magrana fins el 2000, que va vendre a RBA i que, al seu torn, va incorporar com a segell català del grup, amb Anik Lapoint de directora literària i Isabel Obiols d’editora. Anys després, quan Obiols se’n va anar, hi va entrar Jordi Rourera. Tanmateix, l’interès del propietari de RBA, Ricardo Rodrigo, es va anar refredant i el segell es va anar aturant i va viure en letargia durant anys, quatre de completament inactius, fins que el grup Penguin Random House el va adquirir el 2022 i el va incorporar a la divisió de llibres en català, juntament amb Rosa dels Vents i la Campana, amb Joan Riambau com a director literari de tots tres segells. 

Hem demanat a alguns escriptors que han publicat a la Magrana durant aquestes cinc dècades que ens expliquin amb brevetat algun record que en guardin i una fotografia, si la conserven. 

Pep Albanell: 

“Quan va aparèixer, em sentia tan pròxim al posicionament literari i polític de la Magrana que els vaig cedir els drets de publicació d’un parell de títols meus en canvi d’unes poques accions. I no vaig ser l’únic autor que en va ser accionista. A més, hi vaig acabar treballant. Recordo aquell pavelló del jardí de la casa particular d’en Carles-Jordi Guardiola, que era l’oficina de l’editorial, amb nostàlgia: era ple d’esperança i creia en el projecte cultural que l’editorial representava.”

Maria Barbal:

“Després d’haver publicat Pedra de tartera a l’Editorial Laia, el 1985, i el segon llibre a l’editorial Empúries, vaig entrar a Edicions de la Magrana per la recomanació que me’n va fer l’escriptor Jesús Moncada. El primer llibre que hi vaig publicar fou Mel i metzines, el 1990. De llavors fins al 1999, hi vaig publicar novel·les i reculls de contes. L’editor era Carles-Jordi Guardiola i Marisol Dasca es cuidava de la difusió. Hi vaig viure un ambient agradablement familiar. Hi havia complicitat entre els autors, especialment amb Moncada. Els nostres llibres eren ben acollits i el 1995 vam ser convidats a Berlín en unes jornades culturals on vam anar amb l’editor i alguns acompanyants.”

Maite Carranza: 

“Sempre recordaré amb emoció la resposta de Carles-Jordi Guardiola al manuscrit de la meva primera novel·la. ‘SÍ!’ Un sí entusiasta i sense condicions que em va obrir les portes de la col·lecció l’Esparver i, de retruc, les del món de la literatura. Eren els anys vuitanta i tot estava per fer. Jo era jove, tenia il·lusions i la Magrana em va regalar l’oportunitat d’encetar el camí dels meus somnis. Aquell Ostres tu, quin cacau!, que va arribar màgicament a les meves mans el mateix dia que va néixer la meva filla, acabaria rebent el Premi de la Crítica Serra d’Or i esdevindria un best-seller juvenil. Però va significar molt més que un llibre. Va ser la confirmació que era escriptora. Això només passa un cop a la vida. I va ser gràcies a la Magrana. Eternament agraïda.”

Joan Lluís-Lluís:

“Un primer llibre publicat és tan impressionant o més que una primera nit d’amor. Deu ser per això que vaig actuar amb tanta timidesa quan vaig veure, en un taulell de la seu de l’editorial, Els ulls de sorra, amb el meu nom i, com a vertigen afegit, la meva fotografia a la coberta. Era el llunyà 1993. I si ho recordo tan bé és perquè vaig deixar que la timidesa prengués el control total dels meus gests: saludar la recepcionista, saludar amb un gest l’editor que veia, al despatx veí, en conversa telefònica, agafar el paquet de llibres que m’era destinat, murmurar ‘gràcies’, girar cua i desaparèixer. I només més tard, al tren que em portava cap al nord, vaig pensar: ‘Potser hauria calgut esperar que en Carles-Jordi acabés la trucada i parlar amb ell una estona.’ Sí, efectivament, hauria calgut.”

