Lyuba Yakimchuk: “La guerra i Putin han impulsat, sense voler-ho, la descolonització d’Ucraïna”

Seiem l’un davant l’altre, en un tros d’herba massa assolellat, i em demana per on vol que comencem. Li dic que em parli dels seus orígens. És la primera persona del Donbàs que conec, i vull que me’n parli per iniciativa pròpia, que m’expliqui la regió més cobejada per l’exèrcit rus sense el biaix de les preguntes. Vull que m’ajudi a desbrossar els relats de l’experiència. Lyuba Yakimchuk s’ho pensa, fa un sospir i comença a parlar. 

“Vaig néixer prop de Luhansk, el 1985. El meu pare era minaire. Érem una família normal. Després me’n vaig anar a Kíiv, a la universitat, i quan els russos ens van ocupar la ciutat vaig ajudar la meva família a traslladar-se cap al centre d’Ucraïna. Ho vam perdre tot. La casa va quedar buida i uns veïns ens van explicar que hi havia anat a viure un soldat rus. Se’ns feia violent… Era com si hi hagués entrat un intrús. M’impressionava tant, tenir soldats russos a casa meva, a la casa on vaig néixer i créixer, potser a l’habitació que m’havien fet els meus pares… Va ser horrible”, diu. Fa una pausa. Duu unes ulleres de sol, però en les faccions noto que s’ha emocionat. “Però l’any passat es va morir. I, francament, me n’alegro. La casa torna a ser buida.”

La despossessió de casa seva, del paisatge que s’estimava, omple les pàgines dels seus reculls de poemes. El més conegut es diu Albercocs del Donbàs i el va publicar el 2015, l’any que aquest soldat rus se’n va anar a viure a la llar que els seus pares, la seva àvia i la seva germana havien abandonat per culpa de la guerra. En un poema, Yakimchuk explica que la tragèdia ha esbocinat allò que considerava casa seva: “No em parleu de Luhansk, / fa temps que ja tan sols és Hansk. / N’han arrasat el Lu fins als fonaments, / fins a l’asfalt de color carmesí.”

“El llenguatge reflecteix la nostra vida per dins i per fora. Quan la vida exterior canvia, també canvia el significat de les paraules. En temps de guerra, és una sensació estranya… La vaig notar el 2014, quan la meva família va començar a viure sota l’ocupació russa. Jo hi notava una distància. Quan hi parlava, notava que el significat de moltes paraules, per a ells, havia canviat. De moment, no ho vaig entendre, però ho notava, ben endins… En una guerra, es destrueixen les cases i les ciutats, però també el llenguatge. La meva feina com a poeta és treballar amb el llenguatge danyat. Ara, per a molts ucraïnesos, el passadís o el lavabo no són tan sols  un passadís o un lavabo. Són llocs on ens podem amagar quan cauen els míssils, perquè no tenen finestres”, diu. 

Ara parla amb una naturalitat analítica, però de vegades el final de la frase posa de sobte la pell de gallina. La brutalitat s’escola entre frase i frase sense avisar. “Per exemple –continua–, una amiga meva feia un xat amb un noi, un dia, quan va sonar l’alarma antimíssils. Se’n va anar al lavabo per a protegir-se i li va escriure: ‘He anat al lavabo.’ I l’altre es va pensar que hi flirtejava. És així, la guerra: canvia el llenguatge, de vegades fins i tot còmicament.” Mentre ho diu, se li escapa una mica el riure.

Ara, la metamorfosi dels significats no és l’únic efecte lingüístic de l’agressió russa. “També hi ha una guerra de llengües. Amb el rus intenten de destruir l’ucraïnès. I tot és ple de trampes: jo vaig créixer en una família considerada russòfona, però els meus pares es van passar al rus perquè era l’única manera de relacionar-se, al petit poble on vivíem. Ni tan sols hi podies fer una carrera professional mínima sense saber rus. Però la nostra llengua no era el rus. I el rus de Luhansk, de fet, era ple de paraules ucraïneses. Jo mateixa no sabia el nom de moltes verdures en rus, per exemple. Quan la meva àvia es va jubilar, va deixar de parlar rus de cop i volta i es va passar a l’ucraïnès. Ja no necessitava fer vida social. Hi ha hagut una propaganda molt forta per a presentar el Donbàs com una regió exclusivament russòfona, i no és així. És mentida. A casa meva, com en molts pobles, parlàvem ucraïnès”, explica. 

Li demano com s’ho ha fet. Com l’ha afectada, viure envoltada de tanta propaganda sobre el lloc on es va criar. Potser de vegades fins i tot és difícil d’estar segur que l’experiència pròpia és real, creure’s els records d’un mateix. La formulació de la pregunta no li fa el pes. “No diria que la meva realitat estigués dominada per la propaganda, no. Quan tenia cinc o sis anys vam fer un referèndum sobre la independència d’Ucraïna. I el meu pare en parlava en primera persona: les vagues de minaires de la part oriental d’Ucraïna van ser un dels primers espais en què va sortir la idea de la independència. El meu pare ho tenia molt clar.” Ho ha dit amb fermesa. “A la regió de Luhansk, més d’un 80% va votar-hi a favor. Pràcticament el mateix percentatge que a la regió de Kíiv. És molta, molta gent. Per tant, no: entenc la pregunta, però la meva realitat no ha estat mai substituïda per la propaganda. De cap manera.”

