“La Bressola és un acte de resistència”

Ara fa cinquanta anys que va néixer la Bressola, amb set alumnes, una mestra i la voluntat de plantar cara a decennis de substitució lingüística a Catalunya Nord. Avui escolaritza més d’un miler de mainatges i ha contribuït a convertir el català, durant anys associat a la vergonya, en una llengua de prestigi i d’orgull. Miquel Mayol, un dels fundadors del projecte i figura històrica del catalanisme, i Guillem Nivet, ex-alumne i president de l’associació la Bressola, repassen mig segle de resistència, immersió i militància. En aquesta conversa amb VilaWeb expliquen per què el futur vol dir créixer, obrir un liceu i assegurar que les noves generacions no tan sols aprenguin català, sinó que el facin servir.

—Com van ser néixer la Bressola?
—Miquel Mayol [M. M.]: Als anys 1970 editàvem la revista militant la Falç, i fèiem intercanvis amb el setmanal basc Enbata. És amb Enbata que vam aprendre l’existència de les ikastoles. I amb la Maria Falquès, que esperava una criatura, vam pensar que havíem de fer una ikastola aquí. Les coses es van desenvolupar de manera gairebé miraculosa, perquè, d’altra banda, una altra parella de militants, l’Úrsula Ferrer i en Jordi Planes, també tenien dos mainatges. Aquesta parella va anar, de vacances, a visitar les ikastoles basques. Un dia vam dinar junts i vam decidir d’obrir una ikastola a la Catalunya Nord.

—Va ser tan fàcil?
—[M. M.]: Hi havia un veterinari, el senyor Barrière, que tenia un fill i una casa a la sortida de Perpinyà. Ens va deixar els baixos de casa seua, i va posar el seu fill a l’escola. Un company, professor de matemàtica, Miquel Balat, també hi va posar el fill. Un pagès, proper dels Barrière, també hi va ficar els seus mainatges. S’hi va afegir el filòsof Joan-Lluís Prat… Vam iniciar l’escola amb set nens, i com a primera mestra l’Úrsula Ferrer.

—Què representava en aquell moment l’obertura d’aquesta primera escola?
—[M. M.]: Una revolució. Era la ruptura amb el sistema genocida francès. Malgrat que ja hi havia hagut la llei Deixonne, que era una misèria, però que va permetre una primera escletxa.

—I què en recordeu, d’aquest període?
—[M. M.]: Una militància permanent. Calia trobar sous, calia demanar ajuda de les institucions… I tots nosaltres ens hi vam ficar.

—Cinquanta anys més tard, creieu que Catalunya Nord ha canviat?
—Guillem Nivet [G.N]: Jo pensi que la Bressola ha aconseguit de capgirar una mica la història de la percepció de la llengua de la gent d’aquí. Als anys 1970, parlem d’un període on parlar català era vergonyós. De la generació dels meus avis i d’en Miquel, la majoria eren traumatitzats. Parlar català a la mainada era fer-los mal, perquè no els transmetíem el francès, que era la llengua de l’elevació social. Una anècdota, quan la meua mare, bretona, va dir a la meua àvia, sud-catalana, que m’havien ficat a la Bressola, ella va respondre: “Cal que aquest mainatge aprengui el francès quand même!” Aquesta àvia havia nascut a la Garrotxa, havia passat la frontera el 1936, abans de la Retirada i sabia pas escriure el francès, però s’havia fet menjar el cap quan havia arribat aquí. Era aquesta generació, menys d’aquest grapat de bojos que van fer la Bressola i que, per sort, van posar una llavor que ha fet aquest arbre. Sí, és veritat que ara sem un nombre limitat de parlants. El que ha canviat, sobretot, és la mirada, el prestigi, sense que sigui elitista. El català ha passat de ser una vergonya a un orgull. Ara ningú no té vergonya de parlar català.
—[M. M.]: Hi estic totalment d’acord, amb una excepció. Sempre hi ha hagut una intel·lectualitat, aquí, que ha valorat la llengua, la cultura i la literatura. Però aquesta gent no passaven de poesia, de conreu intel·lectual, sense fer el pas de la resistència. Més que res, la Bressola és un acte de resistència. I és aquesta resistència, amb l’esperit del maig del 1968, que va empentar tota la meua generació.

