Victòria Alsina: “Podem perdre la nació pel camí”

La regidora de Junts a Barcelona Victòria Alsina va presentar fa uns dies, a la Pedrera, la fundació Paral·lel 41. L’acompanyaven dirigents polítics i representants de la societat civil. Molts d’ells eren dirigents de l’antiga CiU i hi destacava l’ex-president Jordi Pujol, el constructor de la Catalunya autonòmica. Alsina, també ex-consellera d’Acció Exterior, presideix la nova fundació. S’ha proposat de revitalitzar un catalanisme amb voluntat de transversalitat, i treballar en propostes que influeixin els partits i les institucions. Diu que la nació perilla, i en aquesta entrevista explica per què.

—Comencem per la diagnosi. En quina situació creieu que es troba el catalanisme?
—El catalanisme i, més enllà, la societat, està atrapada en un moment complicat, entre la nostàlgia i la resignació. Entenent la nostàlgia com la sensació que no tenim aquella autoestima col·lectiva, aquell orgull, allò que anaves pel món i deies: sóc català, a Catalunya es fan les coses bé, tenim un projecte i sabem cap on anem. Són tots aquells anys del catalanisme que tenia la capacitat de sumar, i no només de reivindicar el país, sinó de construir-lo. Som hereus d’aquest catalanisme, igual que també som hereus de tot el que han representat els anys del procés, que és la darrera etapa que hem viscut d’aquesta gran i llarga tradició catalanista; de l’esperança que es va generar, de la mobilització que el catalanisme va tenir la capacitat de generar i de les lliçons que n’hem extret. Però no es pot construir el futur mirant pel retrovisor. Hi ha una sensació d’avançar per inèrcia, de no saber on va el país. No hi ha un horitzó en aquest moment compartit. I això ens acaba portant a una situació molt perillosa. El món avança molt de pressa. Els reptes que tindrà Catalunya d’aquí a deu anys, o l’any 2050, no seran els mateixos que ara ni que els darrers anys. Si avancem per inèrcia i amb resignació, no prepararem el país per afrontar-los, i som un país que no tenim les eines institucionals que té un estat per a defensar qui som. Avançant per inèrcia en un món tan ràpid, podem perdre la nació pel camí.

—La situació actual és perquè l’independentisme no ha paït bé el final del procés?
—És la suma de moltes coses, però sobretot és la falta d’un consens sobre l’horitzó. Això fa que no hi hagi tampoc la capacitat de tenir un espai central, que aquest catalanisme que sempre, al llarg de la història, ha unit. Cada generació ha format part d’una baula del catalanisme. La societat actual està faltada de sentit: no tenim clar cap on anem.

—Voleu dir que l’horitzó ha deixat de ser el dret d’autodeterminació, que era el mínim comú denominador del sobiranisme?
—Nosaltres entenem que la darrera voluntat de tot plegat és tenir una Catalunya més forta i més capaç de decidir el seu futur com a nació mil·lenària europea que és. I s’hi superposen els reptes als quals el catalanisme ha d’aconseguir donar una resposta, i que sigui catalana. Per exemple, el gran repte que a tots ens obsessiona: l’habitatge. O la mobilitat. Són temes tremendament importants a resoldre, però la resposta pot ser més tècnica i que funcioni en un altre país europeu o, per exemple, en una altra ciutat de la mida de Barcelona. Però n’hi ha d’altres, com el model educatiu o la immigració, per dir-ne dos, que requereixen una resposta catalana. Això vol dir que ha de considerar què necessita la nostra nació per a continuar creixent, per a ser més forta i tenir un futur esplèndid, que és el que volem tots.

—La política catalana s’ha desnacionalitzat? Hi ha reivindicacions que alguns partits han deixat de fer i que Aliança Catalana ha agafat com a bandera?
—L’aparició mateixa d’Aliança és una espècie de reafirmació d’aquesta crisi del catalanisme. El catalanisme, que sempre ha estat carril central i ha fet avançar el país, tenia capacitat d’ajuntar gent que no necessàriament pensava igual, però que compartien la voluntat de treballar junts per construir Catalunya. S’ha enriquit de moltes tradicions i famílies. Molta gent que hi ha volgut contribuir, no només des de la política, sinó també des de l’economia, l’art, l’arquitectura, amb tota mena de creativitat, amb voluntat de construir. Si això no és així, la situació es complica. Si volem que el catalanisme continuï essent l’eix conductor de la nostra societat i de la nostra nació per als joves, no pot ser només un llegat. L’han de veure com una eina útil per a construir el futur: per a emancipar-se, tenir la vida que volen, tenir fills, una empresa, fer el que realment vulguin. Hi ha la necessitat d’actualitzar el llegat perquè els joves se’l facin seu.

—Parleu del llegat de Convergència? O també del de més partits, com el PSC, per exemple?
—El llegat del catalanisme va molt més enllà d’un partit i és important entomar-lo tot, igual que no només són els anys de la Renaixença o els anys del procés, no ha parat mai. Si una cosa ens ha permès de continuar essent la nació que som és que el fil del catalanisme polític ha anat evolucionant. Ha passat per moments pitjors i millors, però sempre ha tingut capacitat d’organitzar-se i tirar endavant. Avui dia, ho veiem en risc. Estem en risc real que deixi de ser el factor aglutinador que fa tirar endavant la societat catalana.

