El ‘bromance’ estèril dels tirans

Anys enrere era lectora de còmics de contingut per a adults gais. És a dir, històries de gais i les seves aventures i desventures. Recordo que en un d’aquests còmics de l’autor alemany Ralf König un dels personatges deia a l’altre: “S’acabarien les guerres si, en lloc d’enemistar-se, els líders polítics es fiquessin al llit.” Per l’època en què estava escrit a l’original, em penso que l’alemany es referia a Reagan i Gorbatxov. He pensat en Ralf König a propòsit de l’últim episodi de geopolítica rosa que ens han regalat Trump i Putin. Els titulars deien així: Trump i Putin tenen una conversa de noranta minuts per telèfon i cap dels dos no volia penjar. La decisió d’aixecar les sancions russes sobre el dièsel feia dies que estava presa d’amagat de l’opinió pública –ja hi havia vaixells prop dels EUA quan s’ha fet pública la notícia–, però ho vam saber oficialment l’11 d’octubre, arran d’una trucada entre el líder rus i el nord-americà. És quasi corprenedora, la farsa homoeròtica dels nostres tirans, si no fos pels maldecaps que a tots plegats ens provoquen.

El 3 de novembre, els estatunidencs decidiran si aproven aquesta primera meitat del segon mandat de Trump. El president no ha perdut el temps i ha aixecat les sancions al dièsel rus, en un gest propi d’ell, és a dir, totalment contrari als interessos de qui se suposa que són els seus aliats geopolítics –els EUA són la peça indispensable de l’OTAN, almenys per ara, almenys encara. Trump mira desesperat d’escombrar cap a casa perquè necessita amb urgència que baixi el preu del carburant. Si som francs, el món sencer ho necessita, i que el preu estigui pels núvols és conseqüència del que passa a l’estret d’Ormuz i de la guerra a Ucraïna que fa ja més de quatre anys que dura. No queda clar que l’aixecament de les sancions russes rebaixi el preu del dièsel als EUA, que el passat 12 d’octubre estava a 1,66 dòlars el litre, però Trump ho ha de provar. Va prometre que no es ficaria en guerres eternes i llunyanes i que resoldria el conflicte entre Kíiv i Moscou, i gairebé dos anys després de l’inici del seu segon mandat encara no ha aconseguit ni una cosa ni l’altra. Els nord-americans estan descontents amb el seu tirà, perquè les tries que fa comencen a afectar-los seriosament la butxaca.

Quan Zelenski ha demanat explicacions, Trump ha dit que potser és hora que la guerra s’acabi immediatament i que Ucraïna es busqui un president més dòcil –al gust dels exabruptes del tirà de la Casa Blanca. Però Trump no és un líder irracional: només ho sembla. Per una banda, el president dels EUA dóna carta blanca a Putin en favor dels seus beneficis electorals i personals. Els electorals són evidents, i els personals també: un dels dos enviats per Trump a Moscou era Jared Kushner, el seu gendre, i sembla que la pau russa es podria cobrar en forma de negocis familiars. Per altra banda, el màxim comandant de l’OTAN a Europa, el general nord-americà Alexus Grynkewich, va advertir dilluns des del Fòrum de Seguretat de Varsòvia que l’aliança està disposada a defensar-se de qualsevol atac rus. En això sí que sembla que no hi pensi gaire, el senyor Donald Trump. Preguntat per si la qüestió del dièsel rus afectaria la lluita contra Moscou, el general Grynkewich ha respost que preferia centrar-se en els aspectes militars.

Les conseqüències d’aquestes decisions que es prenen per telèfon no es queden a Washington, Moscou o Kíiv. Es manifesten també a l’Orient Mitjà i a les benzineres, a les aules i als carrers europeus –i sempre hi ha actors secundaris disposats a apropiar-se’n. A Ucraïna plouen drons Shahed de fabricació iraniana, i Moscou no ha cessat d’atacar infrastructures energètiques ucraïneses. Sembla que Putin no fa el que li demana Trump, que no ha complert la part del tracte. Dies enrere, a l’aeroport de Riad, aliat de Washington, hi va haver 13 morts i 300 ferits per un atac iranià; al Iemen, la guerra dels hutis contra el govern s’ha reactivat després d’anys d’alto-al-foc. Com l’Hesbol·là i Hamàs, els hutis tenen el suport de l’Iran, soci estratègic, militar i econòmic de Moscou. Avui, el cost de l’energia puja més pel conflicte amb Teheran que per la guerra entre Ucraïna i Rússia. Els dos tirans parlen per telèfon, es desfan en elogis l’un a l’altre –com deuen funcionar, aquestes trucades? Qui fa de traductor simultani en aquest romanç?–, però el món està en flames igual.

L’energia s’encareix i els serveis públics d’Europa es deterioren. Europa està endeutada i ofegada per la inflació. A França els estudiants es revolten des de principis d’octubre. A l’esquerra parlen de reivindicacions lícites i d’abusos policials, i a la dreta, d’estudiants musulmans embogits i de frivolitat. No és estrany que els primers a sortir al carrer siguin fills d’immigrants: manca de professorat, instituts que s’han de renovar a les perifèries urbanes i al camp, poques perspectives de prosperitat. Els estudiants belgues han imitat els francesos com un efecte dominó. Falta d’inversió pública, la sensació que l’única sortida és endeutar molt més el país o fer complir les retallades. A l’estat espanyol, l’últim símptoma del malestar econòmic ve per l’habitatge –Sánchez ha sabut jugar a casa, com sempre fa–, però a principis d’estiu els professors catalans ja es manifestaven. Els motius eren similars als que apunten els estudiants francesos i belgues. Més recursos, menys ràtios, millores (salarials), no passar fred a l’hivern ni calor a l’estiu a les aules. No en va, el sindicat d’educació majoritari, la USTEC, s’ha sumat a la vaga general del pròxim 11 de novembre per l’habitatge.

Ens trobem amb la paradoxa que els dos líders suposadament antagònics s’aprecien molt, tant com solen fer-ho dues masculinitats fràgils que se senten grans i que deleguen en els socis els seus problemes. Exportar indirectament i directament la desgràcia és el que solen fer els imperis. De Washington a Brussel·les, de París a Barcelona, hi ha un rum-rum de fons que té a veure amb la percepció d’escassetat de recursos i d’oportunitats, d’encariment generalitzat. Mentre Trump i Putin festegen i incompleixen els seus acords, la roda continua girant i ningú rebaixa el malestar inflacionista i social imperant. Tot i així, gairebé sempre és contraproduent caure en les posicions alarmistes: no saps mai què t’obligaran a defensar i rarament són útils. Podríem assolir la pau i el benestar arreu del món, si els líders de les grans potències arreglessin els seus assumptes amb una rebolcada? Ja es veu que no en podem esperar res, del bromance dels tirans. I com que per ara ningú no té fórmules màgiques, mantingueu la calma i l’esperit alerta, conciutadans.