—La Bressola va començar amb set alumnes i ara en té més de mil. Voleu continuar a créixer?
—[G.N]: És vital de créixer. Mantenir el que existeix ja és la petita mort. Quan es manté el que tenim, sense visió de futur i de voluntat de superar-se, ja comences a morir. La vida és moviment, sempre cal tenir projectes, anar endavant i mantenir el caliu de la resistència. Tenim ganes de créixer, amb el nostre projecte de liceu, òbviament, sense perdre de vista l’obertura de noves escoles, de mida petita, per tal d’assegurar el mètode immersiu que no pot pas funcionar amb escoles de 200 o 300 mainatges. El nostre objectiu també és obrir escoles a pobles petits.

—Era més fàcil obrir escoles abans?
—[G. N.]: No. El que ha canviat és que abans érem nosaltres que anàvem a buscar els elegits. Avui dia són els elegits que ens vénen a demanar d’obrir una escola. Després la problemàtica major és la de la natalitat. La natalitat baixa a tot Europa i particularment a l’estat francès, cosa que no s’havia vist d’ençà del 1916. Patim avui dia d’un procés molt més llarg. Moltes escoles públiques i privades tanquen moltes classes, i veiem les llistes d’espera aprimant-se. Pel que fa al context polític, és el que és, però les relacions amb l’Education Nationale van bé.

—Tornem al començament. Us vau haver d’enfrontar a l’Education Nationale, al Consell General dels Pirineus Orientals.
—[M. M.]: Vam haver de fer un disjuni públic [vaga de fam] per reclamar més subvencions públiques del Consell General, que ens donava tants diners com a un club de petanca, una subvenció ridícula. Vam decidir llavors de fer un disjuni públic al Castellet durant les sessions del Consell General. Quan els elegits sortien de la sessió per anar a atipar-se al restaurant, els trepàvem allà al davant. Durant cinc dies. Va funcionar. De cara a l’estat, la sort que teníem, és que la Bressola era pas l’única. Sis mesos després de la Bressola, es van crear les escoles Diwan bretones, les Calandretes occitanes, les Scola Corsa, les ABCM alsacianes… L’estat tenia un problema. El que ens va ajudar era el polític occità Bayrou, suport de les Calandretes, que va fer possible que l’estat ens ajudés.

—Hi ha hagut, doncs, uns canvis positius arran de la feina de la Bressola? La situació és molt més fàcil avui dia?
—[M. M.]: La Bressola va ajudar, va ser una peça important, però no va ser l’única. És tot un clima que ha canviat, i malauradament no es nota sempre. Si passeges per Perpinyà, molt difícilment sentiràs parlar un rossellonès en català.
—[G. N.]: Sé pas si tot és fàcil. El context polític està canviat, no només aquí, sinó també a Europa i a tot el món. Puja el populisme. Cal subratllar també que el suport institucional ha pujat, però la militància ha baixat. El suport institucional ha compensat la baixada brutal de la militància.

—Nogensmenys, fa dos anys vau sortir al carrer per demanar més suport institucional, gràcies a la militància.
—[G. N.]: Sí, i d’aquesta crisi en vam sortir més forts. En aquell moment, érem a punt de tancar escoles, cosa que vam poder evitar. Quan va fer la crida, vam anar a veure tots els Països Catalans, vam picar a totes les portes. Vaig veure que sí, que pot ser que falti militància, però que encara hi ha país. I que els Països Catalans encara és un concepte que vol dir alguna cosa.

—Voleu dir que la manera de militar ha canviat?
—[G. N.]: Venim d’una època, del maig del 1968, que tenia una generació jove ultrapolititzada, ultraorganitzada, amb una cultura de la militància molt estructurada. Ara, les generacions actuals, i m’hi incloc, són molt més individualistes, menys polititzades. Aquesta cultura militant encara ha pas desaparegut, amb un fort teixit associatiu, però es va debilitant.