—Parleu d’habitatge i de propostes per al dia a dia. Teniu una visió pragmàtica del catalanisme?
—La millor manera de preparar el país perquè sigui fort, estigui preparat, pugui liderar en el món, a Europa, i que tingui capacitat de decidir és que sigui fort en tots els àmbits de la societat. Ha de tenir un estat del benestar fort. En última instància, l’última voluntat del catalanisme és fer perdurar la nació, però millorar la vida de les persones, també. Un país que tingui capacitat d’educar bé, de gestionar i d’integrar totes les persones nouvingudes que arriben a casa nostra amb una lògica de drets i deures. Ha d’estar fort en cada un dels àmbits perquè això és el que farà que hi hagi progrés col·lectiu, que la nació estigui forta i que a la gent també li vagin les coses bé. Ho veiem indestriable.

—No ho intenten fer els partits, això?
—Els partits tenen un rol molt important a la societat i el continuaran tenint. Però Catalunya necessita un espai –no l’únic, un espai més– que faci una funció que els partits no poden fer. Una bona part de la societat catalana està cansada de la confrontació estèril, però la gent vol treballar per al país, vol fer país, es vol implicar i il·lusionar-se pensant quin futur és millor per a Catalunya. Hi ha un munt de talent compromès, de totes les edats i de totes les professions, que vol tenir un espai on contribuir amb les seves idees, temps, energia. La majoria d’aquestes persones no aniran mai a un partit. Per tant, necessitem uns altres espais per a sumar el talent compromès amb el país i fer incidència pública, d’una banda. I d’una altra, desenvolupar projectes que generin oportunitats que són bones per a la societat catalana.

—No ho intenten també les fundacions dels partits? Per exemple, la de Junts?
—Els partits i les seves fundacions normalment no tenen la capacitat de transversalitat que nosaltres busquem. Enteníem que el rol de la fundació és un espai que en aquest moment no cobreix ningú, encara que hi ha moltíssimes entitats de la societat civil catalana que fan una feina fonamental i amb què volem col·laborar de manera molt estreta, perquè entenem que quan es col·labora és quan les coses van millor.

—L’espai central del catalanisme està ocupat o és orfe?
—Ens preocupen els espais polítics i qui ocupa cada espai, però la diagnosi que ens mou és que l’espai del catalanisme com a carril central, engrescador i amb capacitat d’unir gent diferent que vol treballar per al país ha perdut força. No és que no hi sigui. Però molta més gent es queda a casa, ho veu des de la distància. I hi ha tota una generació de joves que directament ja no ho tenen com a marc de referència.

—Hi ha qui pot pensar que preteneu de refundar l’antic espai de Convergència. En la presentació us acompanyava el president Jordi Pujol.
—La transversalitat de tot l’equip que hi ha al darrere ja evidencia la voluntat que aquest projecte actuï i operi amb aquesta lògica transversal. El patronat i el consell assessor està format per professionals de mirades molt diverses, trajectòries diferents, persones que han contribuït des de diferents espais a construir el país. Les nostres activitats també posaran en evidència la voluntat d’aquesta mirada transversal. Volem que aquest projecte sigui capaç d’engrescar totes les persones que s’estimen el país, que estan cansades de la confrontació i que poden aportar el seu temps i talent per millorar aquesta situació d’impàs que tenim ara, per sumar. Per tant, la voluntat és aquesta.

—Quan parleu de confrontació, us referiu a les picabaralles entre partits?
—A picabaralles entre partits, però també és una confrontació que no està lligada a uns objectius a mitjà termini. No tenim clar quin és l’horitzó. El món ha continuat girant, i gira molt de pressa. Apareixen tota mena de reptes cada dia. Si el catalanisme no fa un esforç constant per estar actualitzats i ser una opció de futur, i a més sense tenir, per desgràcia, les eines d’un estat, ens quedarem enrere. Volem treballar en aquest espai específic.

—Amb la confrontació estèril us referiu també a la confrontació amb l’estat espanyol que va caracteritzar el procés?
—Quan deia que hi ha reptes que continuen essent-hi i que s’hi afeixen, em referia que hi ha un gran repte que tenim sobre la taula, que és la manca palesa de l’estat i de tot el que penja de l’estat de contribuir en positiu no només al reconeixement de Catalunya, sinó també al seu desenvolupament i manteniment sistemàtic. Això ens obliga, a la societat catalana –com sempre, per cert–, a tenir un rol especialment actiu per cuidar el nostre país i la nostra gent.

