Gautier Sabrià: “Ara mateix, a Catalunya Nord, manifestar-se no és un dret fonamental”

La Diada de Catalunya Nord arriba enguany enmig de la inèrcia de les darreres mobilitzacions pel cost de la vida i les prohibicions de les manifestacions per part de la prefectura. Gautier Sabrià, sociòleg, president de la Plataforma per la Llengua a Catalunya Nord i un dels organitzadors dels actes de la Diada del 7 de novembre, denuncia que la prefectura ha impedit de recuperar el recorregut històric de la mobilització a Perpinyà. Considera que a Catalunya Nord i a l’estat francès s’ha establert una deriva autoritària fruit de les manifestacions amb aldarulls i tem que això pugui perllongar-se en el temps. Segons ell: “Ara mateix, a Catalunya Nord, manifestar-se no és un dret fonamental. Has de demanar permís.” Sabrià reivindica la llibertat d’expressió i de manifestació, i alerta de la criminalització dels moviments socials en un moment en què l’extrema dreta guanya força.

—Què es reclamarà a la Diada de Catalunya Nord d’enguany?
—Històricament, s’ha demanat més presència del català, més reconeixement de la nostra llengua i la nostra identitat, però també hi ha l’aspecte polític de poder decidir a Catalunya Nord les coses que tenen a veure amb el futur del nostre territori. L’estat francès és molt centralista, i des de Catalunya Nord es podrien prendre moltes decisions. El Consell Departamental no té gaires poders i molt sovint és des de Tolosa o París que es prenen les decisions que tenen més influència. Quan ets un territori tan perifèric, molt sovint sem més aviat un territori abandonat que no pas una altra cosa.

—Quin és el lema?
—Aquests últims anys estava relacionat amb l’autodeterminació. Fa anys que l’enemic principal de la Diada és l’estat francès, que oprimeix la nostra llengua i identitat. Ara ens adonem que tenim un altre enemic més interior, que és l’extrema dreta. Amb la pujada que hi ha hagut, no només podem mirar a París per queixar-nos. Tenim un partit que s’està convertint en l’hegemònic a Catalunya Nord i que també ataca directament. Ho hem vist aquests últims mesos, amb la supressió de la Regidoria de Catalanitat a Perpinyà o l’abandonament de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC), que fa coses per una mínima protecció per la llengua. El lema de la manifestació d’aquest any és: “Llibertat d’expressió, llibertat d’expressar-se en català.” És una referència també a l’extrema dreta, que fa anys que a Perpinyà intenta de recuperar el concepte de “llibertat d’expressió”, amb un festival que organitzen cada any, on senzillament és Aliot que convida autors i tertulians de la dreta radical a fer xerrades. L’extrema dreta s’apropia d’aquest concepte per pervertir-lo, però nosaltres sí que volem reivindicar-lo, i volem fer-ho en català.

—Un bon exemple de la provocació de l’extrema dreta és que el batlle d’Elna, Steve Fortel, vulgui celebrar l’ocupació de Catalunya Nord per França.
—És el primer cop que veig una celebració positiva del tractat dels Pirineus. L’extrema dreta a Catalunya Nord és un perill i el que fa Fortel va en aquesta direcció, de fer una exaltació del tractat dels Pirineus. És l’expressió màxima de la presència francesa, de la idea de rebaixar la nostra identitat, de dir que quina sort que hem tingut de ser francesos. Em sembla una bona il·lustració de la feina que va fent l’extrema dreta a Catalunya Nord. És a dir, intentar folkloritzar cada cop més la nostra identitat, deixar-la com una cosa residual i posar més prestigi a l’estat francès. Per això diem que la Diada és en contra de l’extrema dreta, però també contra l’estat francès, que es troba en una deriva totalment autoritària i molt preocupant, que afecta la nostra llibertat d’expressió com a col·lectiu, com a Plataforma per la Llengua i en la Federació d’Entitats Catalanes de Catalunya Nord. La llibertat d’expressió és una cosa que ara s’ha de reivindicar a Catalunya Nord i a l’estat francès, i abans no era pas normal fer-ho.

—A què es deu, aquesta deriva autoritària que comenteu?
—Perquè l’extrema dreta ens fa callar com a catalans, com a defensors de la llengua. A Catalunya Nord, fa un mes que estem cohibits de manifestar-nos com volem. És el prefecte que diu com manifestar-se, qui i quines manifestacions són legítimes. També tenim un toc de queda cada cap de setmana per als menors d’edat, després de les set del vespre no poden estar-nos al centre de Perpinyà. La situació fa por, ens alarma. Nosaltres fa mesos que preparem la Diada, que és un esdeveniment molt conegut. La gent sap que a començament de novembre sempre hi ha aquesta manifestació, que és l’únic espai que tenim a Catalunya Nord per a reivindicar de manera activa la nostra identitat, la llengua, parlar del nostre territori. És dels pocs moments en què nord-catalans decideixen de mobilitzar-se a Catalunya Nord per qüestions que ens afecten només a nosaltres. I ara, després de mesos de preparació, anunciem a la prefectura que farem la manifestació recuperant el recorregut històric de començar a la plaça de Catalunya i acabar al peu del Castellet. Doncs quaranta-vuit hores abans de la manifestació, ens diuen que no ho podrem fer, i ara és la prefectura que ens diu on i com ens podem manifestar.

