Totes les mans

“No podem escoltar només qui és complaent, és important que habitem la incomoditat i aprenguem a acceptar el desacord amb qui es troba en una situació estructural de molt menys privilegi que nosaltres”, escriu l’escriptora, traductora i activista gallega María Reimóndez (Lugo, 1975) al pròleg del seu indispensable La casa de l’amo. Una anàlisi del discurs colonial i racista en la literatura gallega (traducció de Sebastià Portell, Edicions Pol·len, 2026). El subtítol del llibre de Reimóndez ja ens avisa sobre el que ens vol dir amb aquesta incomoditat i aquest privilegi, però la frase, i tota la seva tesi descolonialista, es podria aplicar a la literatura catalana? M’ho pregunto perquè no he pogut evitar llegir-la així, anant-me demanant si es podria fer un exercici semblant en les nostres lletres, qui el podria fer, com, a partir de quines obres?

La casa de l’amo, parlant-me de Galícia i dels seus autors, em fa fer-me preguntes sobre Catalunya i els seus propis autors, i això sol ja és un guany, però és que a més el llibre t’endinsa en la literatura gallega des d’un lloc ben diferent de l’habitual, contemporani i crític, i et fa descobrir noms i obres que seria bo que ens arribessin en català precisament per emmirallar-nos-hi o bé, més important, per descobrir-hi noves mirades. A l’edició catalana del llibre (en gallec el va publicar Xerais fa dos anys), hi ha un pròleg de Sara Guerrero que entre altres coses en diu una que es podria aplicar també aquí: “No existeix cap relació causal entre l’augment del trànsit humà i el retrocés de l’ús social de les llengües minoritzades.”

Reimóndez no ens descobreix res que no poguéssim descobrir nosaltres, però ella hi ha dedicat tot el temps necessari per endreçar-ho i per no encallar-se en un discurs crític només en sentit negatiu, també recull, doncs, obres que ja s’han escrit des d’un prisma més descolonial. Amb La casa de l’amo tens l’oportunitat de llegir junts una sèrie d’arguments que s’entenen millor així, com ara que “Galícia no ha estat només emissora, sinó també receptora de fluxos migratoris”, cosa que seria també aplicable a Catalunya i que ens hauria d’empènyer a una revisió i a fer-nos la pregunta que es fa Reimóndez: “Fins a quin punt han participat els gallecs en l’explotació colonial?” I els catalans?

Amb unes “polítiques lingüístiques proteccionistes que fracassen, entre d’altres coses, perquè no tenen en compte la realitat material de les persones migrants”, “la manca d’atenció a les poblacions migrants que viuen a Galícia posa de manifest l’absència d’una anàlisi de les estructures racistes de la nostra societat”, i hi ha una “manca de presència de persones racialitzades i/o de context migrant en tots els espais convencionals de creació de pensament (particularment, a l’acadèmia i als espais de creació cultural), no perquè no hi hagi persones racialitzades disposades a ocupar-los, sinó perquè la manca de reflexió general sobre el racisme i el colonialisme fa que aquests espais encara estiguin tancats”.

La primera part del llibre ens fa veure fins a quin punt ens convé revisar-nos en aquest sentit especialment. El lector català hi reconeixerà el paisatge que s’hi dibuixa. La pregunta és, hi torno, si aquest dibuix també es pot fer aquí, als Països Catalans, si també podem mirar enrere i analitzar des de quin lloc hem escrit, des del de colonitzats sempre? No serà fàcil i llegint Reimóndez t’adones del temps que hi ha dedicat, però també sé que aquesta seva revisió i relectura de la literatura gallega ha estat ben rebuda per l’ecosistema literari de Galícia, que sembla que ha arribat en un moment en què hi ha predisposició a examinar-se.

“Les teories descolonials ens permeten entendre, en el present, els discursos que continuen afirmant l’hegemonia, així com les estratègies per desactivar-los. No són teories tancades pel que fa a la descolonització ni llibres canònics que calgui assumir en passat.” És començar a posar aquesta proposta de revisió al debat públic, el que fa La casa de l’amo; és provocar aquesta incomoditat tan nutritiva, si s’està disposada a incomodar-se i a no quedar-se sempre amb els discursos complaents; és caminar cap a una diversitat en la literatura que no és la que se’ns ha venut fins ara. I ens hi juguem molt, si no ho fem. “És molt difícil que les nenes i joves racialitzades gallegues puguin accedir a una literatura que tenen dret a construir i en la qual s’han de poder sentir acollides i acompanyades.”

María Reimóndez, no pas tota sola, fa anys que treballa per aquesta revisió dins del marc gallec, i amb el seu llibre ens convida a fer el mateix, a fer-ho col·lectivament, a fer-ho profundament perquè afecta l’estructura sobre la qual se sosté el nostre ecosistema literari. No és un convit fàcil d’entomar, però si reps el primer sacseig amb la lectura de La casa de l’amo, se t’instal·la a la mirada lectora una mena de lent nova que t’empeny a llegir d’una altra manera i a detectar quan la tria literària ha estat influïda per l’actitud colonialista, perquè “les persones indígenes i esclavitzades d’aquell moment també tenien els seus propis relats, independents de la mirada occidental i rarament inclosos en les nostres revisions literàries de determinats períodes històrics”.

De veritat que vull pensar que la lectura de La casa de l’amo pot fer alguna cosa més que sacsejar consciències, i entenc per què s’ha traduït al català. S’hauria de traduir a moltes altres llengües, i en el cas de les minoritzades penso que se’ns ha d’exigir una mica més respecte a aquest revisionisme, perquè sovint fa l’efecte que el vestit de víctima ens és més còmode que cap altre, diguem-ho tot. No estem davant de la millor de les situacions, amb aquest país anestesiat i empetitit pels socialistes, l’auge de l’extrema dreta que els mitjans de vegades sembla que encara el propiciïn més, els gravíssims problemes de comprensió lectora que com més va més s’agreugen, i no continuo. Però precisament, potser, perquè la situació ja no és favorable, val la pena aprofitar el desori per revisar-ho tot i construir a partir d’aquí. Reimóndez acaba el llibre dient-nos: “Està a les mans de totes anar construint altres eines, altres relats i altres possibilitats de conviure fora dels murs colonials.” Doncs posem-hi totes les mans.