Fa una mica de vent, però el sol pica molt fort. Miro de reconduir-ho: no vull que se senti qüestionada, vull saber si ha estat difícil de descolonitzar-se la ment, d’alliberar-la de les mentides de l’altre. Decanta el cap. “No, tampoc. Perquè de ben petita em van explicar la història de la meva família. El meu pare em parlava sovint de quan havien enviat els avis a Sibèria, per exemple. I això m’ajudava a tenir els ulls oberts”, diu. Va viatjar molt per Ucraïna, de més jove, i d’estudiant va participar en l’anomenada Revolució Taronja, que demanava la democratització del país i l’acostament a la Unió Europea. “Viatjar molt em va fer estar connectada amb la gent del meu país. Connectada de debò. I la connexió autèntica amb les persones t’ajuda a resistir la maquinària de la propaganda”, diu.

En canvi, diu que sí que fou víctima d’una altra cosa: la folclorització. “Als anys noranta, a Ucraïna, molta gent pensava que el rus era una llengua millor, més important, més seriosa. Era una herència del temps soviètic”, diu. Yakimchuk coneix bé la història de la repressió cultural en temps de l’URSS: va escriure un documentari, Casa Slovo, que relata com l’estalinisme va executar una generació d’escriptors ucraïnesos. “L’ucraïnès era considerat, durant dècades, una llengua rural. Ens deien que no hi podia haver llibres de matemàtiques o de física en la nostra llengua. Ara ens fa riure, però la situació era aquesta. I encara hi ha gent que ho pensa, això, avui”, diu. I això, és clar, erosionava la percepció que tenien de si mateixos els ucraïnesos. “Durant el carnaval, a l’escola, cada nen portava una disfressa. La majoria anaven vestits d’animals. La meva disfressa era d’ucraïnesa! Era com una màscara… Era l’única manera de ser obertament ucraïnesos: amb una disfressa de carnaval.” 

Amb els anys, i amb la independència, la cosa va anar canviant. On abans veia complex, ara hi veu orgull. Pertot Ucraïna s’hi percep una paradoxa. La cultura ucraïnesa s’ha revifat d’ençà que els míssils russos plouen arreu del país. “És així: la guerra i Putin han impulsat, sense voler-ho, un procés de descolonització d’Ucraïna. Molts vam sentir, més que mai, que havíem de lluitar per la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre país. Jo ja sabia que el Donbàs era Ucraïna, sempre ho he sabut. Però després del 2014 vaig entendre que n’havia d’escriure: havia d’escriure sobre els territoris ocupats per a mantenir-los en la nostra narrativa. Ara mateix és l’única manera de mantenir-los sota control ucraïnès: escriure’ls”, diu. “Els escriptors, els artistes, els periodistes literaris… Tots hem d’explicar històries sobre aquests territoris. És la manera de protegir-los i d’ajudar els qui hi viuen, sota l’ocupació russa. Hem de lluitar per ells, com ells ajuden l’exèrcit ucraïnès sempre que poden. Hem d’explicar que viuen empresonats per l’exèrcit rus; que hi ha activistes que no poden abandonar el Donbàs perquè els esperen a la frontera, amb els noms escrits en una llista negra.”

En una altra entrevista, recordo haver-li llegit que no totes les nacions són capaces de fer literatura de tanta qualitat com Ucraïna. Li demano per què. Hi té a veure aquesta concepció tan política de la cultura? “És la història d’Ucraïna”, diu, després de pensar-s’ho uns segons. “En temps imperials, en l’època de la colonització, la literatura era l’única manera de mantenir la nostra idea d’estat. Imaginàvem la nostra llibertat a través de la literatura ucraïnesa. De fet, va ser el poeta nacional ucraïnès Xevtxenko qui també va imaginar, qui va crear, d’alguna manera, la idea d’una estatalitat ucraïnesa en la seva poesia. Quan vam aconseguir la independència, ja teníem aquest projecte en la nostra literatura. Per això aquests dies parleu amb tants poetes…”, fa, de broma. “Per això parlo de mantenir el control del relat dels nostres territoris. Esmentar els noms d’aquestes ciutats i fer que hi visquin els nostres personatges és important perquè la literatura també és una mena de poder tou. Tenim el poder dur, l’exèrcit, i tenim el poder tou, la nostra literatura. Sabeu? Rússia fa servir la literatura russa, també. Allò que fa l’exèrcit rus es prolonga mitjançant la literatura russa. Colonitzen nacions fent servir la literatura. Doncs nosaltres podem fer servir la literatura simplement per mostrar que aquests territoris són nostres.”

“Va més enllà de la poesia, això. Si mireu d’anar al teatre a Kíiv, hi trobareu totes les entrades exhaurides. La gent compra més llibres que mai. La cultura és una manera de construir la nostra identitat, d’entendre qui som. En temps de catàstrofe, en temps de guerra, la gent necessita entendre qui és. La gent necessita repensar les coses i entendre com trobar un nou sentit a la vida, a viure. I probablement per això necessitem la literatura ucraïnesa. És una forma de llibertat”, diu, finalment. I a la cara se li dibuixa un somriure trist.