—Quines explicacions us han donat?
—Fa un mes que la prefectura prohibeix les manifestacions pel centre de Perpinyà. S’ha quedat amb imatges de la primera manifestació del 17 d’octubre, on vam veure enfrontaments entre policia i manifestants, per dir que ara és massa perillós manifestar-se pel centre. El que volen fer és protegir els grans comerços, com FNAC, no pas les petites botigues. Es veu que els importa més això que la llibertat de protesta. Porten les manifestacions als afores del centre i això en fa perdre la màgia. Al centre, la gent et veu, s’hi pot afegir. Ara mateix, a Catalunya Nord, manifestar-se no és un dret fonamental. Has de demanar permís. Es toca un dret fonamental amb l’excusa que la manifestació de fa un mes va anar malament. Quan deixes tots els moviments als afores, és difícil que la gent s’hi afegeixi i amagues la nostra existència. L’excusa és no voler que hi hagi disturbis, però fa setmanes que no tenim imatges així a Catalunya Nord. Això ja no funciona. Em fa patir que l’excepcionalitat de prohibir les manifestacions es banalitzi.

—És a dir, que l’excepcionalitat passi a ser normalitat.
—Amb els atemptats de Bataclan, vam tenir un estat d’emergència. Havia de durar quinze dies i va durar dos anys. Em fa por la criminalització dels moviments socials, tenint en compte que d’aquí a cinc mesos hi ha les eleccions presidencials, amb la possibilitat que guanyi l’extrema dreta. Després, ens podem trobar que si la gent vol sortir al carrer a manifestar-se en contra de l’elecció de Marine Le Pen, ella podria dir que té totes les eines per a prohibir-ho.

—Però no creieu que la inèrcia al carrer d’aquests darrers dies i les prohibicions poden fer que la gent surti encara més a manifestar-se? Quina previsió teniu?
—Crec que és difícil. En les mobilitzacions de dissabte, encara hi ha moviment, però hi ha menys gent que hi participa. Molta gent veu aquestes manifestacions com un perill, i hi ha por que siguin prohibides. Tot això passa en un moment en què es fa la llei casseur-payeur, que en català vol dir que qui trenca coses les paga. Grosso modo, si algú trenca una vitrina i tu ets a cents metres i la policia t’agafa, et poden multar i castigar per una cosa que no has fet. Hi ha un context de repressió tan fort que em fa por que certa gent no vulgui participar en la manifestació. Hi ha un públic familiar que no sé si vindrà, també gent gran que històricament sempre han vingut. El nostre objectiu és intentar de recuperar el màxim de gent a la manifestació, que interpel·li més gent.

—Fa uns dies, es van publicar unes dades sobre el català de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC) que no són positives. M’agradaria que les comentéssiu. El català solament el sap parlar un 15% en una conversa simple.
—Són xifres que ens preocupen, però faré un apunt com a sociòleg. Em sembla complicat avaluar aquestes enquestes quan es tracta del català a Catalunya Nord. Demanar a la gent de Catalunya Nord si parla castellà o anglès és una cosa, però demanar-los si saben parlar català és una altra cosa. Agafem xifres molt fredes, la part de fragilitat que tenim al nord amb català també s’hauria de valorar. Jo estic totalment convençut que hi ha més del 15% de la població que pot tenir una conversa simple en català. Hi ha un altre tema: on es pot parlar el català? Abans s’aprenia a casa, amb la família, i ara és a l’escola. Però si només l’aprens a l’escola, el pots fer servir a la classe i a pati. Però, i a fora de l’escola? Si es parla cada cop menys a casa, vol dir que perds un espai on practicar-lo. En l’enquesta també demanen quanta gent parla cada dia en català o un cop la setmana. Em sembla bonic fer la pregunta, però on vols que la gent el parli? Es pregunta a la gent en quina llengua parlen quan van a Andorra o a Catalunya Sud, i veus que molta gent, un 75%, diuen que parlen en català. La gent vol parlar-lo. Però quan vas al sud o a Andorra saps que l’ús de la llengua és més normalitzat que no pas a casa nostra. A Catalunya Nord no el parlen perquè no hi ha espais per a fer-ho amb espontaneïtat. Les dades mostren que hi ha un perill en l’ús social, ens hem d’espavilar en les polítiques perquè el català sigui més visible i present en l’espai públic, que la gent tingui menys vergonya de parlar-lo i per normalitzar-ne l’ús.

—Això que expliqueu es reforça amb una altra xifra: el 79% dels habitants defensa l’ensenyament bilingüe i el 63%, que sigui oficial. És a dir, hi ha un augment del suport social, però a efectes pràctics veiem que va reculant.
—Es nota que la gent vol parlar català i que sigui més present. Hi ha un suport real popular a la llengua catalana, però cal que hi hagi més presència a les escoles, que la gent tingui més base per a fer-lo servir després. Les ganes hi són, però calen espais per a expressar-lo. Si una llengua es queda només a les aules o en espais reduïts, és problemàtic.

—A tall d’exemple, la cosa més normal seria que les relacions econòmiques entre una empresa de Perpinyà i una de Girona fossin en català. Seria la fórmula més natural.
—Al nord, vulguis o no, la gent no té una visió neutra del català. La gent té integrat, i això és culpa de l’estat francès, que hi ha una jerarquia en les llengües. Després hi ha gent que l’interessa més parlar la llengua de l’estat espanyol que no la que parlen els nostres veïns. És el que em deien abans a l’escola, que amb el castellà pots anar a qualsevol lloc d’Espanya. La visió de París és que allò que importa és la llengua de la capital, i que és més important parlar el castellà de Madrid que no el català de Girona.