La diglòssia també ha acampat a la plaça de l’Ajuntament de València

La plaça de l’Ajuntament de València és plena de tendes de campanya a caramull –en són centenars– i n’hi ha prou de passejar-hi una vesprada per entendre que allò que s’hi cou, lluny de ser un ‘caprici’ generacional, és la resposta d’una ciutat, d’un país, que expulsa la seua gent a colps de lloguer, de pisos turístics i de fons d’inversió. Doncs tot el suport a qui hi dorm, a qui la coordina, a qui proposa una programació cultural per als participants, a qui sacrifica hores d’estudi i de faena. I precisament perquè l’acampada importa, perquè l’acampada ha de ser un èxit, cal dir el que ningú no s’ha atrevit a dir encara: l’Acampada de València està arraconant el valencià de manera deliberada. 

D’entrada, s’ha decidit que la comunicació, interna i externa, siga bilingüe, és a dir, en castellà i en català, com si a València els dos idiomes convisquessen en pau i harmonia des dels segles dels segles, com si el castellà no s’hagués estès al País Valencià per la via del poder polític, l’opressió i el prestigi social. Sembla que ho hem de repetir mil i una vegades: València no és ni serà mai bilingüe, València és un cas de manual de substitució lingüística. Una ciutat on la llengua pròpia ha anat retrocedint barri a barri, generació a generació, fins a convertir-se en allò residual que parlen els llauradors de l’Horta, l’àvia o la fallera major abans de començar la mascletà. Quan dues llengües competeixen pels mateixos usos, l’una desplaça l’altra i sempre guanya la que té l’estat i els diners al seu costat. Camarades, més Guarner, més Aracil, més Ninyoles i més Fuster.

Els motius i les raons de la tria lingüística no són nous, l’organització adverteix que no podem deixar ningú enrere, que el projecte ha de ser transversal. Per tant, a les publicacions ara ens toca llegir coses tan divertides com: cartografia i cartografía; gràcies i gracias; comunicat i comunicado; atenció i atención; donacions obertes i donaciones abiertas; i més expressions que, sense l’amable traducció, serien incomprensibles per al públic general amb el graduat de primària. A més a més, en els vídeos produïts per l’equip de comunicació, el castellà ocupa huit minuts de cada deu, per no parlar de les faltes d’ortografia preocupants de tots els texts que han anat compartint a les xarxes socials. Si en vols més, para el cabàs. 

I no haurà estat per falta de recursos i ajuda. Des de fa setmanes, diferents sectors i associacions, de l’activisme lingüístic als col·lectius juvenils, s’hi han adreçat per encoratjar-los a fer del valencià la llengua vehicular de l’acampada. Hi han arribat comunicats, reflexions i, fins i tot, oferiments concrets de persones disposades a editar, transcriure i corregir texts. La resposta ha estat el silenci. I el silenci, en un espai que presumeix d’assemblearisme, també és una decisió. Per fer un resum de tot plegat: diglòssia.

Per a molts joves, l’acampada pot ser la primera porta a l’activisme i el lloc on es fixen hàbits lingüístics. Si el valencià hi és llengua d’acollida, de deliberació i d’organització, contribuïm a normalitzar-lo; si no, perpetrem la seua minorització. Es tracta de fer del valencià la llengua comuna i d’integració, també per a les persones nouvingudes. Un moviment com l’acampada, que vol i aspira a transformar la societat, no hauria de reproduir les jerarquies lingüístiques que la travessen, perquè no hi ha res al País Valencià que puga fer-se a l’esquena del valencià. És la llengua pròpia d’aquest país i l’eix vertebrador de totes les seues problemàtiques i lluites socials. Perquè, efectivament, les opressions s’entrecreuen i es reforcen. A Barcelona, les mobilitzacions per l’habitatge s’organitzen en català i han estat un exemple per a totes. València pot i ha de fer el mateix.