—Heu dit que no veniu a fer informes, sinó a actuar. Això què vol dir?
—En la majoria de temes, Catalunya està hiperdiagnosticada. Tenim clars quins són els grans problemes que s’han d’afrontar. Quan pensàvem què havia de ser Paral·lel 41, no volíem que fos un think tank que elaborés més informes. Volem que sigui una eina útil per a poder fer incidència pública i per a impulsar accions: xarxes de talent, projectes socials, de desenvolupament econòmic, per tot Catalunya. Per nosaltres és molt important dir que el focus el posem a tot el país. Aquesta no és una entitat que neix per treballar a Barcelona i a la conurbació metropolitana. Vol fer acció a totes les vegueries i comarques de casa nostra, escoltant tothom. Presentarem trimestralment un calendari d’activitats, accions i projectes. Es podrà veure que no només ens quedem amb el pla de l’anàlisi i de la generació d’idees, sinó també amb la voluntat d’implementar-les.

—Preteneu que els partits copiïn les vostres propostes?
—Anirem a fer incidència pública amb els partits i les institucions, amb les persones que estan a les responsabilitats de govern. Especialment perquè tenen més eines per a implementar-ho, però també amb la pròpia societat civil, amb empreses, amb entitats, amb el teixit social.

—Com us financeu?
—Amb donacions privades. Ens hem obligat a auditar els comptes de la fundació. Anualment, de manera transparent, farem pública l’estructura de finançament i com s’han gastat els diners.

—Presidiu la fundació i alhora sou regidora de Junts a Barcelona. Com ho lligueu tot?
—La meva principal ocupació és a la Universitat de Barcelona, feliçment. Vaig anar a la llista amb Xavier Trias. Era un projecte que m’il·lusionava, però en el moment en què vam tenir clar que ens quedàvem a l’oposició, a mi sempre m’ha semblat molt més saludable i millor combinar la vida professional amb les hores de dedicació política, que es fan de més a més. Si ets a govern és impossible, perquè no tens prou dies ni hores per a fer tot el que has de fer, però estant a l’oposició em sembla molt més saludable reincorporar-te a la vida professional. Crec que la societat també ho valora bé. És bo tenir un peu a la realitat i a la vida professional. Jo venia de la Universitat de Barcelona. Vinc de l’acadèmia i he anat a l’acadèmia. No volia deixar l’acta de regidora en cap cas, perquè em semblava una falta de respecte als electors i, en concret, al districte de Gràcia, que presideixo. A més, és el meu barri, me l’estimo molt i estem fent molt bona feina des de la presidència del districte. Però vull dedicar les meves energies cíviques al que considero que és més útil i necessari en aquest moment per a fer país, que és una fundació com Paral·lel 41.

—Heu dit que no us tornareu a presentar a les eleccions municipals.
—No. Tindré l’acta de regidora fins el mes de maig, quan hi hagi les eleccions municipals, i dedicaré tota la meva energia cívica i d’incidència pública, de fer país, a la fundació, que també compta amb un equip tècnic que s’ocupa del dia a dia. Aquesta és una condició important per a poder fer la feina.

—I continuareu militant a Junts.
—Sí, igual que unes altres persones de la fundació: cadascú tindrà la seva vida privada i les seves militàncies o no militàncies.

—Vau informar Carles Puigdemont de la creació de la fundació?
—Vaig informar-ne el president Puigdemont, el secretari general, Jordi Turull, i més persones de la formació, i també Oriol Junqueras, per exemple. Em semblava important que els partits ho sabessin. En el meu cas, més encara, em semblava que ho havia d’explicar. Teníem la certesa que, pel fet de ser un projecte profundament catalanista, que vol sumar en una altra lògica i treballar per al país, seria ben rebut i així ha estat.

—Amb quins partits voleu tenir interlocució?
—Per començar, amb els que estiguin en posicions de govern, perquè són els que tindran més capacitat de fer coses, i per tant allà la incidència pública és més gran. No ens tanquem a ningú ni a cap partit que ens vulgui escoltar. Qualsevol persona que cregui en la democràcia, en els drets humans i en la voluntat de fer avançar Catalunya és benvinguda.

—Descarteu acabar convertint-vos en un partit?
—El nostre rol és tremendament important, perquè es necessita. Estem completament sobrepassats de la quantitat de missatges i de persones que s’hi volen implicar des que hem presentat públicament el projecte. Hem tocat una tecla que era necessària. Aquest rol és fonamental i ens volem centrar en això. És complementari a la feina que han de fer els partits, que s’ha de fer necessàriament des de la societat civil.

—Us identifiqueu dins una generació que pren el relleu dels dirigents socials i polítics del procés i dels últims deu anys?
—La fundació no ve a jubilar ningú, però ve a reivindicar que hi ha una responsabilitat generacional d’implicar la gent més jove, donar-li possibilitats de formar part dels espais de construcció i de consolidació del catalanisme. La gent jove està desconnectada. És fonamental que s’acostin al catalanisme perquè ha de ser el gran aglutinador, de la societat i del que puguem construir junts.

—Com els buscareu?
—Hi ha una part que és anar a buscar la gent jove i la que està desencantada, i una altra de buscar la que ha arribat, que són nous catalans, i que és important que entenguin que, perquè aquesta sigui casa seva, s’han d’assumir una sèrie de compromisos i responsabilitats. Serà important escoltar-los molt, tenir un equip jove, amb actuacions, temes i formats que hi connectin. Aquesta fundació es prendrà molt seriosament la feina a les xarxes socials.