—Quina és la metodologia de la Bressola?
—[M. M.]: Aquí cal retre homenatge a totes les generacions de mestres, i particularment al Joan Pere Le Bihan, que van permetre a la Bressola, des de Prada, de seguir el camí de la immersió total. Uns mainatges que parlaven únicament francès a casa es van posar a parlar català a l’escola, i entre ells a fora, que és la nostra gran victòria. Si la immersió no aconsegueix aquest resultat, que a fora de l’escola la mainada parli català entre ella, és un fracàs. En aquest moment, podem fer l’escola en llatí, que és igual. Aquí, la Bressola ha marcat un punt clau. Crec pas que hi hagi moltes escoles immersives a l’estat francès que arribin a aquest resultat.

—Un altre element és que feu participar directament la mainada en la vostra estratègia pedagògica.
—[G. N.]: És la verticalitat, que existeix a molts centres educatius. No hem pas res inventat. Hem adoptat moltes eines pedagògiques que hem posat al servei del projecte que és: la recuperació de la llengua a la Catalunya del Nord. No parlem de transmissió, ja que sabem que el 80% de les famílies no són catalanoparlants. No demanem a més la implicació dels pares, perquè no els podem demanar d’integrar el català a casa. Els diem: tu portes la mainada, nosaltres ho farem tot perquè parli català. El temps d’escola d’un nen és molt poc: sobre un any, representa el 25%. Si d’aquest 25% només parla català a l’aula, perdem els dos terços del seu temps. Així, vam voler immergir l’alumne al 100% del seu temps escolar: pati, menjador, passadís. És una radicalitat que volem mantenir, per assegurar la immersió completa. Per això, demanem molta implicació als mestres i professors.

—On els aneu a cercar, aquests professionals.
—[G. N.]: Primer, no enganyem ningú, expliquem el nostre projecte a tots els nous professors. Animar lingüísticament el pati és tan important com mantenir el català a l’aula. Hi ha una part també molt important de formació i de tècnica pedagògica, de compartir mètodes i jocs. És un aprenentatge permanent que funciona en equip.

—Teniu el projecte d’obrir el liceu. És l’última peça central de la immersió a Catalunya Nord?
—[M. M.]: L’obertura del col·legi ja ha estat un pas. Abans era difícil que la mainada conservés el català després de la primària. El liceu donarà una formació completa. És un pas absolutament necessari.
—[G. N.]: Veiem gràcies a la nostra xarxa Alumni, d’antics alumnes, que el compromís amb la llengua ha passat un cap important amb les generacions que van passar pel col·legi. Hi ha un vincle molt més important que falta encara amb el liceu immersiu, i que ens permetrà fer un pont entre la Bressola i el projecte professional de cada mainada.

—Quan mireu cap al futur, quins són els principals desafiaments?
—[M. M.]: Per mi el futur és negre. Però jo crec que el pas necessari és la política. M’excusareu de parlar de política, però avui dia el populisme complica les coses. Quan tindrem un batlle favorable al català a l’Ajuntament de Perpinyà, les coses canviaran. El futur polític és fosc.
—[G. N.]: Tot això va lligat amb el projecte de liceu. La militància ha baixat molt. Hem d’acceptar-ho i deixar d’esperar ajuda del teixit militant que falta, i generar nosaltres mateixos l’esforç. Sabem ensenyar i transmetre el català, ens hem de proposar com a desafiament moral, no pas limitar-nos a crear catalanoparlants, sinó també ciutadans.

—Miquel, de què esteu més orgullós avui dia?
—[M. M.]: Pregunta complicada. Jo diria que del fet que la Bressola encara sigui viva, que hi hagi una nova visió de cara a la llengua i al catalanisme. El futur és obert. És el punt clau: tot és possible.

—Guillem, de què us agradaria estar més orgullós d’aquí a cinquanta anys?
—[G. N.]: Cinquanta anys? Em portes lluny. Però m’agradaria tenir néts inscrits al liceu de la Bressola.