Albert Villaró:

“Bé, tinc un record sensacional d’aquell temps, que seria cap al 1992 o 1993. No havia publicat mai res: era un jove aspirant a escriptor, de poble, una mica furro. En Pep Albanell em va posar en contacte amb en Carles-Jordi Guardiola: havia escrit una sèrie de contes a l’estil d’Álvaro Cunqueiro per a una revista que es publicava a la Seu i creia que eren perfectes per a la Magrana. Tot va ser molt fàcil: el tracte amb en Carles-Jordi Guardiola, càlid i pròxim, però també exigent i professional, i amb qui encara mantinc relació. Així es va publicar La selva moral a la col·lecció de les Ales Esteses. Recordo que la fotografia de la coberta –hi havia la fotografia de l’autor– la vam fer amb un amic, en Joan Gispert, al roure de la font de la Serra de Fígols, que era la casa del meu avi. Jo encara tenia una mica de pèl. I recordo molt especialment el tracte amb els altres autors de la casa: el mateix Pep, la Maria Barbal, l’enyoradíssim Jesús Moncada, Xavier Bosch –amb qui vaig coincidir en una parada en el meu primer Sant Jordi a Barcelona. Després van venir Els quatre pilans, Les ànimes sordes i Obaga, on les vaques de la fotografia de la coberta resulta que eren del ramat d’una parenta meva de la vall de Lavansa. Van ser uns començaments emocionants: vists amb perspectiva, no hauria pogut tenir una primera etapa millor.”

Imma Monsó:

“Quan jo era lectora i encara no publicava, sempre havia associat la Magrana al Jesús Moncada, amb qui amb els anys vaig tenir una vinculació especial, perquè ell recordava el meu pare de l’època de Mequinensa. Com a escriptora, jo havia començat a publicar a Edicions 62, d’una manera plena d’atzars i curiositats: com a escriptora acabada d’estrenar, trobar-me amb la manera de fer de l’Oriol Castanys, i també de l’Anik Lapointe, és la millor cosa que em podia passar. Quan tots dos se’n van anar a la Magrana, vaig preferir de continuar amb ells. Així és que vaig anar a parar a la Magrana una mica de rebot. I guardo un gran record de la publicació de Tot un caràcter, un llibre que ha tingut una vida molt llarga i que ens va donar moltes alegries. També vaig treballar amb ells un altre llibre important, Un home de paraula, tot i que llavors la Magrana ja estava plenament integrada a RBA i algunes coses havien canviat.”

Marta Rojals:

“Cada vegada que sento dir la Magrana és com sentir dir Isabel Obiols, l’editora que va confiar en el meu primer manuscrit –i després en el segon, ja a RBA, i encara en el tercer, a Anagrama. En aquests més de quinze anys, la Magrana ha anat canviant de mans i la Isabel, de destinacions, però en el meu subconscient l’una i l’altra han quedat foses en u, malgrat els vaivens del món editorial que només entenen els que el coneixen.”

Lluís Llort:

“La meva relació amb la Magrana va començar quan el 2012 em van publicar Si quan et donen per mort un dia tornes. Era la primera novel·la negra que havia escrit de manera conscient. Va ser un honor compartir catàleg i fins i tot taules de presentació amb un tòtem del gènere com Andreu Martín. Fora de la col·lecció la Negra, uns altres noms de La Magrana ja eren Jesús Moncada, Isabel-Clara Simó, Maria Barbal, Pep Albanell, Maria Antònia Oliver, Joan-Lluís Lluís… El 2014 va sortir Herències col·laterals, la que ha agradat a més lectors i que els nous editors de la Magrana, Joan Riambau i Núria Puyuelo, van reeditar el 2024. El 2015 vaig publicar la tercera i última novel·la a la Magrana, Sota l’asfalt, amb una portada magnífica. L’editor de totes tres va ser Jordi Rourera, amb el seu tarannà calmós i precís. Per mi va ser una etapa feliç amb un clímax social: les festasses que la casa gran (RBA) organitzava cada any. Cap com aquelles. Però tot s’acaba. I tot pot tornar a començar, com la Magrana. Per molts anys!”

Núria Perpinyà:

“La Magrana per mi era el Moncada. I ara és el Joan Riambau. És un gran editor, amb molt d’ofici, molt amable i molt llegit que opta per noves vies literàries; hi connecto la mar de bé en la meva nova etapa de novel·les fantàstiques.”

Antònia Vicens:

“No puc parlar del ‘meu pas’ per la Magrana, sinó de la meva entrada recent al seu catàleg. Era l’hivern del 2022 quan el director, en Joan Riambau, em va trucar per proposar-me la reedició de Quasi un miracle, tots els contes. Li he d’agrair que llavors m’empenyés a acabar la novel·la Crideu la mort errant, digueu-me on va: la tenia dins un calaix i sempre que intentava de revisar-la, els protagonistes es tornaven capritxosos, volien manar més que jo i la meva venjança era tancar-los un altre pic al calaix. En Joan Riambau em va animar a no ser tan cruel i a alliberar-los: es va publicar l’octubre del 2024 amb total llibertat.  Ara encara persegueixen la Llum que els pot salvar. El gener d’aquest 2026 va sortir també a la Magrana la reedició de Lluny del tren.”